HIMENEU

Un relat de: Xafec

HIMENEU

Els rajos
i la blanca pal.lidesa
que palesen la pura cosmogonia del déu,
han fet de la lluna formosura.
La lluna està amagada dins ma cara,
ella es divina, jo sóc la seva amada.
Es passeja acalorada
amb l'ala obaga,
per la nit consentida, als meus ulls bonics,
abans del No-Res.
La voldria eterna
i meva, i podria ser la seva resplandor la meva pols
primerenca.
Quin instant inquiet
aquell de l'himeneu; jo sempre a sa vora;
ella, ¡oh, lluna meva!, la confitura de l'eternitat
pausada.

La ductilitat de la meva entranya
pensa en la tristor
que seria la vida sense una nit estimada.
Sense lluna no hi himeneu
constant,
que creua des de la meva cintura a la ment
regant com pluja
els desitjos de les flors de ma cara.
Embruix poderós neteja l'agonia,
i ja en el sospir de plata
la meva poca ànima s'hi ha trobat obstinada.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Xafec

12 Relats

8 Comentaris

17674 Lectures

Valoració de l'autor: 9.80

Biografia:
Nasquí a Barcelona fa molts anys.
Sóc un fill de la Veritat. Em limito a pensar-la, a imaginar-la, a callar-la.

Un pare, quan el seu fill té quinze anys, el crida i li diu:
-Puc salvar la teva vida si em fas cas!
Quan el fill compleix vint-i-quatre anys, s'acosta al pare i manifesta:
- Tu fores una vegada el llamp que em cegà; però ara sé que les nostres vides en res no es diferencien, que la gran llum que per mi és la literatura ve d'aquell llamp intens que, lentament, em féu obrir els ulls.