Hi ha ferides...

Hi ha ferides...


Hi ha ferides que deixen
de ser ferides i acaben
sent un tall de dues
parets de carn morta...

I ferides que esdevenen
una durícia tosca.
I ferides que són el tall
per on entren els mots
que escriuen el poema...

El tall per on es perd la vida
i hi entra el fred.
La ferida sempre és
bressol de dolor.

Hi ha ferides que tenen
llavis d'espines...
Hi ha ferides d'ànima.
Les que van creixent
en profunditat.
I les que sempre estan
a flor de pell...
Les que es tanquen sense tancar.

Potser ja naixem d'una ferida
i morim d'una altra...
Ens sembla que som...,
i només som la ferida.
I qui no té ferida
és que no ha nascut...

Entre ferida i ferida
s'engendra una nova vida.
Potser només vivim
quan som dolor i ferida.

El crit és la carícia que
ens gemega per dins.

Només hi ha ferida
si hi ha vida.
La ferida sempre és personal,
mai no pot ser compartida.
La carn sempre és la teva o la meva.
I plorar amb llàgrimes de sang, també...


onatge.