Cercador
Hi ha dies...
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
Hi ha dies que deixes que esdevinguin hivern gèlid i empresonador. Així ho has decidit, encara que pots no decidir-ho, però unes arrels massa fortes i tibants manen, i si manen manen.
Voldries no tenir cap obligació per abandonar-te al màxim a aquest estat que aculls, que sí, que hi ha dies que es retroalimenta, que s'ha tornat cíclic sense paràmetres, necessari com una decadència lànguida que permiti renéixer, a vegades, des del pou pregon, una nova au fènix que et permeti seguir, que la vida és continuar, prou que ho saps, amb acceptació i consciència.
Per això abaixes la persiana, per més que algun interstici -guionets de llum- faci la punyeta al teu projecte: estirar-te al llit, com si fossis al voral d'un rierol i gairebé escoltar el cant guaridor d'aquell element líquid i visualitzar-ne l'entorn, màgic i natural, per a tu pau eterna. T'hi ajudes amb un aparell de música i un cd sentit mil cops sentit: aquell que regala els sons que et calen, que t'acaronen, que et fan plorar...també somriure. Després t'adorms i quan obris els ulls i t'aixequis ho faràs amb energia renovada, aquesta mena de dies que piquen fort, massa fort, aquells en què l'ànima ha de menester una abraçada de llana.
------------------------------------------------------------------------------------------------------------
El comentari que la brins em va fer no voldria que es perdés (gràcies!):
Aquest relat et sedueix per la veritat que desprèn, Mena, malgrat sigui una creació fictícia. A mesura que els mots et deleiten semblen talment fiblons que penetren i s’enfonsen en el cos, però alhora són aparentment i paradoxalment confortables. Si més no, no et deixen indiferent, t’obren la curiositat vers els sentiments que descrius minuciosament i, fins i tot, pels absents, creant tristesa i complicitat alhora. L’espai i el temps no són importants ni decisius; aconsegueixes fer sentir al lector que les persones som veritablement fràgils.
El personatge del relat és del tot humà, amb dies bons i d’altres no tant, com el que ens descrius. Serà a través del “gran projecte”, a través del son oníric, que reprendrà l’energia necessària per a continuar resignant-se a viure, entre la calidesa dels llençols i el record d’una melodia.
No, no és un relat que et deixi indiferent, té una capacitat extraordinària de suggerir.
Voldries no tenir cap obligació per abandonar-te al màxim a aquest estat que aculls, que sí, que hi ha dies que es retroalimenta, que s'ha tornat cíclic sense paràmetres, necessari com una decadència lànguida que permiti renéixer, a vegades, des del pou pregon, una nova au fènix que et permeti seguir, que la vida és continuar, prou que ho saps, amb acceptació i consciència.
Per això abaixes la persiana, per més que algun interstici -guionets de llum- faci la punyeta al teu projecte: estirar-te al llit, com si fossis al voral d'un rierol i gairebé escoltar el cant guaridor d'aquell element líquid i visualitzar-ne l'entorn, màgic i natural, per a tu pau eterna. T'hi ajudes amb un aparell de música i un cd sentit mil cops sentit: aquell que regala els sons que et calen, que t'acaronen, que et fan plorar...també somriure. Després t'adorms i quan obris els ulls i t'aixequis ho faràs amb energia renovada, aquesta mena de dies que piquen fort, massa fort, aquells en què l'ànima ha de menester una abraçada de llana.
------------------------------------------------------------------------------------------------------------
El comentari que la brins em va fer no voldria que es perdés (gràcies!):
Aquest relat et sedueix per la veritat que desprèn, Mena, malgrat sigui una creació fictícia. A mesura que els mots et deleiten semblen talment fiblons que penetren i s’enfonsen en el cos, però alhora són aparentment i paradoxalment confortables. Si més no, no et deixen indiferent, t’obren la curiositat vers els sentiments que descrius minuciosament i, fins i tot, pels absents, creant tristesa i complicitat alhora. L’espai i el temps no són importants ni decisius; aconsegueixes fer sentir al lector que les persones som veritablement fràgils.
El personatge del relat és del tot humà, amb dies bons i d’altres no tant, com el que ens descrius. Serà a través del “gran projecte”, a través del son oníric, que reprendrà l’energia necessària per a continuar resignant-se a viure, entre la calidesa dels llençols i el record d’una melodia.
No, no és un relat que et deixi indiferent, té una capacitat extraordinària de suggerir.
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
435652 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com