Hi ets mentre jo hi sóc

Hi ets mentre jo hi sóc.
Jo, dinàmic, en ma postura
Amb fretura d'estaticisme.
Tu, lumínica, en ta vinguda
Sense fre, ni atura, vers el poetisme.

Hi ets, Dona de pell de bronze,
Ferrada en bastides,
Esculpida a batzegades,
Entre jous d'articulacions,
Reblada de càlides emocions.

Hi ets, quan tot d'una...
De manera espontània,
T'exaltes sense motiu,
Prens un caire amorosit
De suspicaç escala de grisos.

Hi ets en l'aire que et sustenta
I en les tangències del bosc,
Noble poble arbrat,
Que t'envolta inert.
Hi ets entre les sines d'aquesta planícia.

Hi ets, levitant i circumscrita,
En la memòria abstreta
Del meu pensament,
Quan fores amiga gelosa
I quan fores amant tendenciosa.

Hi ets en ta postura comediant,
En ta anatomia rutilant,
En el sentir de tota la gràcia
Que se'm fa pròpia
En sentir-te propera i vital.

Hi ets, però en sentir-te propera
Es reblaneix el meu bronze
I amb tu em fonc
I amb tu esdevinc aire ferrat,
Aferrat a la rosa dels vents.

Hi ets, ara, en l'aire que respiro,
Hi sóc, ara, en l'aire que respires,
Hi ets mentre jo hi sóc,
Tu, ferrada en ta postura vital,
Jo, maldant per obeir les teves carícies.

_________________________

Imatge del Repte poètic visual nº 123: "Aire", escultura d'Arístides Maillol...