Hi estovava galetes integrals.

En Nanor, home de vuitanta anys, vivia feliç en un pis i encara es podia valdre.
Mai havia estat visitat per cap metge, sempre havien estat doctores i això li donava molta salut. Els explicava amb cara de pena que malament que ho passava quan intentava menjar galetes (únic aliment que es podia permetre, per motius econòmics i de salivació-mastegament). Era un avi hàbil actor i per això sempre aconseguia sucar les integrals en els baixos d'aquelles dones que s'obrien de cames plorant per la dissort d'en Nanor.

-Pobre Nanor!- exclamaven.

I ell ho corroborava dient que fins i tot una síl·laba havia perdut el seu nom: Nicanor, i que tot era degut a la seva desgràcia de no poder galetejar a gust.

-Pobre, pobre Nanor!- exclamaven.

A partir d'aquí i amb una gràcia inefable, el iaio les deixava extasiades, com fora d'aquest món. Es menjava les galetes i després els deia:

-Tinc un xurro que està calent i em crema!

I elles ja ni deien res. Farien pel pobre Nanor el que fos.

D'aquesta manera aquell vuitantè va arribar a nonagenari i a centenari.