Hey Jude

Un relat de: aleshores

Per a mi Hey Jude serà sempre un record inesborrable; començava a fer-me gran i anticipava en certa mesura la duresa del que això volia dir!
Però les seves notes eren un bàlsam en aquell moment: una mica de pau en aquella ignorància supina que és l'adolescència: no saber on vas, ni com acabarà! Colgat per la cataracta de missatges que reps i que no aconsegueixes processar.
Per això, en polsar les tecles per a seleccionar la cançó, volia ser gran i temia ser-ne. Pensava què seria quan ho fos i sobretot, sobretot, no tenia ningú a la vora en qui recolzar, a qui demanar consell, ni creia (oh, Carallot!) que això ho hagués de resoldre a través de terceres persones; però ho torno a dir: la música era guaridora, sublimadora, com la de Otis Reading, Aretha Franklin, Maquina, Afrodite's child, i molts altres, del tocadiscs de la sala de jocs,...En aquella foscor interior i exterior trencada pels llamps, ens deia quelcom que encara no enteníem del tot.
Per a mi Hey Jude, és enyor, nostàlgia i és descans. Mai hi tornarem, però mai hi voldríem tornar!

Comentaris

  • Els gens pensen per nosaltres[Ofensiu]
    Bonhomia | 31-03-2010 | Valoració: 10

    Jo crec que, d'alguna manera, encara que sigui per petites raons ( penso que la majoria de gent convençuda ), les persones no volen tornar al passat. Crec que hi ha alguna cosa fosca en el passat de cadascú, deixant de banda la fauna imperiosa i dictatorial que ha regnat i regna en la inmensa major part del món, que fa que tinguem por del nostre propi i personal passat, que la raó ja va crear l'artifici i l'artifici l'arbre geneaològic de la psicologia humana, que conté el temor i el pànic en tot individu humà en tots els estats del temps.


    Sergi