Herois anònims

HEROIS ANÒNIMS.
Siguem sincers. Som egoistes.

Sí, sí. Sé que paguem el dinar, que deixem diners o fins i tot el cotxe. Que no ens fa res gastar-nos el que no tenim en un regal per un amic, i que tothom tindrà sempre un plat calent i un llit a casa nostra.

Parlo d’una altra mena d’egoisme. L’emocional. Aquell que fa que ignorem un whatsapp perquè no estem preparats per enfrontar els problemes d’un amic. El que fa que evitem una conversa perquè no podem suportar una altra discussió, per molt necessària que sigui.

Per això ens sorprèn tant trobar algú que no ho és. Que, increïblement, t’ho dona tot perquè sí, perquè sap que ho necessites. Que et treu les paraules amb tenalles i t’obliga a acceptar una abraçada. Que en comptes de forçar-te a distreure’t, t’escolta plorar durant hores si fa falta.

I sense estar-hi obligat. Perquè aquesta persona no ha viscut els teus moments bons. Ni ha fet torns amb tu per vomitar un diumenge de ressaca, o compartit una tarda de platja. No s’ha emocionat amb tu saltant i cantant el més desafinat possible en els millors concerts, ni ha despotricat durant hores de la seva parella de torn.

No et deuen res. I t’ho donen tot. A risc fins i tot de posar en joc la seva pròpia estabilitat emocional, t’acullen en el seus braços i en el seu cor. I mentre tremolant i amb la veu trencada els expliques que ja no recordes com somriure, veus que es giren per eixugar-se una llàgrima discretament.

I amb una llàgrima t’omplen de tendresa.

Ells, després, s’enduran un tros del teu dolor i el desaran, amb el de tants altres. I es passejaran per la vida amb un somriure i un “tot va bé”.