Heroïcitat

No vaig veure el que descrius, però me'n faig la idea, ja que això ha passat d'altres cops, encara que vist en directe deu ser terrible. Primer he pensat que es tractava d'una persona. Com es pot ser tan cruel, amb uns animalons que ho donarien tot per nosaltres!
Et felicito per deixar tan ben plasmat un fet tan inhuma, a veure si algú reflexiona.

Una forta abraçada

moltes son les ocassions , que els animals fan coses que sovint les persones no fan .
Endavant !

Has transmés la sensació de dolor, una crítica aferrissada i, per descomptat, la poca consideració dels éssers humans. Ens vantem de moltes coses, però fracassem en les més elementals. Sens dubte, el protagonista del relat dóna una lliçó a aquelles persones que es permetien el luxe de posseir-lo i que, com un objecte desusat, l'han abandonat a prop de la carretera, qui sap si amb el desig que algun cotxe l'atropellés.

És, sens dubte, un exemple impecable d'heroïcitat que ens qüestiona la nostra pròpia enteresa personal.

Gràcies per tots els teus comentaris, brins!

T'envio una forta abraçada!

Salut i lletres,

v

Com que al principi d'una primera lectura, he pensat que la víctima era una dona, al acabar, i encara amb el cor encongit, he decidit tornar-la ha llegir.
Jo no vaig veure aquestes imatges per TV, però el teu relat en aquesta relectura m'ha fet veure amb exactitud o millor encara m'ha fet sentir immers, integrat en cada una de les seqüències tan ben descrites i relatades desplegant una gran amplitud lèxica.
Meravellós

J. Lluís

No vaig veure les imatges per T.V. però llegint el teu relat puc fer-me'n una idea. Abandonar les mascotes és un acte de covardia, i continua fent-se pertot arreu, sobretot quan els animals es van fent grans, i els "amos" es van cansant de cuidar-los. Mai no ho he comprès, però tot està en que, quan prenen la decisió d'adoptar una mascota, no és un acte premeditat i gairebé sempre respòn al caprici...
Enhorabona pel teu relat que pot fer que tota aquesta gent recapacite abans de fer un acte tan inhumà.
Una forta abraçada!

FRANCESC

PS Moltes gràcies per comentar-me

Has fet una narració molt bona d'uns fets reals. El fet que no esmentis els animals fins al cap d'una estona fa que la història cali des d'un principi en el lector amb més sensibilitat.

molt quan vaig veure les imatges per TV. Als que ens agraden els sers vius, i especialment els animals, crec que ens vam sentir molt tocats per aquella mostra de sensibilitat i amor. La de llissons que ens donen a vegades! I malgrat l'evidència del que li succeeix a un gos quan és abandonat, segueixen havent individus de la raça humana que, sense cap escrúpol, obren la porta del cotxe i els deixen abandonats a la seva sort. Personalment, crec que ens hauriem de guardar de gent com aquesta, perquè els sentiments no es tenen en funció de l'espècie a qui van dirigits. I qui no en té pels animals, dificilment en pot tenir pels humans.
Una abraçada

les imatges a la televisió i també em van impactar .Amb la teva exquisida sensibilitat, ens fas arribar la desesperació i la valentia d'aquell pobre animalet. Quina lliçó pels humans!.
No et comento sempre però no em perdo cap escrit teu.
Una abraçada.
Nonna_Carme.

Vaig veure el breu reportage, que va quedar en la meva memòria durant dies i ara hi retorno: realment impactava a qualsevol... no per la qualitat de la gravació, sinó pel testimoni explícit, colpidor per fort, però majorment per espontani, per la natura dels protagonistes, que no havien estat entrenats pels humans per representar un drama com aquest.

Amb la teva crònica ofereixes un marc literari expressiu a unes imatges que d'aquesta manera guanyen en intensitat, però sobre tot afegeixes abans d'acabar-la una pinzellada de censura a la criatura "racional", superior en l'escala acceptada, que ha provocat la situació.
En la quotidianitat conviuen mons En paral·lel amb límits subtils, amb fronteres sense barreres físiques, amb lleis imprecises davant les quals cadascú es defineix personalment com a resident o estranger segons les seves actuacions.

Et busca una abraçada meva, que acabo d'enviar cap a tu...
Unaquimera

la teva, brins, en oferir-nos aquesta crònica tan emotiva mitjançant les teves paraules. M'has fet recordar aquelles cruels imatges, les he vistes de nou i he pensat que el teu testimoni tan ben escrit pot ajudar moltíssim a recapacitar sobre la nostra condició humana: inhumana en milers d'ocasions.
Les imatges d'aquests gossets em trenquen el cor. Tantes vegades he pensat que ells són més persones que nosaltres! Segur que mai no ens deixarien tirats pel carrer perquè són fidels fins a la mort.
Gràcies pel teu relat, que no per ser real i dur, deixa ni per un moment de transmetre gran tendresa.
Et felicito, de veritat. Rep una abraçada molt sentida com la del gosset.
Mercè