Heroi diví

DIONÍS: Esclau, empaqueta per un llarg viatge. Ens n’anem a l’infern.
ESCLAU: Espera, Dionís, un moment. Quan dius que ens n’anem a l’infern vols dir que partim cap a l’Hades? O vols dir que finalment ens han trobat els creditors?
DIONÍS: Què vull dir? Què vull dir? Vull dir el que dic. Viatjarem al regne dels morts i allà superaré la gesta del meu germà, Hèracles. Per ventura no vaig ser gestat a la cuixa del pare dels déus? En alguna cosa s’ha de notar.
ESCLAU: Ja ho veig. És per això que dus un davantal de pell de lleó i arrossegues un garrot... Però no entenc què hi pinten la túnica de seda i les sabates de taló alt.
DIONÍS: Deixa’t d’històries i no facis com la darrera vegada: no t’oblidis d’agafar el mirall de coure polit i les tenalles per arrissar els cabells. Agafa també la cadireta plegable, no m’agrada seure a terra. Ah!, i el ventall de plomes de paó, que tinc entès que a l’Hades sol fer calor...
ESCLAU: Com es nota que no ho has de carregar tu, tot això!
DIONÍS: Vinga, que no és per tant. Et donaré un consell, i no diràs que no faig res per tu: demana-li un carretó a un dels teus companys, i no hauràs de carregar l’equipatge. És una idea boníssima, em podràs portar quan em cansi!
ESCLAU: Quina poca-soltada!
DIONÍS: Ets un desvergonyit!
ESCLAU: Em cercaré un amo que em tingui una mica de consideració!
DIONÍS: Seré jo el que et tornarà al lloc fastigós on et vaig trobar!
ESCLAU: Parlant d’antres, et volia comentar les darreres notícies de l’Olimp. Tots els esclaus en parlen. L’ajuda de cambra de Zeus li va comentar a Hermes que el pare dels déus havia discutit amb Hera. Sembla que el pare dels déus per fi ha decidit concedir la divinitat a Hèracles. La veritat, hi havia una mica de cangueli entre els déus. No era gens tranquil·litzador tenir aquell colós nit i dia a les portes, amb la maça de ferro a les mans. És meravellós quan la fa saltar en l’aire com si res, quan se la passa de mà a mà.
DIONÍS: Hermes no m’ha dit res! Quina vergonya, haver-me d’assabentar d’una notícia així pel meu esclau...
ESCLAU: El que et vull dir és que necessitaran molts servents per la festa de divinització que s’apropa! M’han assegurat que hi haurà recompenses per tots els criats. Jo ja m’hi he apuntat!
DIONÍS: Què m’estàs dient?
ESCLAU: Home, van darrere de tots els que puguin donar una mà! Jo no em podré apropar a la taula, és clar. Amb la roba que em fas vestir no faig goig, precisament. Ets una mica garrepa, la veritat.
DIONÍS: M’estàs dient que seré l’únic olímpic que no durà un servent personal a la maleïda festa de divinització d’Hèracles? M’estàs dient això?
ESCLAU: Bé, no m’he d’entretenir més, oi? Jo me’n vaig a fer l’equipatge, o no partirem mai, cap aquest infern on ens envies.
DIONÍS: No, au, vinga, vés-te’n a servir Hermes, o Zeus, o el mateix Hèracles, si tant els aprecies...
ESCLAU: Ai, no, Dionís. No hi ha cap vi com el teu. És perfecte per agafar el son i allargar la migdiada.
DIONÍS: Desvergonyit!
ESCLAU: Capsigrany!
(Fa mitja volta molt dignament i surt)
(Aixeca el dit d’enmig)