Hermenèutica d'estar per casa (i SHS 37 al 42).

Un relat de: Joan Colom
A València fa temps que procuro apuntar-me a clubs de lectura i tertúlies de tota mena, per tal d'obligar-me a preparar temes, veure pel·lícules o llegir novel·les, assistir a les reunions en què es comenten i conèixer gent interessant. Una de les tertúlies és literària, de literatura en castellà o traduïda al castellà, i es reuneix en una cafeteria del carrer de La Pau un dissabte de cada tres, a les set de la tarda. Per no sobrecarregar massa els assistents, es procura anar alternant obres curtes (que no passin de 150 pàgines) i no tan curtes (que no passin de 300). El 23 de març es debat una lectura curta: el recull de dotze contes "Cathedral", de Raymond Carver (EUA, 1938-1988), que he aconseguit en edició digital, format EPUB. La traducció al castellà, de Benito de Gómez Ibàñez, sembla prou convincent. A Barcelona, on sóc ara fugint de Falles, l'estic llegint a estones.

El segon conte, "La casa de Chef", comença amb aquesta frase: "Aquel verano Wes le alquiló una casa amueblada al norte de Eureka a un alcohólico recuperado llamado Chef". Com que l'ull dret el tinc bastant malmès (mea culpa, perquè fa cinc anys que no vaig voler operar-me'l), les ulleres les tinc mal graduades (també la lent esquerra) i la taula on obro el portàtil i llegeixo aquest text em queda una mica alta, no ha d'estranyar que sovint ometi mots curts o em confongui en d'altres de més llargs. Total, que així és com jo vaig llegir la frase: "Aquel verano Wes alquiló una casa amueblada al norte de Eureka a un alcohólico recuperado llamado Chef", construcció que donava a entendre que Wes era el llogater i Chef el propietari de la casa. Però, com que la resta del paràgraf no quadrava amb aquesta interpretació, vaig tornar a l'inici i vaig descobrir el pronom le, que m'havia saltat i que invertia la relació entre Wes i Chef: Wes passava a ser el propietari de la casa, i Chef el llogater. Ves per on, Wes: un insignificant pronom personal feble!

Com que penso dur una mica més lluny aquest discurs i serà inevitable que reapareguin les dues variants de l'oració, proposo passar-la a català i simplificar-la en tots els aspectes. Ho podríem deixar en "Pau lloga una casa a Pep" vs. "Pau li lloga una casa a Pep". Si també he traslladat el passat perifràstic "va llogar" al present "lloga", és per no embolicar més la troca amb la duplicitat "li va llogar" / "va llogar-li".

La primera cosa a relativitzar són les dues atribucions, que no són tan rotundes com he volgut fer creure; vull dir que no és tant que "Pau lloga una casa a Pep" signifiqui inequívocament que Pau és el llogater, Pep el propietari i no a l'inrevés, ni que "Pau li lloga una casa a Pep" signifiqui inequívocament que Pau és el propietari, Pep el llogater i no a l'inrevés, com el fet que ambdues fórmules són ambigües i podrien admetre els significats alternatius, però aquestes atribucions quedarien més forçades que les fetes en primera instància. En resum, el dilema no es dirimeix en el terreny de la certesa "ésser o no ésser" sinó en el més probabilístic de la lògica borrosa. I aquesta ambigüitat emana del verb "llogar", que es pot interpretar com "donar a lloguer" i com "prendre a lloguer".

Que això és així es fa palès si, en comptes de llogar-la, la casa fos objecte de compravenda: llavors "Pau ven una casa a Pep", "Pau li ven una casa a Pep", "Pep compra una casa a Pau" i "Pep li compra una casa a Pau" serien expressions equivalents, valoracions estètiques a banda. Però, fins i tot utilitzant aquests verbs especialitzats, el context pot subvertir la interpretació que Pau és qui ven la casa i Pep qui la compra. Si no, penseu el significat més probable de l'enunciat "Pep compra una casa a Pau", més acceptable encara en la forma "Pep li compra una casa a Pau"... en el cas que Pau sigui fill de Pep: en aquest supòsit, la casa és un regal que Pep li fa al seu fill Pau, i qui li ha venut és una tercera persona que no surt en el guió.

I és que cal anar amb molt de compte construint narracions, perquè mots aparentment simples poden ser polièdrics i el seu acoblament produir resultats inesperats. Encara no sé com som tants, els irresponsables que ara i adés enviem textos a "Relats en Català" perquè ens els publiquin.



Exclusiu per als aficionats als Sudokus Hexagonals Simètrics:

— Les opinions i suggeriments que creguis que poden interessar a tots els jugadors, envia'ls com a Comentaris al present Relat.

— Les demandes d'arxius i les consultes relatives a la resolució de SHS concrets, envia-les a l'adreça joancolom47@gmail.com.

— Si vols anar al primer relat de la sèrie amb enllaços als SHS, per assabentar-te de les regles del joc o del procediment de resolució aconsellat, fes clic aquí.

— Si vols l'arxiu PDF amb la Plantilla Hexagonal (full pautat per a 6 SHS), fes clic aquí.

— Si vols l'arxiu PDF amb els SHS 37 al 42 (enunciats i solucions), fes clic aquí.

Comentaris

  • Resposta:[Ofensiu]
    Joan Colom | 28-03-2019

    Com de costum, tens més raó que un sant. Titllar d'irresponsables als relataires no només és exagerat sinó ofensiu, i no s'hi val a tractar de justificar-me pretextant que sóc de la confraria del got mig buit.

    A tot estirar en podria dir agosarats, però, com tu dius molt bé, ni això, perquè l'única manera d'arribar al domini del llenguatge és posar-s'hi, exposant-se als errors.

  • Pertinent[Ofensiu]
    SrGarcia | 28-03-2019

    Molt pertinent aquesta reflexió.

    Certament, una paraula curta pot canviar totalment el sentit del text i hem de parar molt compte en com escrivim les coses.

    Una mica pessimista l'observació final: "Encara no sé com som tants, els irresponsables que ara i adés enviem textos a "Relats en Català" perquè ens els publiquin."

    Som uns irresponsables, però fem el que podem. Els aprenents de violí solen desafinar molt, però això és necessari per arribar a tocar bé.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: