Hem fet el cim!

portaria amb la motxilla a l'esquena, pel cap baix uns vint quilets per noia i noi. Era la primera vegada que feien una travessa tan llarga, abans sempre havien anat de campaments, però enguany atès que eren els grans de totes les colles, havien preparat la seva primera ruta. Hores i hores de reunions, per cercar mapes adequats, per calcular les distàncies i els desnivells, per riure i compartir algunes històries, acudits i bajanades variades que la colla explicava sota aquell sostre
enfosquit pel fum d'una estufa de llenya de l'any de la picor.
Sempre, però, presidint el local, "la xerpa", aquell cap de vaca que van portar els "mosquits flairosos que no piquen de nit", la colla de l'any passat que va fer una travessa per "La vall del riu Madriu" a Andorra. on es troben uns paisatges encisadors i solitaris si no fos pels ramats de vaques i cavalls que et trobes pels viaranys. Aquest any els feia il.lusió anar de Puigcerdà fins a LLavorsí, i la part principal de la caminada era tractar de fer l'ascensió de la muntanya més alta del nostre país, "La Pica d'Estats". El temps passa de pressa i com deia en Quim, "hem de viure lentament , fruint de cada moment per així deturar el ritme vertiginós del temps", en Quim, sempre en tenia alguna per dir, de fet li deien el set-ciències, i era un expert metereòleg i un dels millors grimpadors de "la colla de les puces petites que fan grans gambades pel Pirineu", nom , aquest , que havia proposat la Laia i que el grup, mig remugant, havia acabat d'acceptar. Perquè, no obstant això, era en Felip, qui deia, que la millor proposta era la seva, havia escollit un nom d'allò més clàssic i més carrincló, així ho afirmà la totalitat del grup el vespre que van escollir el nom, la seva proposta era"noies i nois en ruta". Encara s'escolten les riallades i les xiulades del grup, criticant la "gran" imaginació i "esforç intel.lectual" del seu autor, algú va dir que semblava el text d'una pancarta d'aquestes que posen en els fanals, això mateix una pancarta electoral. Sí de fet, en Felip sempre havia cregut que era un gran comunicador i un dels seus somnis era arribar a fer política, però política de la de veritat sempre afirmava amb un to de superioritat, ,com d'aquell que mira els altres per sobre l'espatlla i a la vegada els cuida amb un copet a l'esquena , assenyalant una amable complicitat.
-Bé, ja ho tenim tot a punt? preguntà altre cop en Joan, doncs vinga som-hi el tren marxa d'aquí tres quarts d'hora i no espera ningú. Tota la colla, desmenjada, enfilava el carrer dels Bous, nom atàvic perquè ara només hi passaven vehicles de la nostra era, com deia la Pilar, potser la més antipàtica del grup, segons la Mercè que era la simpatia feta dona, paraules seves i compartides pel Joel i la Loubna, els més grans i assenyats, els portadors dels mapes, secrets i enigmàtics, de l'expedició.
Si fem un salt en el temps, ens trobem el grup eixorivit, no pas cansat, cantant a la porta d'entrada de la Vall Ferrera, al Pallars Sobirà, després de passar la nit a la capital de la comarca, Sort, justament on en Felip comprà "loteria" de Nadal, d'amagatotis, en una escapada vespertina abans que tanqués l'administració del poble. Un bon polític havia de disposar de capital per a les seves obres i infraestructures, si més no, somniava, per fundar un nou partit catalanista que arrelés i s'abeurés de les fonts de la Renaixença Verdagueriana fins al Nou-centisme Carnerià, en Martí sempre li deia amb tendresa"Ai, Felip, en cap cap, cap el que cap en aquest cap".
Després de caminar uns metres la colla es fixa en un cartell que hi ha a l'entrada de la Vall, "Aquí és pot escoltar silenci". Tres noies i dos nois se'l miren i el llegeixen, mentre beuen uns glops de la cantimplora i la resta ja enfila el camí. En un no res comprovaran que realment s'escolta silenci, sempre que hom hi posi l'actitud atenta, tots gaudeixen dels poblets que van trobant pel camí, alguns talment abandonats i lluny del temps de la producció de les fargues que donen nom a la Vall, El paisatge és encisador tots els colors del verd, manllevant Raimon, com afirmà en Joan, es trovaven en aquells verals, al cor del País.Dues hores després, havent dinat, cap al migdia, una part de la colla, cansada però decidida arriba al darrer poblet de la vall, "Âreu". Un cop aplegats tota la ramada, sota un sol roent, afeblit per un suau ventijol de muntanya, en Joan té una gran decepció. De fet ho havia parlat amb el guarda del refugi del Pla d'en Boet, el camp base per a fer el cim. En rotllana comentaven la insensibilitat del govern català en construir una espècie d'autopista, si més no carretera, que anava d'Àreu fins als Plans d'en Boet, formats per uns pans de verdor voltada de muntanyes en un cul de sac. Ara, sabia en Joan, tots els vehicles podien arribar fins al bellmig del pla, a tocar el refugi de muntanya.
-Sabeu què noies/is, féu cerimoniosament el cap de colla, ens han robat la terra, personalment em nego a acompanyar-vos per aquesta carretera on abans hi havia un dolç camí de muntanya. Això vol dir que enguany no farem la Pica , no farem el cim, però direm allà on calgui que n'estem farts de destrosses a la natura, de carreteres pels tot-terreny, d'autopistes desdoblades, finalment, digué emocionat, mentre tothom l'escoltava, fins i tot turistes i gent del poble, "què fan amb la terra, qui esbotza el paisatge amorosament cuidat per generacions i generacions, quin dret té l'home estúpid del segle XX i XXI de desfer viaranys i corriols i omplir-los de gris, de la grisor més fosca que hom pot trepitjar, us ben asseguro que d'aquí un temps, no massa enllà, l'home maldarà inutilment per gaudir d'un bell paisatge, d'un ufanós cimall, d'un riu net i viu, d'una pollancreda, d'un alzinar, d'una roureda, d'uns aiguamolls, tot, tot, serà cobert per l'asfalt, aquest betum mineral, negrós, dur i trencadís quan és fred, constituït principalment per una mescla d'hidrocarburs, llavors dones i homes cavalcant grans monstres de metall faran corrua per trepitjar un bri d'herba"...el silenci era pregon, ningú, cap dels nois i noies, cap dels pagesos, cap dels turistes, no digué res, només es podia escoltar el silenci, fins i tot les vaques i els cavalls que romanien a les prades semblaven compungits, tristois, el sol s'havia ennuvolat i una grisor freda envoltava l'ambient, del cel començaven a caure llàgrimes, llagrimejava suaument i en Felip pensà que aquell dia era un dia diferent a la seva vida i tenia la certesa que tota la colla havia fet el cim.