Hellcatraz : the rock of despair.

Malgrat totes les històries cruentes que s'han explicat d'aquella presó, no existeix cap de terror tangible. Però existiren. Asseure's en un matalàs prim que llangueix damunt unes làmines d'acer, en una superfície de metre i mig per tres, dia rere dia, feia que se t'apareguessin els pitjors fantasmes. El formigó de la paret, pintada de blanc i un parell de matisos de verd pútrid, et recorria l'esquena, et feia estremir l'ànima, i la bombeta descoberta que saturava l'espai d'una llum forta, era insuficient per eliminar la grisor que ens vestia a tots per fora i per dins. No és d'estranyar que m'arribés a conèixer cada bony d'aquelles parets i les trobés terriblement íntimes. Les marques del sostre romanien a la memòria, estones després d'haver tancat els llums. Les enyorava quan desapareixien, més del que hagués volgut. En l'obscuritat estava sol, tancat amb i pels meus pensaments, obviant els moviments dels cossos inquiets dels veïns, que roncaven i estossegaven tota la nit. El so amortit del motor d'algun vaixell s'intensificava i després marxava, deixant ballar damunt les aigües gèlides, els meus somnis de fuga. Un ball de temptació corejat per la impertorbable cridòria de les gavines, que interrompia de forma violenta l'insomni, mentre el desig de llibertat s'ofegava en aquella efectiva barrera, la badia de Sant Francisco.
El silenci obligat durant els àpats i mentre treballàvem al taller, alimentava el desesper durant el dia i res era més difícil que sobreviure des de dos quarts de set del matí, fins dos quarts de set de la tarda, hora de tancar-nos a la cel.la i esperar que el terror tornés a visitar-nos i s'apiadés, mostrant-nos la sortida.

En aquell illot però, no hi havia pietat, només teníem dret a menjar, a l'abric i a l'atenció mèdica. Tot l'altre, era un privilegi.
Vaig resistir, però els meus fantasmes continuen cremant en aquell infern.

Roy Gardner