Helena i una breu història de la filosofia

Un relat de: Vicent Llémena i Jambet
Helena era un projecte de persona dins del cos de sa mare que anava creixent a poc a poc, el seu naixement va ser molt celebrat doncs els seus pares es van responsabilitzar prompte a assistir-la. Va ser cuidada per dues persones de les que colp a colp va anar tenint-hi consciència com a forces del més enllà a les quals presuposava uns poders sobrenaturals, eren els seus déus de l'Olimp, sense elles haguera mort d'inanició.
El temps passava i anava creixent fora del cos de la mare, va arribar a una època en la que es pensava lliure dels seus congèneres i intentava viure-hi sense, de fet sense ningú, li bastaven els seus joguets i el seu cos; havia arribat al seu logos personal en viure aliena als seus progenitors, dels quals ignorava llurs mancances, llurs defectes, llurs virtuts i llur poder.
De tant en tant la dirigien una mica:
_Porta't bé Helena, no sigues una xiqueta roïna!
Ja només se sentien molt poques vegades aquestes recriminacions, vivia en la seua Grècia tràgica, el seu bressol, no necessitava ningú, o això creia.
Li van portar a l'escola als quatre anys d'edat i van seguir inculcant-li les normes, les maleïdes normes, la llei del Pare, la fe en Déu i en ella mateixa que li serviria per a sobreviure en un món aliè i hostil.
Van ser anys de lluites internes fins arribar als deu i li bullia la sang en les venes, les monges no li deixaven expressar-se, estava passant pel seu escolasticisme, per una fe ingènua. Tot i que la seua era una lluita contra la idea de Déu, o si més no un cercar l'equilibri entre la seua sensualitat i la seua espiritualitat, una moral pietosa o socialitzada que li feia ensopegar cada vegada més fort contra el mur que representava la seua vida.
Els divuit anys van arribar i va topetar-se contra el seu renaixement, el del seu món interior i del seu cos, es va revoltar contra la seua família, els llançava les culpes dels seus problemes, criticava el pare i aquella escola que li estava adoctrinant.
Després d'encerts i ensopegades en aquesta conducta li va venir la seua il·lustració personal, l'edat de la raó, una època on creia fermament en els seus professors i deixava de banda pares i família, eren els qui tenien la veritat, però ja es preguntava quan duraria aquesta estabilitat.
Ja era conscient de molts dels problemes de la seua existència, i amb vint-i-dos anys li va seduir la idea de l'ordre, Kant havia arrelat al seu cervell mecanitzat, buscava entre tot el caos els seus imperatius categòrics. Però prompte va trobar que no podia negar-se a si mateixa en ares a un món matemàtic i perfecte, ni tan sols de cara a una vida recta, havia de viure.
I li va seduir la idea de la mort de Déu de Nietzsche, per què tenir un Pare o figura central de la seua vida (en aquesta època parlava adés en singular, fent apologia d'un vitalisme tràgic, adés en plural, reivindicant-se per la revolució) que era una figura castrant d'un Déu Pare al que havia retut acatament fins aleshores? Es va ficar en grups activistes, mort el Pare etern es faria marxista o nietzschiana, haig, hem de crear el futur, tot és possible, es deia constantment morta d'angoixa tot i creure haver ampliat l'angle de visió filosòfica.
Un dia va llegir un article d'un poeta, amic seu, sobre la figura de Freud sobre el seu malestar en la cultura, ja li donava voltes a la idea de l'inconscient i va creure comprendre-ho tot. La seua vida tanmateix havia caigut de colp i volta, ara que ja no li manava ningú no sabia on posar la mirada, no sabia a qui atacar sinó era a l'Home, ja mort Déu, no sabia de totes les maneres ben bé contra qui lluitar, era una dona trencada, llegia Simone de Beauvoir.
Malgrat tenir alguns xicots amb els qui tenia relacions sexuals esporàdiques li envaïa una gran angoixa, i va transitar pel seu existencialisme casolà, som lliures, però vivim per inèrcia i no com diuen escriptors poca-soltes en una lluita èpica per la supervivència. Proclamava als quatre vents.
Va caure en la seua primera gran crisi alhora que va trobar com per atzar un amic (en aquesta època els esdeveniments sense causa efecte li succeïen molt sovint fins fer-li trontollar) que s'estava analitzant amb una psicoanalista de l'escola de Lacan, immediatament va tenir llargues converses amb ell i tot pensant, si sempre anem cap a la mort ens caldrà seguir Freud i Lacan és el seu deixeble, ell intenta explicar l'inefable, l'inconscient, o si més no li dona lloc.
Amb el temps va trobar al seu anàlisi que estimava eixe ídol decapitat, de fet va ser son pare l'únic home al que havia mirat amb amor i va arribar a la conclusió que la Història, cada individu descansa sobre el complex d'Èdip o Electra en el seu cas per ser dona. Li calia estimar un sol home fora de l'abast de son pare, però amb la seua aprovació.
Finalment va resoldre un grapat de preguntes de la manera més simple, tornar a la fe, sí, ella sempre havia estat cristiana o així li havien educat i l'anàlisi no s'interposava en el que era el seu símptoma, va recobrar la fe en ella mateixa tot i que planejava pertot la mort de l'Home, la mort de la Història i de la filosofia, calia reescriure la Història i la filosofia i la seua pròpia vida i va trobar la solució, a hores d'ara estava prenyada d'una xiqueta filla del seu xicot o del que havia arribat a ser l'oficial, ja desempallegada d'un grapat d'homes i relacions promísqües, no és que en sí foren roïnes, sinó que ella no era així, ella estimava la família i la figura del Pare o Déu al que havia tornat després d'anys d'ateïsme irreverent i rebel, va parlar amb el seu xicot i van posar-li també amb el mateix motiu dels seus pares Helena, el nom més grec que hi podia trobar i més filosòfic.
La nova Helena reescriuria la Història i la filosofia i li donaria nova vida a ella també, a la primera Helena, la mare d'Helena.

Comentaris

  • un plaer retrobar-te per aquí Vicent...[Ofensiu]
    joandemataro | 27-04-2013 | Valoració: 10

    sempre és enriquidor llegir-te, ja ho saps !

    una abraçada i fins aviat
    espero que estigues bé !!

    joan

  • Repàs vital[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 27-04-2013 | Valoració: 10

    Un autèntic recorregut per la vida. Una vida plena de pensament i reflexió. Una gran reflexió de la vida. Quin lloc millor per a pensar que el bressol de les idees? Helena, pren-t'ho amb calma, però endavant, endavant sempre! M'ha agradat molt llegir aquest relat tan intens, tan filosòfic, on la persona s'afronta al món que l'embolica. I embolica que va fort! Una abraçada Vicent.

    aleix

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Vicent Llémena i Jambet

Vicent Llémena i Jambet

30 Relats

144 Comentaris

26860 Lectures

Valoració de l'autor: 9.78

Biografia:
El meu bloc és: Volta de guant a la filosofia. Vaig nàixer al 1964 a València, al barri de Russafa i moriré, bé ja ho sabreu, sóc un treballador xic per a tot que li ha picat allò d'escriure i escric de tant en tant, tinc alguns contes i assaigs i m'agradaria publicar-ne alguns en aquesta plataforma literària. Comenteu els meus relats encara que siga críticament, vos necessite i vull aprendre a escriure. Citant Pep Roig "...camino a anys llum de la teva pròpia llum..." i "...el teu silenci tan poc breu no em permet ni respirar...", el meu pseudònim és Vicent Llémena i Jambet, el darrer i definitiu, mon pare em deia amorosament "llémena" per la meua curta edat i també en referir-se al meu germà i a mi ens deia els seus "jambets", d'ací el meu nom a relats. M'agraden els escacs, el meu jugador preferit es Aaron Nimzowitch, en literatura m'agraden autors com Jean-Paul Sartre, Albert Camus i tot l'existencialisme francès fins i tot el primer existencialista com era Kierkegaard, tota la novela del segle XIX francès i el romanticisme alemany, castellans m'agraden García Lorca, és clar el segle d'or del castellà, i Antonio Machado, César Vallejo, Juan Ramón Jiménez, dels "actuals" Juan Marsé, Eduardo Mendoza, Juan Goytisolo, Fernando Sánchez Dragó, Antonio Gala, etcètera, dels hispano-americans Borges, Cortázar, Neruda, Gabriel García Márquez, sobretot el realisme màgic, també Isabel Allende, Miguel Ángel Asturias, etcètera, i dels de la terra els del segle d'or del valencià, i Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés, Ferran Torrent, Pere Calders, Salvador Espriu, Quim Monzó que és la meua inspiració, Enric Valor, Carme Riera, etcètera , en filosofia m'agraden els filòsofs de la sospita Marx, Freud i Nietzsche, també Darwin, tot i què sóc més partidari de Lamarck per la meua influència psicoanalítica, el meu filòsof preferit és Sòcrates, entre molts d'altres, m'agrada l'assaig en general, el futbol, el meu equip és el València i també m'agrada la psicoanàlisi. En música clàssica, autors com Schubert i Mahler i també Chopin, i de temàtica nacionalista el valencià Joaquim Rodrigo o Smetana, de Wagner m'agrada Tristà i Isolda i en música de cantautors Georges Brassens, Lluís Llach, Serrat, Raimon, Mª del Mar Bonet, Sabina i Luis Eduardo Aute. En informàtica sóc dels mig romàntics als que li agrada conjuminar allò pràctic amb allò ideal i tinc l'xp amb el service pack 3, espere que molts anys si el mercat ens deixa, com també la versió Suse 12 del Linux a una partició del disc dur, pero el que més m'agrada per sobre de tot és una bona conversa amb un cafè i una cigarreta, però semrpe viscuda des del discurs de l'analista, així doncs deixe fora l'histèric, el de l'amo, el capitalista i l'universitari per a fer-los servir de tant en tant, ah! i els meus polítics preferits Winston Churchill i Léon Blum.


"A vosaltres ebris d'enigmes que gaudiu amb la llum del crepuscle" Així parlà Zaratustra. F. Nietzsche.
"Vaig créixer al mar i la pobresa em va ser fastuosa; després vaig perdre el mar i aleshores tots els luxes em van semblar grisos, la misèria intolerable". Albert Camus, del llibre El verano/Bodas.
"Hay mujeres en Génova cuya sonrisa he amado durante toda una mañana, no volveré a verlas evidentemente, nada hay más simple, pero ninguna palabra podrá apagar la llama de mi pena" Albert Camus, del llibre El revés y el derecho.
"Jo maleeixo ço que atreu i ensiborna l'esperit i, fent-se'l seu, el té bandit en una vall de plors; i maleeixo l'opinió enlairada que hom té de si mateix, els mirallets i somnis de fama i de conquesta, i la possessió que ens afalaga: muller, fills, servidors; i el treball i la paga esperonant-nos vers l'ardida gesta o estovant el coixí d'un llit platxeriós; i maleeixo el suc del raïm xardorós, la il·lusió divina, i la fe i l'esperança, i encara més a la paciència mansa!
El transitori és sols paràbola. Ací es performa el que ens mancava; l'indescriptible esdevé un acte aquí; atrets som tots els homes de l'Etern Femení".
Faust- Goethe.
Ara vull fer un xicotet homenatge al cinema, i en especial a aquella gran pel·lícula, Blade Runner de la qual una de les seues frases ens valdria a tots nosaltres, doncs cada individu és únic, aïllat i desconegut, i tots som esclaus, tots fracassem, tard o d'hora, com diu Margueritte Yourcenar en Memories d'Adrià, ... davant d'un fill massa estimat, .. la malaltia... la vellesa...finalment davant la mort, després les nostres gestes, els nostres amors, les nostres guerres, la nostra mateixa mort, moriran amb nosaltres després d'una xicoteta pròrroga. Hui no pense ben bé així, he trobat l'amor i amb ell l'eternitat, que no la seua il·lusió.
Son les darreres paraules de Batty, un replicant abans de morir:
Es toda una experiencia vivir con miedo... ¿verdad?
Eso es lo que significa ser esclavo
Yo... he visto cosas
que vosotros no creeríais...
atacar naves en llamas
más allá de Orión,
he visto rayos C
brillar en la oscuridad
cerca de la puerta de Tannhäuser
Todos esos momentos
se perderán en el tiempo
como lágrimas en la lluvia
Es hora de morir.
És molt semblant a aquells versos de Federico García Lorca en Poeta en Nueva York i la seua Oda a Walt Whitman:
Mañana los amores serán rocas y el Tiempo
una brisa que viene dormida por las ramas.
Por eso no levanto mi voz, viejo Walt Whitman contra el niño que escribe nombre de niña en su almohada.
Xicotetes joies que m'aborronen la pell. Magnífiques.