He somiat que moria

molt bonic, i tens molta rao! petons!


XaRoPDeTu

té la força dels pensaments més íntims en un moment de depressió: "pensava que ningú m'estimava", però després a través del somni de la teva pròpia mort t'adones de qui no et falla mai:
a) "els de casa". La mama "que plorava desesperadament", "la iaia" i fins i tot el germà que torna "de Barcelona", el papa... És a dir TOTS perquè tu ets"la seva nena". No ho oblidis això AnNna, pels de casa sempre seràs tu.
b) després tens les companyes de l'altra classe, la B, que "amb dos parells de bonics ullets" ploren sincerament la teva mort.

Qui et fallava? La teva pròpia classe, a qui no et creus fins i tot t'indigna que plorin per tu, perquè, a la pura i dura realitat, tu creus que s'han portat malament amb tu, tan malament que creus que no t'estimen, que no els importes.

La classe, doncs, era la culpable del somni i tanmateix és el somni el que t'ha fet pensar i veure que no t'has de preocupar per res, que has de ser feliç i viure la vida, perquè la vida, AnNna pot ser bella, ha de ser bella (recorda-ho, malgrat a vegades no t'ho sembli) perquè sempre, sempre hi ha algú que pensa en tu i que t'estima.

L'estil en què has escrit el teu relat és àgil, clar i senzill i, tanmateix, és profund per la qual cosa et dic que arribaràs a ser una bona escriptora.

Petonassos

Hola Anna, estic navegant per els distints relats que has escrit i m'he topat amb aquest. M'ha atret el títol que li has posat. El relat està conduit molt bé. I descrius tot un grapat de sentiments uns en "negatiu" sentint profundament el buit de que no et valorin (tu tampoc ho fas), per acabar sentint que si, que realment hi ha persones que t'estimen. El primer pas per a viure realment el regal de la Vida, és estimar-se a un mateix, que és l'única manera perquè els altres et puguin estimar de debó i al mateix temps tu poder estimar els altres.
Seguiré llegint.
Felicitats
I una aferrada pel coll
Josep

Un relat oníric? No ben bé, perquè malgrat que entrem en la dimensió del somni, aquest no és un somni real. I si més no, a aquesta lectora no li ha resultat real.

La manera com se'ns narra, l'origen a partir del qual la protagonista-narradora queda adormida, tot plegat fa sensació de somni imaginari. El nostre personatge ha deixat volar la imaginació després del típic plantejament del "i què passaria si...".

No per això, però, el tema del somni perd importància. Ni molt menys. És clau, cabdal, perquè ell és el motiu d'un abans i un després.

Abans del somni imaginari, la veu narradora ens apropa cap a un món buit ("La meva vida no tenia sentit"), un món sense il·lusions ("Vivint sense causa, ni objectiu"), un món, en definitiva, on l'existència és impossible ("No vivia").

En canvi, després de veure passejar els diversos personatges i les seves reaccions davant la imaginada o somiada mort, la relació de la protagonista amb el món canvia sustancialment ("Viure per tota la gent que m'estima").

Entremig, és clar, una llarga llista de persones que expressen de formes ben diferents la notícia d'una pèrdua com és una vida humana.

M'ha agradat, d'entrada, el plantejament. Perquè el relat, en sí mateix, es resumeix en una pregunta i resposta. Però la narradora té la necessitat d'immergir-se en aquesta pregunta-resposta, de viure-la en primera persona, d'imaginar-se-la amb tots els detalls, i per això crea el recurs del somni. Un referent abastament utilitzat en literatura i que de forma habitual dóna amplis resultats. I en aquest cas concret, també.

És interessant la subtilesa amb què el lector és apropat, gairebé sense ell saber-ho, a la narració.

Això es produeix en el punt on es fa el canvi de forma verbal:

"Al tard, la meva mare es desesperava en trobar-me. Cridava i plorava com mai ho havia fet. Em feia por. Ha trucat al pare, i l'ha informat amb paraules tallades. De seguida ha estat aquí. Quan ha arribat, els crits i els plors s'han multiplicat per dos."

El relat comença usant el pretèrit imperfet, i de sobte, però amb una elegància que gairebé no permet la consciència del canvi, la narració se'ns apropa i continua amb una altra forma verbal: el pretèrit indefinit. Això té lloc a partir del moment en què la mare truca el pare ("Ha trucat...").

Felicitats, per aquest hàbil recurs.

En termes generals penso que és un relat que funciona. Parteix d'una idea, la desenvolupa i la tanca (aquest cop sense precipitacions). I que desperta l'emotivitat del lector (o lectora, en aquest cas).

Un bon relat que intenta fugir del fet biogràfic pur i dur, tot enlairant-se amb el somni i contemplant l'estesa de personatges des de l'omnipresència.

Salut!

LLIBRE

PD.- ARA és el moment de viure. Perquè tota la vida mereix ser viscuda. Viu!!!

Ostres Annna, els teus relats desprenen tan dolor, tanta soletat, tant desconcert... Només et puc dir que un dia, no gairé llunyà, miraràs enrere i al.lucinaràs d'haver pensat i sentit així. T'ho prometo.

En tot cas, vull dir-te que toca viure, sí. I tant! De fet, no és que toqui. És que és un regal preciós i amb data de caducitat. Però no toca viure per aquest ni per aquell... toca viure per tu mateixa. Els demés són importants, val. Però tu ho ets molt més i fins que no tinguis això clar, nena...

Deixa'm demanar-te una cosa... Una vegada vaig llegir que els escriptors escriuen sobre el tema més apassionant que coneixen: ells mateixos. En el teu cas, pel que he vist fins ara, aquesta regla es compleix. M'agradaria molt veure el teu talent (que el tens) posat al servei d'una historia. Aparca l'escriptura terapeutica i dedica't una mica a la lúdica. M'encantaria veure com te'n surts parlant de coses que no tenen res a veure amb tu i com t'ho manegues per fer que el personal llegeixi la línea següent en comptes de posar la tele.

Em faràs aquest favor, noia de l'overbooking??

M'ha encantat aquest relat... No tinc paraules per dir el que sento i el que penso. Crec que és un dels molts que he llegit que m'ha impactat més, i t'ho volia dir, per aquesta única raó m'he registrat! Així que Annna, segueix escrivint així de bé!
Molts petonts i anims ;)

wola wpa!
eis x fi he tingut el suficient temps x parar d fer coses, sentar-me trankilament i llegir el teu relat!(dedicar-li el temps i l'atenció q sa mereix!;) ). Molt maku la vritat i és q kuan ens ho currem ens surten coses xules eh! Fort com el meu em vull morir, però sincer!
Inga una abraçada
P.D: set59 el milló! 4 ever!

sc la olga, una de les millors amigues de l'annna. Bixu e plorat cm mai amb aket relat...es preciós! po no vull k segueixes am akest pessimisme i aketes llagrimes k dia a dia et fan tan mal!!Aki tens una sensiblona cm tu k estara sempre al teu costat!!! ttm!

un relat mol alegre el que has escrit, dels k et fan kearte (ni k nomes sigui 3 segons) pensant sobre la vida.
tres (bé, quatre) segons després escric el comentari. m'ha agradat, de debò. la imatge del funeral d'un mateix deu ser força copsant....

FRAN's