He de marxar.

- No puc més. N'estic fart. Ja sé que ho he dit moltes vegades, però aquest cop va
de debò: marxaré. Necessito marxar.

- Perquè has de marxar? Què és ara el que trobes tan horrorós?

- Ja ho saps: no aguanto la rutina frenètica ni la monotonia de la ciutat, el no veure el cel, el no passar aventures, no tenir ni temps ni espai per crear ni per crear-me a mi mateix... sento que em torno com ells, em sorprenc fent coses i pensant coses les quals sempre he criticat. M'estic tornant un d'ells... i això no ho puc suportar... em sento gris.
- Encara no parles com ells. [...] Ja ho has vomitat tot? [...] Qui són ‘ells'?

- Ells, la resta, tothom.

- Gràcies. Es veu que jo també sóc ‘ells'. I la teva estimada Maria també.

- No, clar que no! Vull dir la gent del carrer, que han acceptat la vida que els han donat sense plantejar-se què volien, els rutinaris grisos i sense sentiments...

- No tots som així!

- Ells són majoria, i de llarg. Aquesta ciutat em contamina. He de marxar.

- Marxem doncs. Tu, la Maria, jo... i que es foti la ciutat, oi? Doncs no!

- Ei, feu el que vulgueu. Jo marxo. Ho necessito. Si decidiu conformar-vos...

- Sempre ataques allò que no entens? Jo i el conformisme no ens portem gens bé, hauries de saber-ho.

- Prefereixes suportar merda de societat a marxar. Això és conformar-se.

- Cent vegades he desitjat marxar i cent vegades m'he quedat. M'he quedat, sí, i mentrestant ...

- Sí, clar. Mentrestant fas una tarda a la setmana de ‘treball a la comunitat' per sentir-te bé amb tu mateix, per netejar-te la consciència, per que saps que ets un conformista i no ho vols admetre.

- Prou. Per aquí no hi passo. [...] Deia que: i mentrestant m'invento la meva vida cada instant, a la meva manera, i contribueixo al canvi amb les meves accions. Visc en el meu oasi, sí, és la única manera de continuar vivint aquí i així contribuir al canvi necessari. Quants cops hem parlat de com ens agradaria que fos el món? Ja no recordes les nits que ens hem passat xerrant d'ideals? I ara em dius conformista. Si tothom fes com tu i marxés, res mai canviaria. Ets un covard que fuig del problema, i a més egoista: només penses en la teva felicitat.

- Si tothom es quedés i es fes un oasi particular i malgastés les tardes en petites coses que no serveixen per canviar res...

- Serveixen per canviar el món! Hem de treballar el maó, saps? abans de construir una nova casa, saps? Tu et trobes en una casa feta un nyap, i en comptes de treballar-hi, te'n vas. Un és el que fa, no el que diu.

- Viatjaré, descobriré noves maneres de viure, passaré aventures, m'obriré al món... tornaré, un cop hagi viatjat prou, i faré el canvi que tan espero! Muntaré alguna moguda ben grossa... tothom en parlarà!

- Quan tornis, la societat encara estarà pitjor; més profundament enrutinada i menys disposada a plantejar-se un canvi. No tindràs res a fer.

- Bé... [...] Suposo que tu, i la Maria, i molta gent... ja ho haureu anat preparat...

- Per fi te n'has adonat: els que realment fan possibles els canvis mai donen la cara; el símbol del canvi és l'últim que es planifica. [...] Perquè no et quedes ara i muntem aquesta moguda de la que parles junts? Ves-te'n de la societat, però queda't a la ciutat en un oasis, com jo, fet a la teva mida, on puguis ser feliç. No vols ser creatiu i passar aventures? Quin escenari millor que el teu propi oasi? I des d'allà -des d'aquí- canviarem junts el món!

- Que em quedi? Ara? Muntem una moguda per agafar a la gent de la solapa i sacsejar-los, despertar-los del seu son, i, mentre els mirem als ulls, dir-los que pensin, que sentin, que visquin, que creïn, que no tinguin mai por, que aprenguin a jugar, a riure, a...

- Cal marxar, sí, però no cal que sigui gaire lluny.