HAWORTH

Jo soc de natural somiadora, vull dir que normalment acostumo en les meves nits somiar.
Avui aquesta nit he tingut un somni estrany, he somiat amb Yorshire ( Anglaterra ) i particularment en Haworth a on van néixer les germanes Bronté.

Particularment aixó no es gens estrany, fa uns quants anys vaig visitar junt amb la meva família els paratges de York, que em van fascinar, tenint en compte que la família Bronté , es una de les meves preferides, en quan a la literatura. M’admira la bellesa i crueltat que expressen els seus escrits. Tenint en compte el lloc i la infància que varen tenir a la Vicaria, gens estrany. També la feréstega soledat del paisatge i climatologia devien fer la resta. I la incomunicació i atmosfera que devia regir a casa seva i veïnatge tant tancat i tant poc favorable a les dones de l’època.

Jo vaig visitar Haworth i voltants un dia d’agost particularment rúfol, recordo que feia un vent glaçat, vaig tenir d’agafar una jaqueta gruixuda, tenia fred. Jo sempre he sigut persona imaginativa i no s´em feia gens estrany entreveure les germanes voltant i corrent entre els turons erms i com deixats de la ma de Deu. Va ser una visita que encara avui dia recordo , tenia com una atmosfera estranya i la soledat es podia quasi tocar amb el capciró dels dits, en fi es el que jo recordo, si em va impactar molt. Conec perfectament la seva obra i es una de les meves preferides i puc entendre coneixent a on van escriure una mica més la seva obra.

Més avui tornava a estar a York, era Nadal i queia una forta nevada. En el meu somni conduïa per la carretera que mena a Haworth i de cop i volta la neu era tant densa que tenia d’abandonar al cotxe. Alguna cosa em deia que no ho fes , que si abandonava el cotxe potser no hi podria tornar. Que no tenia de deixar la carretera que era la meva única salvació. Més jo veia no gaire lluny llums en la casa i com que el meu mòbil no tenia cobertura m’aventurava per la neu.

Desprès de caminar un tros arribava a la casa , tot era blanc de neu i un arbre de Nadal lluïa guarnit amb llumets de colors, més no hi havia ningú enlloc. Trucava la porta i ningú responia, anava a mirar per una finestra i es veia tot buit. Volia tornar al cotxe i ja no veia el meu rastre en la neu. Sols tenia una possibilitat entrar a la casa museu.

Picava desesperadament a una finestra per trencar el vidre, quan una ombra s’ha apropat a mi i ha cridat. No destorbis la pau dels morts, tu no ets la Caterine, no vagues pels cims , ves-te’n . Era una ombra blanca de dona a la que no li podia veure la cara. En aquest moment s’ha sentit el lladruc de un gos llunya. Jo espantada fugia per la neu, els lladrucs eren mes propers i m’he despertat. Era la Kira la meva gossa que bordava , ella m´ha despertat. Però amb una angoixa com si vingués d´un altre lloc , com si fos molt real el somni. A vegades això em passa a mi. Quasi podia entreveure en la ombra la figura literària de Cims Borrascosos, la Caterine. Segurament em passa això perquè l´he llegit moltes vegades el llibre i el trobo preciós. Es un dels meus preferit i ho serà sempre encara que em causi pesadilles.