Harakiri indolent

Un relat de: llamp!
Per què esperar un final sobtat o... Agònic?
Per què perllongar un final que ja es comença a definir?
Per què cal insistir si es pot escollir desistir?
Per què fer més llarga l’agonia o el sofriment?
Per què esperar, absort, el final de l’absurditat?
Per què la vida és al suïcidi allò que a la mort li és a l’absurd?
Per què el suïcidi és absurd, doncs?
Per què la meva vida li manca un sentit i a la meva mort li manca un altre sentit?

El suïcidi... Lent, tot fumant, és una manera pràctica d’acabar amb el patiment, tot combatent l’ansietat i l’estrès crònic.

El suïcidi... Lent, tot plegat, no és sinó saber que allò que em fa mal cura el meu esperit de la manca de sentit comú.

El suïcidi ha de ser lent... Lluny de tota perversitat, en comunió amb els perjudicis de la humanitat.

Lentament morir, per no haver de passar pel suplici de dilatar-se en el perviure.

Lentament morir, per no haver de rendir més comptes amb hisenda... Prou!

Lentament morir, per donar a tothom per assabentat que ja no faig més nosa.

Morir, amb lentitud, a l’espera d’una millor vida al costat dels poetes morts.

Morir, amb lentitud, de manera assossegada i conscient o inconscient, però lentament.

Morir, després de l’agonia, sense necessitat de rendir comptes amb ningú.

Traspassar sobtadament, però fent-me jo responsable de la desídia.

Traspassar harmònicament, en no fer-li cap lleig a les lleis vitals.

Traspassar ineludiblement, per no mancar al destí unívoc.

I suïcidar-se, lentament, una mica cada dia, després de cada àpat.

I suïcidar-se, perllongadament, vers la llangor dels dies innombrables.

I suïcidar-se, arbitràriament, sense cap intenció de materialitzar un pla sediciós.

Suïcidi, sui generis, més enllà de l’harakiri, sense violència ni sedació, ni rictus... Indolent. Per la glòria de la unicitat del destí, que no és veritable, ni just, ni equànime; que no agrada, ni s’entén, ni es contempla diferent. Vers el perdonar-se les imperfeccions, desentranyant el misteri de la bioquímica cerebral. Discernint el tabú social i, no obstant, sense callar.

Cita a la que sempre s’arriba tard, fuig de mi! Et descarto per impassible i et repudio per insolent. Em provoques contrarietats, i ni tan sols et puc imaginar dins el meu cos! Fora de mi, fill de la imprecisió inoportuna i la pretesa bondat indemne de pecats!

Tan sols espero no cometre mai un suïcidi, conscient de les meves poques habilitats per infringir-me mal. Un primer intent podria ser fatal... Podria morir-me sense saber-ho! Prefereixo saber, que penedir-me de no haver aconseguit res en aquesta vida. Prefereixo arrossegar-me per la vida, amb la meva pena i condició, amb la meva circumstància i personalitat, que llençar-ho tot a rodar.

El sofriment i el dolor diran prou!

I l’eutanàsia, activa o passiva, es regularà a la fi dels dies, pel bé de la humanitat... Postergant tot suplici infringit en el suïcidi... D’aquí a l’eternitat.

Comentaris

  • Vida i mort en un cos[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 29-04-2014 | Valoració: 10

    La vida i la mort tan a prop, tan a tocar de terra. Però hi ha escollits que ens ho fan veure millor. Com la teva poesia impressionant. Dani, has nascut per escriure i fer-nos sentir. escriu am amb precisió i contundència i llegeix amb suavitat, millorant l'escrit. Un bon amic també poeta i cec, l'Agustí Vilar, de Sant Feliu de Llobregat, em va dir, després d'escoltar com recitaves els meus poemes, que els havies millorat amb la teva veu. Escriu Dani, llegeix Dani i fes-nos gaudir. Una abraçada i un cant a la vida!

    Aleix