Hagués hagut de demanar robiols

És un home que vaig descobrir, perquè així crec que es pot qualificar el fet, passejant pels carrers tan personals de la vila de Sóller, al nord-oest de l’illa de Mallorca. No podia ser d’una altra manera. La bellesa sorprenent de l’indret, amb els espadats majestuosos desplomant-se verticals sobre la mar i amb els ulls que no es cansaven, una vegada i una altra de contemplar, auguraven encara més sentit a aquells dies que estava gaudint tan intensament.
Hi havia anat atret per un anunci d’un concurs de fotografia submarina que convocava una associació del poble, reconeguda arreu del Mediterrani. Feia més de vint anys que em dedicava a aquesta especialitat de la fotografia, però mai havia bussejat aquesta part de l’illa, a l’altra banda de la serra de Tramuntana.
Era una vall a mig camí de la serenitat i allò feréstec, amb elements dels dos punts. La badia era tan tancada que gairebé no es veia la sortida a mar obert, talment com si fos un llac d’aigües adormides. A Sóller, la verdor ho cobria tot, pins, oliveres, alzines, figueres, tarongers i llimoners. El perfum era arreu i els empedrats carrers del centre n’eren conscients i lluïen orgullosos testos de flors a les façanes de les polides cases de pedra.
Fou en un d’aquests carrers, en el del Vicari Pastor, on vaig quedar-me observant l’aparador del forn Can Panxeta. Era Setmana Santa, abril i aquells robiols, cucarrois i panades m’estaven salivant. Vaig entrar i, mentre esperava el torn i gaudia escoltant la conversa de la mestressa i un client pausat, vestit amb jaqueta de quadrets blancs i negres, em vaig fixar en unes paraules que penjaven d’una de les parets del local. Era una poesia que ràpidament em va cridar l’atenció. Es titulava “Cames de llimona” i llegint-la, em vaig oblidar dels robiols.
-I dò, què hi farem? –em va dir la mestressa.
-Perdoni, m’havia distret llegint aquesta... aquesta meravella.
-Si que ho és –digué ella, la jove i morena mestressa del forn, d’una vintena d’anys ben distribuïts i amb una mirada humida que no parava de parpellejar-. Però més meravellosa és la persona que ho ha escrit, el senyor Bernardí, qui ara mateix acaba de sortir amb mitja dotzena de panades.
-Ah, és ell l’autor?
-Si. És un home extraordinari. Viu aquí a prop i és un dels millors clients que tenim, sobretot per com és.
-Doncs, posi’m una panada també, si us plau.
-Tot d’una.
No vaig trigar gaire en ensopegar amb en Bernardí. Tal i com m’havia dit la mestressa de Can Panxeta, el vaig trobar assegut a la terrassa de l’hotel La Vila, davant l’església de Sant Bartomeu.
-Bon dia, que em buscàveu?
Jo encara no li havia dit res i ell ja m’havia endevinat les intencions.
-Com ho sabeu que us buscava?
-M’he fixat al forn com llegíeu intensament el poema.
-Si, haig de reconèixer que m’ha captivat absolutament. La noia m’ha dit que us podria trobar aquí.
-Efectivament, hi vinc cada dia, a aquesta mateixa hora. Hi fan un cafè excel•lent. Seieu, si us plau. -i amb uns ulls inquiets, clars i directes en Bernardí afegí:- La noia, la Glòria és qui té les cames de llimona.
En Bernardí Bonnèn Oliver, seixanta-cinc alegres anys, estava bojament enamorat de na Glòria Saló Morell, dinou anys plens de vida, la jove mestressa del forn Can Panxeta de Sóller. Ell no ho reconeixia, però les seves paraules eren claríssimes en aquest sentit. Era psicòleg i tenia una gran reputació arreu, tant per la seva feina com per la seva altra gran passió, la poesia. Em va regalar un parell de llibres seus i no vaig poder parar de llegir-los des de llavors. La barreja d’emocions i descripcions dels paratges que envoltaven el poble, la natura, les cales, les roques, els arbres, el seu perfum, la seva ombra, la seva gent, la vida que es podia flairar llegint-lo em van captivar des del primer vers. Solter empedreït, atractiu, xerraire, serè, correcte, educat, lluïa sempre una dentadura blanquíssima a l’hora de riure.
Ell i el pare de na Glòria, en Sebastià Saló Canals, havien sigut grans amics fins la mort mai aclarida de’n Sebastià. Des de llavors, la relació tan especial entre la noia i en Bernardí s’havia estabilitzat tal i com la coneixem. És a dir, ella treballant al forn, ell a la consulta i escrivint poesia, res més, absolutament res més entre ells dos. Un gran exemple d’amor platònic.
A més, na Glòria era la gran força de la seva inspiració poètica, la seva musa, la model de lletres. El pacte no escrit era aquest, a tots dos els hi anava bé, però hi havia un fet que m’intrigava, la manca de relacions d’ella. Una noia tan atractiva, tan alegre i extravertida com na Glòria, amb una mirada tan picardiosa i humida com la seva, com és que no tenia cap relació coneguda amb ningú? Haig de reconèixer que, després de tres o quatre visites a Can Panxeta, jo també vaig començar a sentir no sé què al meu interior relacionat amb les papallones.
Després d’onze dies per Sóller, fotografiant els fons de la badia i altres indrets increïbles de color, com el Cap Gros i tota l’abrupta costa en direcció a Deià, vaig tenir l’ocasió de prendre unes cerveses amb na Glòria, en les nombroses terrasses del seu barri mariner, on hi baixàvem sempre amb el vell tramvia, un recorregut de cinc quilòmetres de rialles i mirades cada cop més implicades i humides.
Finalment, ahir, dotze dies després de la meva arribada, vaig aparèixer surant a les aigües properes a l’espigó del port. En Bernardí Bonnèn Oliver continuava treballant de psicòleg a la seva consulta i escrivint poesies impactants i badant a la terrassa de l’hotel La Vila, amb un cafè al davant. Na Glòria Saló Morell venia panades, robiols, cucarrois i altres delícies al forn Can Panxeta del carrer del Vicari Pastor de Sóller, somrient, amb una mirada humida, parpellejant, sola i sense cap borinot al seu voltant.