Haglut, glut i ut

A còpia de glut haglut potser desapareix.

I només l'ut pot aconseguir-ho. Qui s'ho cregui és imbècil i dels grossos.





L'haglut havia començat a ser un dia de primavera haglutosa, com per conjuntar-s'hi. Pels camins dels camps les flors silvestres quasi ni tenien ut de badar-se i morir, de depressa com l'astre rei les feia viure un present efímer, però present. Els cargols del fonoll dormien en un glut total: feia força ut que no plovia...

La Senda estava collint faves tendres. Ajudava el seu oncle, que tenia més terres que anys i feia ut que estava jubilat. Ranquejava i, encorbat, amb el rostre farcit de xaragalls, somreia taral·lejant ni sabia què. La noia s'hi afegia. El conreu semblava somriure en aquell conviure de planta, creix i extreu. Cicle vital entès si hi havia respecte. I n'hi havia.

En Tau anava comptant passes, les que hi havia de casa seva fins a l'ermita que separava el trajecte cap a dos pobles mitjançant una bifurcació mig mal entesa per a qui no sabés bifurcar. Ell n'era un. Per això havia de fer primer un tram, arribar a port, recular i fer l'altre. Tenia ut sobrat, li venia de gust. No tenia massa res més a fer. Havia acabat el curset de com fer cursets i no treballaria fins al cap de quinze dies. L'havien trucat per a confirmar-li-ho, els de la franquícia d'embotits finibèrics. Aviat hi hauria més feina. com cada any. Allà esmorzaria gràtis i també podia prendre un cafè de càpsula no massa especial, però passable.

-Va com va, ve com ve, ve com va, va com ve, és el que hi ha!

Anava dient aquells monosíl·labs amb ritme rap, el noi panotxa escanyolit i d'expressió somiadora.

De cop, els sons d'oncle i neboda i noi van trobar-se i es va esdevenir un esclat si no cosmogònic poc n'hi faltava. Una mena d'energia va fulminar-ho tot un instant. La Senda i en Tau van 'entendre' alguna cosa inefable que ultrapassava la comprensió usual.

-Em donaríeu les faves amb línea negra, les velles?

La resposta va ser afimartiva. L'oncle, a més, havia de marxar i va demanar a Tau si podia acabar la feina i li regalaria, també, un parell de cols de paperina.

D'aquesta manera, treballant, parlant i rient -molt- aquells dos sers van intimar. Com que no estaven cansats, en acabar la tarda van treure les males herbes per tal que a la nit els mals esperits en fessin infusions entremig de fusions macabres que acabaven ofegades al pou dde l'ut i tapades pel julivert de la humitat que hi regnava.

Cada dia es van veure i van ser feliços. Els núvols esfilagarsats malpensaven i els agrumollats acollien aquell estat. Tots sabien que quan Tau comencés a treballar començaria un ut de la Senda: ella marxaria a ni sabia on. El cel sí que ho sabia. I va ser de cop.





Tau, quan fa cursets de com fer cursets, no és gens curtet explicant res massa ni massa poc. Per això sempre té feina. Menja faves amb freqüència...intenta descosir el fil negre amb què aquell sastre les va cosir d'urgència quan es petaven de riure. Un conte. Com tot. No existeix res. Endrapa el fruit de les papilionàcies sense pensar. Es posa barrets de paper en forma de col al cap. Té més anys que l' ut, més que el dolorós, absurd, obligat glut que no funciona, ni ho vol.