Habitació 209

Un relat de: Brida

Abans d'entrar a l'habitació número 209, truques a la porta. Dos cops amb els nusos de la mà. Esperes uns segons -no hi ha resposta- i treus el grapat de claus que tens a la butxaca. Obres. Hauràs de començar a fer aquesta habitació tota sola. La teva companya, la Mari, ha baixat un moment al magatzem, a buscar més pastilles de sabó d'aquelles que poseu en una safateta sobre la pica del lavabo, juntament amb l'ampolleta de colònia, la de loció i el potet de sals de bany. Un luxe ridícul, penses. Com tants d'altres en aquest hotel. Les altres dues cambreres deuen estar netejant les habitacions del primer pis. Potser són aquí sota mateix, penses, sota mateix dels teus peus. La 109. Qui hi deu haver, avui, a la 109? Imagines, per un instant, tot de personatges possibles que podrien ocupar-la: uns homes de negocis embolicats en un assumpte tèrbol, o bé dos joves amants amb ganes d'estimar-se, o bé un vell poeta que escriu versos de nit, quan tot és silenci, o bé una dama rica amb la seva donzella, com en temps passats, o bé... Personatges, imagines.
Obres la porta de la 209. Bratby, Simon. I la seva acompanyant. Muller, amant, amiga...? La 209 és una d'aquelles habitacions dobles amb dos llits; així doncs, podria ser qualsevol. Vés a saber. Darrere de cada una d'aquestes portes hi ha un món diferent. Passa un món; passen uns quants dies, o bé una setmana, o bé més, i llavors un altre món ocupa aquell mateix espai. Curiós, penses. I estrany, també, en cert sentit, si t'hi pares a reflexionar una mica.
El senyor Bratby, que va arribar fa tres dies, ha tingut penjat el cartell vermell de "No molesteu" des que en Sergi, el noi de la recepció el va ajudar a entrar l´última maleta -que carregat que anava, et va dir més tard en Sergi- a la cambra. T'ho va dir entre contrariat i encuriosit, allò, en Sergi: el senyor Bratby s'havia fet pujar aquell munt de maletes tan feixugues al segon pis, una per una, fins a l'habitació 209, que era just al capdavall del passadís, al punt més allunyat de l'ascensor. Ell havia dirigit l'operació, sempre acompanyat d'aquella bellesa -quin tros de dona, t'havia dit més tard en Sergi- d'ulls blaus i rínxols d'or.
Entres a la 209. Per no haver-la netejada ningú ni ahir ni abans d'ahir està prou bé, penses. Penses que podria estar molt pitjor. De bruta, fastigosa, llardosa. N'has vistes de tots colors, per aquí; al món hi ha gent de tota mena.
Imagines com poden ser aquest senyor Bratby i la seva acompanyant -muller, amiga, amant, el que sigui-, quan, de sobte, com sorgit del no-res, algú diu:
-Pot començar pels llits, si no li fa res.
La veu et sorprèn -t'atura- just en el moment en què anaves a obrir la porta de la cambra de bany. El senyor Bratby, silenciós, s'ha acostat fins arribar darrere teu, sense moure ni un bri d'aire, juraries. Has sentit les seves paraules -el ressò, el timbre de la seva veu, profunda- clavar-se't al clatell. T'adones que una esgarrifança et recorre l'espinada, de dalt a baix.
-M'estimaria més que comencés pels llits, senyoreta- repeteix amb un accent estrany.
La veu del senyor Bratby, gairebé com un xiuxiueig, a tocar de la teva orella. T'adones que té un no sé què que et xucla, aquesta veu. Quan et gires, el senyor Bratby, sense moure ni un bri d'aire -juraries-, s'ha anat allunyat, i ara està dret al costat de la finestra, fitant el llac -pla com una llosa- que hi ha davant de l'hotel.
-Un mirall de sucre bellíssim. S'ha fixat en aquesta llum?
-Perdó?
-El llac. Li estava dient que és una font d'autèntica bellesa, a aquesta hora-. Ho diu fent una llarga calada del seu cigarret. Es mou amb elegància, mesurant els gestos, penses. Però ho fa amb la naturalitat d'aquell que s'hi ha avesat des de sempre, sense sofisticacions innecessàries.
Comences a desfer els llits. Reculls les vànoves i les deixes sobre dues cadires. Els llençols i les coixineres, caldrà treure'ls i canviar-los. En fas un munyoc, amb agilitat i rapidesa, tot de moviments mecànics repetits centenars de vegades. Sense entretenir-te surts i deixes la roba bruta dins el carro de fusta; després vindran els de la tintoreria per endur-s'ho, rentar-ho i planxar-ho. Agafes dos jocs de llençols nets i tornes a entrar.
-Li agrada Vivaldi?
El senyor Bratby ha engegat la mini cadena i, ara, tota l'habitació s'omple de música. Els violins de "La primavera". Les quatre estacions de Vivaldi. Normalment no parles amb els clients, però també t'han ensenyat que s'hi ha de ser amable i, si el client et fa preguntes, les has de contestar. Amablement. "La primavera" és l'única obra de Vivaldi que coneixes, més ben dit, que has sentit alguna vegada. No podries dir si t'agrada molt o poc, però el senyor Bratby l'escolta com embadalit. Absent. El cigarret es va consumint, amb un espiral de fum que es perd abans d'arribar al sostre, però la cendra no cau, com si no volgués trencar aquest moment màgic. Tot és seductor en aquest individu, penses amb por, fins i tot la manera d'agafar el cigarret, fins i tot el fum que es perd, i la cendra que no acaba de caure.
-És maca, la canço, vull dir.
-És bellesa absoluta, senyoreta. Absoluta. Jo busco la bellesa. La creo.
Una mica torbada amb aquestes paraules, col·loques els coixins minuciosament, perfectament rectes. A terra, les estores paral·leles als llits, només separades de la tauleta de nit per uns quants centímetres. Exactes. La música dels violins ho omple tot, encara. Et dirigeixes a la porta de la cambra de bany. Just en el moment en què et disposes a obrir-la, la veu del senyor Bratby et torna a sorprendre -profunda-, el seu alè clavat al teu clatell, una altra vegada, "La primavera" de Vivaldi, escampant-se per cada racó de l'estança, encara.
-Li faria res fer la terrassa, abans del bany?
El senyor Bratby ha apagat el cigarret i t'observa. Intentes mantenir la mirada baixa, només a terra, només a terra, et repeteixes; però l'impuls és més fort i la veu del senyor Bratby desperta en tu el desig -temptador, immens, irresistible, al cap i a la fi- d'aixecar la vista i buscar els ulls que acompanyen aquesta veu profunda, i és així com, per un instant -gairebé imperceptible, de tan breu- el teu esguard i el del senyor Bratby -ulls de foc, de gel, penetrants, durs- es creuen. La mirada del senyor Bratby, així com la seva veu, així com cadascun dels seus gestos, fins el més ínfim, t'arrosseguen.
Surts a la terrassa, nerviosa. Què fa la Mari, tanta estona? Que no pensa pujar? Tens por de quedar-te més estona sola en aquesta habitació. Jo busco bellesa. La creo. Les paraules del senyor Bratby et ressonen al cap; la música de Vivaldi que no para, una vegada rere l'altra. La mateixa cançó. Els violins no callen; omplen l'aire, cada minúscula partícula d'aire. T'ofeguen. Tornes a sentir l'alè del senyor Bratby al teu clatell, clavat. És punyent com la seva mirada. Fas veure que no el sents, que no saps que el tens just darrere, i comences a passar un drap per sobre la taula i les cadires de la terrassa.
-I la pintura, que li agrada, senyoreta?
-La pintura?
No t'havies adonat que en un extrem de la terrassa hi reposa un cavallet de fusta, amb una tela pintada blanca i vermella. Tota blanca i una taca de vermell intens al mig, per ser més exactes. Tan intens, que sembla sang, penses. Sang. No t'hi has fixat bé, però quan t'hi acostes -moguda per una curiositat impossible de frenar- t'adones que la taca no és una taca, sinó una rosa, una poncella abans d'obrir-se. L'observes, durant una estona que et sembla eterna; "La primavera" encara se sent; ara, però, llunyana, com en un somni. La rosa fa l'efecte que ha de sortir del quadre i tot, de tanta vida que té. Les notes dels violins, molt llunyanes, com vingudes d'un altre món, et tornen a la realitat. Sents que les galtes et cremen de vergonya -ximple, més que ximple-; esperes -desitges- que el senyor Bratby no s'hagi adonat que feies el tafaner. Però el senyor Bratby és just al teu costat, mirant, ell també, la seva obra.
-Què li sembla?
-No hi entenc, jo, de pintura. I de música, tampoc-, dius en un intent fallit de disculpar la teva ignorància.
-No li demano si hi entén; li demano si li agrada.
-És..., sembla molt viva, aquesta rosa, senyor. Sí, viva de debò.
-M'agrada, que sigui viva-. I mentre ho diu, el senyor Bratby et clava per segona vegada la seva mirada gèlida, enlluernadora, de la qual t'és impossible fugir. Tens por, i la Mari, que continua sense arribar. On coi es deu haver ficat? Tens por que la mirada del senyor Bratby t'arrossegui per camins estranys, desconeguts. Aquesta mirada no és d'aquest món. T'adones que comences a suar quan el senyor Bratby t'acosta una mà a la cara, molt lentament. El cap et bull, les galtes se t'encenen. La mà del senyor Bratby s'acosta amb delicadesa i t'aparta un floc de cabells de la cara, i mentre ho fa, et mira com no t'havia mirat mai ningú -et moriries per seguir-lo, malgrat la por-, et mira, i et diu, amb la seva veu, profunda, que ara és un xiuxiueig:
-Bellesa. Això, és el que busco.
I res més. Et trasbalses. Sents els batecs del teu cor, com trons d'una tempesta mar endins -tremoles-, el cap t'està a punt d'explotar -tremoles-, un formigueig irresistible se t'apodera de les cames, i et sembla que no et podràs moure, però malgrat tot, te'n vas d'una revolada -nerviosa-, i, amb el peu -sense adonar-te'n- tombes el pot de dissolvent -ple de pinzells- que el senyor Bratby havia deixat a terra, a tocar del cavallet. El líquid -terriblement vermell- s'escampa com lava d'un volcà. El trepitges, sense voler, un esquitx t'arriba a la cara, just a costat del llavi; és llavors, que t'adones -et sembla adonar-te, potser t'imagines- que el dissolvent, brut de pintura vermella, també té gust de sang.
-De seguida ho netejo, no es preocupi-, dius amb tota la serenitat de què ets capaç.
Bellesa. Jo busco bellesa. Les seves paraules no paren de ressonar dins el teu cap. Bellesa, la música de Vivaldi, la rosa, la
música, els violins, el que és bell, la pintura... Tot és un remolí que t'empresona, i tu al centre, sense poder-ne fugir. Música, primavera, violins, roses.... I sang. Et sents perduda. La música de Vivaldi una vegada i una altra, una vegada i una altra; inacabable, com l'eternitat. De seguida ho netejo, penses, no es preocupi. Arribes a la porta de la cambra de bany i, amb la mà que tremola, que rellisca, que no es vol estar quieta -maleïda mà- intentes obrir. De seguida ho netejo. Agafo un drap moll i ho netejo, et repeteixes. Ho netejo i ja està.
I quan ja és massa tard -perquè aleshores ja has obert la porta-, sents, per última vegada, la veu del senyor Bratby que diu:
-No...! -i s'interromp, com si volgués afegir alguna altra cosa.
Però ja és massa tard. Has entrat a la cambra de bany i veus, dins la banyera, el cos d'una dona bellíssima -els ulls closos, els llavis morats, una estranya expressió de pau al rostre-; una dona bellíssima, amb un braç que li penja fora de la banyera -abandonat, en repòs absolut. T'adones que té una pell blanquíssima. Pura. I entreveus que al canell hi té una ferida -de ganivet, diries-; però és una ferida neta, ara ja, sense gens de sang. Tota la vida d'aquesta dona bellíssima ha fugit cap a la rosa.
Atordida, ja no vols pensar en res més. Només tens ganes de desaparèixer, o de fer desaparèixer el senyor Bratby, penses. Sí, potser això seria millor, potser...

De sobte, una altra vegada, una veu se't clava al clatell.
-Que t'hi penses adormir, o què?
Aquesta vegada no és el senyor Bratby.
-Et deixo mitja hora sola i no ets capaç ni de fer una habitació. Les pastilles de sabó s'havien acabat. Hem regirat tot el magatzem, però res. Després he hagut d'anar a direcció, a fer la comanda. Veig que tu, en canvi, no has fet res...
Et mira amb una expressió severa. Juraries que està enfadada de veritat. Aquesta setmana ja és la segona vegada que t'han de cridar l'atenció perquè et quedes encantada, sense treballar. Saps que la Mari és bona noia i no dirà res al cap de personal, però una altra no tindria tants miraments. Només fa tres mesos que treballes a l'hotel, i si continues així, no t'hauria d'estranyar gens que qualsevol dia et despatxessin. Com tu, n'hi ha cinquanta mil que la poden fer, aquesta feina. Mig avergonyida, dius -promets- a la Mari que no tornarà a passar.
-Doncs que sigui veritat! I, ara, a veure si ens afanyem una mica, que de la 203 a la 210 encara estan totes per fer.

Amb desgana, sense energia, agafes l'escombra, les fregones i els draps per netejar la 203. Odies aquesta feina. L'odies tant com la necessites. Mentre t'acostes a la 203, no pots evitar d'imaginar quina mena de personatges trobaràs a dins. Deixes anar un sospir: ara no és de cansament, sinó d'expectativa. Cada habitació és un món; passen uns quants dies, o bé una setmana, o bé més, i llavors un altre món ocupa aquell mateix espai. Curiós, penses.

Comentaris

  • Magnífic![Ofensiu]
    tonta | 29-12-2008

    M'ha encantat t'ho ben juru!
    Està tan ben descrit, et situes tant a l'espai quan ho llegeixes, és tan real i màgic.
    És molt imaginatiu, i has clavat el pensament d'una senyoreta que treballa natejant un hotel, l'has clavat!

    M'agrada molt el tipus de narrador que fas servir i a més a més això de somiar desperta és un tret molt especial i comú que ajuda a que el lector se senti identificat.
    Per uns moments m'ha recordat a una amiga meva, li feré llegir.
    Gràcies per aquesta història.
    Sóc fan teva, escriptora Brida.
    Petons.

  • patufeta | 23-11-2006 | Valoració: 9

    Brillant.
    Especial.
    Màgic.
    Tot un món, com els que entren i surten de les habitacions d'un hotel.
    Segueix així.
    Un petó.

  • Enhorabona Brida[Ofensiu]
    Pep Homar i Giol | 02-08-2006 | Valoració: 8

    Hola,
    Segueixo el meu peregrinatge pel llibre relatsencatalà 2.0.
    El teu relat m'ha agradat i he gaudit llegint-lo, però, si m'ho permets, l'únic "defecte" que hi he trobat ha estat que potser el final es desvetlla molt aviat.
    Primer per que el client no vol que faci el bany (per descomptat que alguna cosa hi passa) i després, a la frase "Tant intens que sembla sang, penses." Per mi possar-hi aquí la paraula "sang", condueix al lector a pensar que al bany hi ha hagut una carnisseria.
    Al final ho arregles una mica jugant amb la imaginació de la cambrera i la màgia de les habitacions dels hotels.
    En resum inquietant i alhora tendre, dos sentits difícils d'ajuntar. Repeteixo enhorabona!!!

  • Mirall de sucre![Ofensiu]
    jacobè | 30-07-2005

    Genial Brida! Què t'he de dir que no t'hagin dit ja? Molt original i ben escrit. Els relats llargs no els acostumo a llegir perquè se'm fan pesat a la pantalla, però amb tu faré una excepció. He anat a parar a la teva pàgina perquè a la última trobada em van parlar molt bé de tu: en Neret i en Pivot.
    PD: Els Rínxols d'Or són un somni, així que benvinguts siguin!
    Et continuo llegint...

  • quetzcoatl | 12-06-2005 | Valoració: 10

    Hola Brida!

    M"ha encantat saber que has llegit 'naufrag', que t'ha agradat i que t'ha recordat a passatges de Kundera; suposo que sobre el vertigen et referies a un dels primers assajos filosofics que fa l'autor a "La insuportable lleugeresa del ser". Es un llibre que a mi tambe m'apassiona i que tinc molt interioritzat i be, com que sovint passo per vetes existencialistes, es bastant habitual que escrigui algunes reflexions d'aquest tipus.

    Precisament fa poc, vaig llegir un relat d'Heura que es diu alguna cosa semblant a "braços oberts, tebies onades" (crec que no era aixi, pero si busques sota el seu nom segur que el trobes; encara te pocs relats), on tambe vaig trobar un parell de frases que em van fer pensar sobre aixo mateix (por/desig...). Si tens ocasio de llegir-lo crec que t'agradria; era un relatet molt curt i bell.

    En canvi de Brida encara no havia llegit mai res i he quedat molt gratament sorpresa de descobrir que ets una escriptora excel.lent. Be, de moment nomes t'he llegit aquesta 'Habitacio 2009' pero de seguida que pugui t'anire llegint mes coses, perque me n'has fet venir moltes ganes.
    Aquest relat en concret el trobo molt bo: es llarg pero no se'n fa, descrius amb molta delicadesa i cura les sensacions que te la protagonista, el ritme que pren mentre ella pensa es molt adequat (frases curtes que acceleren el to i donen un aire de suspens) i l'argument esta molt ben treballat. Personalment ja havia endevinat que hi hauria un cadaver al bany des del primer moment que l'home li demana que faci primer els llits, pero aixo no es negatiu sino tot el contrari: dones tensio a l'historia mentre esperem que ens asseguris que si, que la rossa despampanant es ara nomes sang en tela.

    Per tot, moltissimes felicitats i gracies de nou per haver-me obert aquesta porta (crec que encara no te numero...) d'aquest teu mon tan especial.

    Una abraçadassa,

    m

  • T'han dit tantes coses,[Ofensiu]
    Sibil·la de Fortià | 15-04-2005 | Valoració: 10

    que m'he quedat sense paraules. Mira,.... simplement, m'ha agradat molt. És un dels millors relats que he llegit en aquesta web!

  • Avui és festa[Ofensiu]
    peres | 15-04-2005 | Valoració: 10

    Jo era, encara hi sóc, a la feina, a dos quarts de tres d'aquests divendres, fent un bocata a corre-cuita i esperant que s'acabi la jornada, però encara tinc força feina...

    Però avui és festa, perquè a RC, que aquesta setmana només hi havia pogut entrar un cop, ara hi entro -i deixo ditades olioses del pa amb tomàquet al teclat- i veig que hi ha un nou regal, vull dir relat, de la meva estimada Elisa?, Elisenda?... Brida.

    No estic d'acord amb el comentari sobre la previsibilitat o la topicitat dels rínxols d'or... Parlem d'un somni, d'un somni que té la protagonista encantada, i per tant és lògic que en un somni surtin rínxols d'or, no?

    Bé, és una altra opinió. Jo sóc un fanàtic dels relats de la Brida, i no m'agradaria que li toquéssiu ni una coma :)))

  • Espectacular![Ofensiu]
    pivotatomic | 15-04-2005 | Valoració: 10

    Fa temps que sostinc que ets una de les millors (si no la millor) autors/es que he llegit a la web (i n'he llegit uns quants...). Aquest relat m'ho confirma plenament. La mestria amb la que crees l'atosfera de l'habitació 209 és digne d'un professional. El joc entre els dos personatges, perfecte. I el gir final entronca totalment amb el que jo espero d'un conte.

    Només un petit "però". En un relat de tanta qualitat, quan parles d'una dona de "rinxols d'or", no sé, em sembla una imatge massa suada. Segur que en pots trobar una altra de molt més original fàcilment (per cert, m'ha encantat allò de "mirall de sucre" per parlar d'un llac).

    En fi, com sempre, ha estat un veritable plaer llegir-te. Ho seguiré fent.

  • només t'ho volia dir una vegada ...[Ofensiu]
    Conxa Forteza | 14-04-2005

    no sé que ha passat .... quina vergonya ...

  • a mi també[Ofensiu]
    Conxa Forteza | 14-04-2005

    m'ha impressionat, per lo vist som molts que llegim en clandestinitat, jo també t'he llegit avui horabaixa a la feina i el teu relat m'ha encisat ...

  • a mi també[Ofensiu]
    Conxa Forteza | 14-04-2005

    m'ha impressionat, per lo vist som molts que llegim en clandestinitat, jo també t'he llegit avui horabaixa a la feina i el teu relat m'ha encisat ...

  • a mi també[Ofensiu]
    Conxa Forteza | 14-04-2005

    m'ha impressionat, per lo vist som molts que llegim en clandestinitat, jo també t'he llegit avui horabaixa a la feina i el teu relat m'ha encisat ...

  • Molt bo...[Ofensiu]
    rnbonet | 14-04-2005 | Valoració: 10

    ...xicota!
    Atmosfera que captiva, lèxic oportú, seqüenciació perfecta...

  • Impressionada.[Ofensiu]
    Maragda | 14-04-2005 | Valoració: 10

    M'he quedat literalment fascinada amb aquest relat. Realment noia, duus el talent a les venes. No només escrius com una professional, la teva inventiva, a més, és originalíssima.
    He viscut intensament aquest relat i m'he sentit una mica identificada amb el personatge en arribar al final, per què, des de sempre, tinc tendència a somniar desperta.
    Enhorabona, de veritat, Brida.

  • m'ha agradat molt![Ofensiu]
    neret | 14-04-2005

    com pots veure tampoc soc massa original posant títols ;-) M'ha passat com el perdix, tambè l'he llegit a la feina, amb clandestinitat, tal com viu la protagonista la història i a part d'identificar-me amb la protagonista i el seu desig de fugir de la quotidianitat, he trobat la història en si preciosa, a part d'excel.lentment escrita, com sempre.

    Felicitat Brida!

  • pèrdix | 14-04-2005

    He llegit el teu relat mentre treballo, anant i venint a la pàgina de RC depenent dels espies que m'envolten, de la feina que es suposa que he d'acabar. Es a dir, anava del mon real, el que m'encasta, a contracor, cada matí davant d'una pantalla d'ordinador, al teu imaginari, subtil, seductor, màgic.
    Comprendràs que, d'una manera o altre, encara que no estrictament, per suposat, m'he sentit identificat amb la teva protagonista.
    M'ha encantat la redacció en segona persona, poc habitual i original. Les descripcions són molt vives, precises, transporten al lector d'una manera vivíssima a l'entorn que descrius. Fins i tot m'ha semblat sentir la música!

    Em sembla que t'he llegit massa poc, intentaré posar-hi remei.
    que vagi bé

  • Realment bo[Ofensiu]
    qwark | 14-04-2005

    M'ha impressionat la teva manera d'escriure. No només està escrit d'una manera bellíssima sinó que a més té un argument molt romàntic.

Valoració mitja: 9.67

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Brida

Brida

11 Relats

122 Comentaris

32931 Lectures

Valoració de l'autor: 9.63

Biografia:
Moltes gràcies a tots i a totes pels vostres comentaris!

elisewin_m@yahoo.com