Ha marxat.

El pare també ha de cuidar la canalla i llavors quan els infants siguin a casa seva les preguntes i pensaments seran els mateixos que els d'aquesta dona, (si és que no ha nascut el pensament de jo sóc millor que l'altra): Ja no tornarà. I és que això de separar-se és cosa d'adults o de persones que trien camins diferents i que si no es fan mal no han de ser motiu de plors, sinó d'enriquiment, si s'actua com a persones i s'ha actuat com persones ( passat), insisteixo. És hora de no buscar culpables i d'entendre la llibertat, de què les dones no s'emportin tota la responsabilitat i que les dones sapiguem compartir la responsabilitat i que els pares la prenguin perquè tots ens som responsables.

Sí, m'he registrat només per comentar-te i dir-te que m'agrada que hagis trobat aquesta petita vocació d'escriure que et permet expresar el que sens i entrar en un petit món que t'allunya d'aquest, que de vegades falta fa.. oi? És una bona manera, i tu l'exprimeixes, sí sí!
Has aconseguit amb els teus textos fer-mi sentir reflexada i fer que m'arribin ben dins. I per això et felicito, que no tothom ho sap fer. Bueno, m'encanten ja ho saps.
T'animo a continuar escriure com u fas, perquè confio i sé que arribaràs molt lluny (i que cony, que em quede molt per llegir!)

Una abraçada enorme, petita gran escriptora preferida(L)

troços de realitat que malauradament es repeteixen moltes vegades

Et felicito pel relat... per tenir només 14 anys expresses molt bé els teus sentiments, la cruesa de la vida, els sentiments propis i els dels qui t'envolten...
En fi, t'envio una abraçadota i els meus ànims..
fins ben aviat

joan

Un relat amb molt de sentiment, fins i tot a mi em fa mal el cor.
Enhorabona.