HA DEIXAT DE SER

Un relat de: Sebastià Climent

Qui ha tingut l’oportunitat de conversar amb ell, desconeixent la seva edat, no hagués dit mai que l’home vorejava els cent anys de vida. La parla era lligada, sense interrupcions i perfectament intel•ligible i la seva lucidesa mental era plena. La memòria no el traïa i encara hi veia prou bé. Cada dia llegia la premsa, dedicava una estona a la lectura d’algun llibre, mirava les noticies a la televisió i escrivia algunes notes al seu diari personal. Estava al corrent de tots els temes d’actualitat i les seves opinions eren sòlides i coherents. Podia semblar que els anys no li havien passat factura però si que ho havien fet, afectant-li l’estructura òssia en forma d’una precària mobilitat. Pel demés no tenia cap malaltia de tipus degeneratiu ni cap afectació orgànica que el privés de fer una vida normal.

Parlar amb ell era un veritable plaer. A mi m’agradava molt perquè era una persona que a més de reunir tots els requisits que ha de posseir un bon conversador, la seva excel·lent memòria històrica aportava a la conversa un interès especial que l’enriquia considerablement. Teníem oportunitat de xerrar sovint i l’aprofitàvem per debatre temes d’actualitat política i social, sense deixar de banda aspectes filosòfics, literaris, científics i fins i tot anecdòtics. I sempre ho fèiem, amb humor, ironia i un escrupolós respecte mutu, en un ambient distès malgrat les naturals discrepàncies en la discussió. A la darrera trobada que vam tenir el vaig notar diferent de les altres vegades. El seu habitual somriure s’havia esvaït i el seu rostre reflectia una gèlida serenor que em va trasbalsar. Vaig demanar-li que li passava i només em va respondre... —Estic cansat de viure. Tot seguit em va fer una insòlita pregunta... —Has pensat alguna vegada què és la vida? Així de cop i volta no vaig saber que respondre. Mai no m’havia plantejat aquesta qüestió d’una manera tan crua i directa i així li ho vaig dir. Llavors ell va afegir... —L’existència d’un ésser viu, és a dir la vida, és un simple trànsit, un canvi d’estat. Un trànsit per un cercle imaginari des del punt d’inici del no ser, passant pel ser, fins al punt del deixar de ser, que tanca el cercle. I aquest cercle imaginari que és la vida, té una dimensió distinta per a cada persona. I jo ja fa massa temps que vaig passar del no ser al ser i ara m’arriba l’hora de deixar de ser. El meu cercle s’ha fet excessivament gran. M’entens, oi?— Vaig entendre’l prou be. La gèlida serenor que expressava el seu rostre deia clarament que estava cansat, en tots els aspectes.

Jo havia d’emprendre un viatge i ens vam acomiadar amb una abraçada intensa i llarga. Vaig intuir que era un comiat definitiu.

Acabo de tornar. Com que ahir va ser el dia del seu centè aniversari i no el vaig poder felicitar, la meva intenció és fer-ho avui després d’esmorzar. Fullejant el diari he vist publicada la seva esquela mortuòria i una breu necrologia. Se n’ha anat. Ha tancat el seu cercle vital imaginari i, com ell deia, ja ha deixat de ser.

Comentaris

  • Cansat de viure...[Ofensiu]
    Nil | 07-07-2018 | Valoració: 10

    Qui no ha sentit dir mai allò de que "Tots els vells fan pudor". Fer-se gran o ésser gran, en alguns casos és un tresor de saviesa, intel·ligència i sobretot d'enteniment.
    Hi ha tortugues humanes que eclipsen, en aquestes virtuts suara esmentades, al més bell jovencell en plena florescència de la vida. Però, no ens enganyem pas! Trobant-nos en un món corpori, periple com és el terrenal. No hi ha res com ésser jove! Juventud divino tesoro com diuen els castellans...
    Jo, visc a tocar d'un oncle, conco com jo!, que volta els noranta anys d'edat i la veritat és que darrerament ha fet un baixó físic molt gran, això si! el cap el té molt ben moblat. I no hi res més trist que veure com les cames no van de bracet amb la ment. El pobre comença a estar fatigat de viure. Perquè per a ell viure és no dependre de ningú. Que em de fer, em pregunto jo? Doncs santa paciència. Què representen uns feixucs darrers anys de vida en comparança en una vida espiritual eterna? Doncs, res! Que el teu amic al cel sia i Déu l'hagi perdonat. Salut Sebastià, Nil.

  • Una lectura excel.lent[Ofensiu]
    Unicorn Gris | 03-07-2018 | Valoració: 9

    Ai, els amics que eren amb nosaltres, ho passàvem tant bé amb ells, i ara de sobte marxen per mai tornar. És trist, però és la realitat.

    Jo mateix també vaig tenir amics relativament joves que van marxar per no tornar i que enyoro molt. Per sort, en la meva edat encara no mor molta gent.

    Fas el relat molt ben fet descrivint primer el record d'ell, amb tot de detalls, després parlant amb ell ja desanimat, i al capdavall el pobre en una esquela mortuòria.

    Ens veiem per Relats, company. Salut.

  • Preciós![Ofensiu]
    2003 | 29-06-2018 | Valoració: 10

    M'encanta, és una història preciosa!

  • Sense títol[Ofensiu]
    Lecram | 26-06-2018 | Valoració: 9

    La reflexió sobre la vida, la existència, la mort,...son algunes de les grans preguntes que sempre han fascinat a l'ésser humà i ha buscat de donar-hi una resposta.

    M'ha agradat i m'ha fet pensar molt la imatge de la vida com a trànsit, i com a cercle entre el no ser i el deixar de ser.

    Gràcies Sebastià pel teu relat

  • Potser.[Ofensiu]
    Frederic | 26-06-2018

    Potser en passar del ser al estar val més deixar de ser, d'existir.

Valoració mitja: 9.5

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: