Guia per reconèixer un alumne que fa quatre anys que no veieu (a Joan Planas)

Us trobeu en un moment en que, us retrobareu a molts alumnes que fa aproximadament uns quatre anys, que no veieu. Us podeu sorprendre en dues situacions: que aquests alumnes, en quatre anys no hagin canviat gens, o que ni tan sols els reconegueu.
Si el vostre cas és el primer, felicitats! Deixi de llegir, vostè té molta sort, no li cal aquesta guia.
Si en canvi, sou dels que no recordeu ni tan sols haver impartit classes a aquests joves, aquí se segueixen alguns consells pràctics:

Primer de tot, ni se us passi pel cap, intentar recordar mirant-los d'esquena, en quatre anys, les noies i els nois de 12 anys, hauran crescut molt. Serà millor que doneu la volta i els mireu la cara. Si aleshores en el moment de veure'l, recorda a l'instant, el seu nom, com es comportava a classe, com cridava, com el fèieu callar i com l'haguéssiu fet fer paracaigudisme per la finestra sense paracaigudes, felicitats, la vostra memòria també és bona.
Si en canvi sou dur del cap i necessiteu prendre panses, continuï llegint.
Podria seguir mirant l'alumne intentant recordar alguna cosa. Però no us hi estigueu massa estona, la persona en qüestió podria pensar que patiu alguna malaltia que el fa quedar-se massa estona divagant, i quedaríeu com un desmemoriat. I aquesta no és la nostra fita.

En quatre anys, tots els projectes de persona que teníeu sota la vostra responsabilitat, hauran crescut. No ens estem referint físicament, sinó mentalment, hauran madurat. La majoria d'aquests, no aniran amb les mateixes companyies que quan els vau conèixer. És que en quatre anys, les maneres de pensar d'uns i altres es distancien, i ja no cuallen. És aleshores que haureu de recórrer als vostres records dels alumnes no en forma de grup, sinó individualment. Potser se us farà més fàcil.

Mireu l'objecte de la vostra falta de memòria, ara que hi penseu com a un individu amb les seves pròpies idees.
És possible que a l'instant, com hem dit abans, en recordeu tots i cadascun dels seus detalls. Vostè també pot deixar de llegir.

Si en canvi, ho recorda tot, menys el nom té dues opcions: Xerrar amb aquest alumne dels canvis soferts durant aquest temps transcorregut, fent veure que recordeu perfectament qui és, o preguntar-li el nom.

Xerrant potser el recordeu. Ja pot deixar aquesta guia.
Finalment, si heu arribat al final d'aquesta guia, vostè té menys memòria de la que requereix el nostre cas.
Pregunteu el nom, que anireu més ràpid. Potser l'alumne se sentirà ofès. Encara que no tots els casos són iguals, uns s'ho prendran amb humor, altres ho trobaran normal, i altres potser els emprenyarà. Però això tan sols serà un instant, perquè tots i cadascuns d'ells (per no dir la majoria), si que hauran pensat en vostè, i els alegrarà xerrar, encara que només sigui una estoneta, amb el professor de català, que els va ensenyar que "diftong", no és un insult per adreçar al seu germà petit.