Guerra i gana

Un relat de: SANTANDREU3

Quan va esclatar la revolta del 1936 molta gent es pensava que seria una altra "Sanjurjada", cosa de pocs dies. Ni en somnis podia pensar-se ningú que allò que començava arribaria a ser un "Alzamiento Nacional" pels rebels o be una "lluita per la llibertat" fins la mort pels republicans. I va resultar que aquell camí a un món idíl·lic o "por el Imperio hacia Dios", segons els bàndols, va ser terriblement difícil i pretext per treure de dins de la gent els seus més malèfics sentiments i es va matar i matar amb bogeria.

Els que vivíem al costat roig o republicà, o ves a saber què érem la pobra gent que rebíem les patacades, pensàvem que els assassins del nostre costat només tenien odi i venjança i cap ideal de redempció o que ja l'havien perdut. Pensàvem, doncs, que els que van rebel·lar-se contra el Govern legítim, es mirés com es mirés no devien ser "els dolents" del tot. (No m'agradava la seva bandera, associada a tants atacs a Catalunya, i pintada als avions que ens bombardejaven i que van matar un dia la Clementina Bolsa, companya de classe. Sembla que la bandera que un estima de veritat és la que sempre t'ha defensat i mai atacat), però tot era molt confós.

Les coses, amb el temps, acaben per aclarir-se. De ben jovenet vaig començar a vendre betes i fils per els pobles d'Espanya i vaig conèixer de primera ma històries de Màlaga, de Badajoz, de Santander, de Miranda d'Ebre, on s'havia matat amb l'estendard de la Creu de Crist i la benedicció de la Santa Seu, com es diu a les esqueles, i també amb odi, però farcit de fanatisme. I havien matat molta més gent.

Va ser molt trista i molt llarga aquella guerra civil entre gent tan poc civilitzada. El poble en va patir totes les conseqüències, també la gana.

De petits, la gent gran tenia un acudit repetidíssim, consistent en donar-nos un bitllet de tramvia gastat i dir-nos que amb aquell bitllet i deu cèntims, al forn ens donarien un llonguet, que devia pesar mitja lliure, més o menys. En aquells temps ni els més pobres passaven gana de pa.

Per això vaig tenir un gran sentiment de sorpresa davant la primera cua per comprar pa. (Per comprar pa, cua?. No pot ser)

I si que podia ser, i tant. Cua per comprar patates, verdures i el que fos. Recordo que el meu pare, que tenia l'instint de botiguer a la medul·la, veia una cua no sabia de què i baixava del tramvia i demanava "tanda". Es va establir un racionament setmanal i tocava a cada família, per exemple, una pastilla de sabó, mig litre d'oli i un quilo de cigrons. La gana va anant-se estenent i cada hivern va ser pitjor.

L'any 1937 i fins l'hivern de 1938 a casa podíem resistir. El pare i la mare robaven furtivament de la seva botiga col·lectivitzada llençols, fundes de coixí, peces de roba, de percal, d'òpal, de popelí i de tot el que podien. S'ha de recordar que els diners van anar perdent valor i ningú els volia, l'intercanvi era l'única manera d'aconseguir llet, ametlles, patates, guixes o el que fos.

En Francesc (el meu germà gran) i jo anàvem cada setmana a Can Gorchs, on havíem estiuejat en temps millors i recorríem les cases de pagès amigues i fèiem el que podíem per omplir els farcells. I tornàvem a casa com lladres, cercant camins complicats per esquivar els burots, que si t'enxampaven t'ho prenien tot.

L'hivern del 1939, però, ja no hi havia peces de roba per bescanviar i hi havia molt poc menjar. Garrofes, avellanes, guixes plenes de cucs i qualsevol cosa que no fos verinosa.(Recordo amb fàstic els naps, que la mare "fregia", tallats a rodanxes, amb una mica d'aigua a la paella perquè no hi havia una gota d'oli i les deixava cremar una mica perquè tinguessin l'aspecte de producte com de brasa, comestibles.

Aquell hivern les "Juventudes Libertarias" van muntar un menjador per a nens al que havia estat el Casal Catòlic, al carrer de Pons i Gallarza. El nom, només el nom de la institució llibertària esborronava la meva mare, però ens hi va apuntar .Hi dinàvem cada dia mentre va durar, que va ser poc. Un platet (dels de cafè) de cigrons amb un troçet d'ou dur, un trocet de carn i una peça de fruita. Al acabar, ens anàvem corrent a casa i la mare ens tenia preparat el seu "menú" complementari.

La mare era escrupulosa, repartint. Si et sortia una avellana dolenta, l'ensenyaves i te'n donava una altra.

Tinc una bona anècdota d'aquells temps. Jo era molt llaminer i quan hi havia un pot de llet condensada obert, a l'armari de la cuina, jo em passava moltes hores del dia resistint la temptació, però al final guanyava el dimoni i jo sucava el dit al pot i me'l llepava una vegada i ple de remordiments, de vegades dues.

La meva mare, que havia estat sempre molt afeccionada a les pel·lícules de detectius del Melwin Douglas i tota aquella tropa, en sabia molt de trobar el culpable. Deixava al pot unes senyals imperceptibles i al vespre, quan tornava a casa, em donava les bufetades que jo m'havia guanyat a pols.

Una vegada, però, que havia arribat a casa una molt bona quantitat de meló confitat, un autèntic tresor en les nostres circumstàncies, a l'hora del primer repartiment jo vaig dir que no en volia, que em feia fàstic. Tothom es va quedar molt estranyat i jo em vaig quedar a taula veient com gaudien tots d'aquell postra caigut del cel.

Mentre va durar el meló confitat, com és natural, jo anava a la cuina a fer-me la meva ració i me la prenia amb una alegria potser pecaminosa i un pel venjativa, ho confesso. El cert és que la meva mare va quedar molt desorientada i fins i tot amb una mica de remordiments.

Després van entrar els "nacionals", els moros van muntar uns punts de venda improvisats on hi havia xocolata, mantega i de tot. Cobraven només amb monedes de plata o coure d'abans de la guerra i la plata la mossegaven per veure si era falsa. Va haver-hi pa blanc als forns, no pas gaires dies i vàrem anar entrant, sense donar-nos-en compte, en la nova era de les farinetes i de la "formación del espíritu nacional".

Va ser un nou canvi pel poble i també per sucar-hi pa. Escoltant la radio es podia dir de nosaltres que anàvem de victòria en victòria fins la derrota final.


Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer