Guanyador del repte CCCLXXX: Al cap i a la fi, una esperança

En Carles porta una vida trista i buida. Des que ho va deixar amb la Joana, fa dos anys, res no el motiva, i a la feina, abans un exemple feliç de vocació i entrega, ara no fa sinó posar un peu davant l'altre. La seva existència s'ha encallat en arenes movedisses, i s'enfonsa lentament dins la sorra color cru amb un irrefutable final angoixant de tedi. Per sort li queda en Pol, el seu fill estimat. Seu i de la Joana, és clar, però el cas és que ja no recorda els moments en què el van compartir i disfrutar. Sí, sap que van existir en un passat llunyà en la memòria, però ara en la seva relació no hi ha ningú més que ells dos. Si una cosa té clara, és que amb ell i per ell es manté viu.
En Carles es vesteix amb la millor americana que té, es posa l'única corbata que té, i va content cap a l'escola a complir la promesa. A l'entrada, mentre espera que en Pol surti, un gos mandrós mandreja la tarda i el mira amb cert menyspreu. En Carles se sent incòmode, estranyament confús. Aquell petaner l'inquieta i torba la mica de felicitat que respirava fa uns instants. Treu una cigarreta i l'encén, pensarós. I si queda decebut amb la sorpresa? I si la brutal pluja d'estrelles que a ell tant l'emociona i tants genials records li porta, a en Pol li sembla un ni fu ni fa i l'excursió a Cadaqués és un desastre, un frau a les enormes expectatives creades una semana enrere quan s'hi va comprometre pintant-li el fenomen com una cosa màgica i inigualable? I si hi ha núvols que desllueixen la nit i queda en un no res insuls i apagat? Aix, puto gos, per què segueix ullant-lo fixament?, remuga inquiet en Carles, canviant novament de peu.
Ja és l'hora i obren les portes d'accés al col.legi. En Carles s'ha decidit per un sobtat i eficaç canvi de plans: durà el fill a Port Aventura, sap quant ho desitja, el cap de setmana serà un èxit; i necessita que la cosa vagi de fàbula per demà seguir endavant. D'altra banda, en Pol segur que ni recorda de què li va parlar aquella tarda, o sigui que millor jugar sobre segur, accepta resolt però amb dura i trista resignació. Fa vint anys que sempre sempre ha anat ran de mar a veure la pluja de meteorits, és l'única tradició que manté intacta, una mena de símbol inequívoc de mínima esperança en l'enllà i en ell mateix alhora. Però una esperança, una sortida, al cap i a la fi.

****

Llavors, quan amb la campana i d'enmig d'un grup en Pol treu el cap i el veu, llença la cartera per l'aire, fa un salt de cangur embogit i aterra als seus braços.
-Pare, pare, saps? Avui m'han explicat allò de les llàgrimes! I vull veure-ho! Quan hi anem, quan hi anem? M'hi portaràs, oi, papa?