Gronxava les tristeses en un balancí.

Cada cop que visitava Ciutat pensava en la meva infantesa. Havíem viscut en una d’aquelles cases senyorials que hi ha prop de Santa Eulàlia. Allà ma mare va perdre l’alegria de viure. Va surar els fills d’altri i va ser generosa. Molt. Vàrem fugir. En el poble, a la nova casa de marès, passava hores i hores asseguda al balanci gronxant tristeses, arrugant la vellesa d’una dona esvelta. Solia tenir la mirada líquida, perduda. Record amb força el primer dia en el poble. Estava nua! Absorta. Tan sols la vestia un vaivé de melangia. Ma mare havia tornat vella de cop, li havien pentinat l’ànima. Tenia els cabells blancs i era preciosa. Hi va romandre tota la nit. Era la primera vegada que veia ma mare nua. Després d’aquell dia sempre va dur una medalla penjada al coll amb el seu nom. Dolors! Abans de morir me va demanar que dugués un sobre a la casa del carrer de ma infantesa. Va obrir la porta una senyora. Me va mirar, esvelta i bella com ma mare. No tenia el cabell gris encara. Com si em conegués de tota la vida, em va fer entrar fins a la sala. Va obrir el sobre i va treure la medalla… Els ulls li lluïen, també líquids, com els d’una dona que gronxa les tristeses la resta de la seva vida asseguda en un balancí.