Cercador
Greta i Lola
Un relat de: clarifort- Compartir:
Greta i Lola
Na Lola em diu que no li he de consentir que em pegui, que quan un home t’estima ni et pega ni et crida i et deixa una mica de llibertat, que el que he de fer és deixar-lo... però no, a veure, on podria anar jo sola si no sé fer res? I és que si ell no tengués aquests “prontos” seria un company extraordinari. Jo sé que m’estima, a la seva manera, però m’estima. Amb ell som feliç, perquè què faria jo sola? A on aniria? Com em guanyaria el menjar, eh? Ell se’n cuida de tot, surt prest de casa, fa feina i du tot el que necessitam. No em deixa sortir sola i em passo el dia a casa fins que ell arriba, de vegades encara és de dia, però quasi sempre torna de nit. M’avorreixo tant sola a la casa! De vegades ve content i té paraules agradables, però quan arriba de mala lluna... ai! llavors no hi ha qui l’aguanti, em renya, em crida i si no vaig viva m’arriba qualque galtada. Jo intento parlar amb ell, però res, ni m’escolta. Jo ja sé que no parlo gaire bé el seu idioma, però és que ell no fa cap esforç per entendre’m! Però m’estima, m’estima tant que cada dia sortim a fer una volteta. Els dies que està emprenyat no passam dels carrers de més a prop i mentre jo vaig tan contenta respirant l’aire fresc dels carrers, aturant-me per observar-ho tot bé, ell em dona presses amb no molt bones paraules o em deixa i em fa córrer darrera ell, em fa tanta por quedar-me sola! Els dies que està de millor humor anam fins a un parc que està una mica lluny de casa i allà em deixa tranquil•la una estoneta. He fet un grupet d’amigues amb les que puc parlar de qualsevol cosa, bé, no de gaire, perquè a veure de què he de parlar si estic tot el dia sola a casa? Del color de les parets? Del que he menjat, si sempre és el mateix? Llavors no parlo, més que res escolto i aprenc. Elles tenen vides molt més entretingudes que les meves, cases plenes de nins, graneres, fregones, aspiradores, roba estesa, planxats, cuinats... i gent amb qui parlar! Això és el que més m’agradaria, estar acompanyada! Com na Sara que té a la casa un home gran, els fills i tres néts, ella sí que no s’avorreix mai! Primer estava sola amb l’home però ara han vingut a viure al pis els fills i els néts, estan una mica estrets però ella diu que ha guanyat molt, sobretot amb els nins, perquè s’hi entén perfectament. Ara està una mica preocupada perquè es veu que no hi ha manera que el fill trobi feina i s’estan acabant els estalvis, a més mengen poquíssima carn, quina llàstima, tant que li agrada! O com na Lola que viu sola amb una dona que no surt gaire de casa, sols l’imprescindible per a les compres i tot això, perquè es veu que la feina la fa a casa, és una dona molt guapa i molt pintada que s’està també al parc mentre na Lola i jo xerram. Diu que té mooolts amics, que venen d’un en un i s’estan una bona estona amb na Raquel, perquè la companya de na Lola nom Raquel, a la seva habitació i desprès se’n van. I és que aquesta Raquel a més de guapa és simpatiquíssima, no m’estranya que tengui amics, també xerra amb jo i m’abraça i em fa carícies, ben igual que fa amb na Lola. Llavors ella em diu, “ho veus, això és el que fan les persones que t’estimen, no com el teu home, mira’l allà cridant-te, hala, vés, vés.. però t’ho torno a dir, no has de deixar que et tracti així, planta-li cara, deixa’l ja d’una vegada!”. I jo no li faig cas a ella sinó a ell i m’hi acosto i l’acompanyo a casa.
Ahir em va pegar fort, quan va arribar la casa estava bruta i es va posar fet un nero, crits, potades, fins i tot em va apallissar amb el pal de la granera! Avui ni tan sols tenia ganes de sortir de casa, però m’ho ha ordenat amb tan males maneres que he sortit darrera ell, amb el cap cot, amb mal als ossos, retuda i vençuda, així em sentia fins que he parlat una estona amb na Lola
- Fins aquí podíem arribar!- m’ha dit- mira’t, estàs feta una pelleringa, sense pentinar, amb un ull morat, no pots seguir ni un minut més amb ell, un dia et matarà!
Si hagués sabut hauria plorat, na Lola tenia raó, però què podia fer?
Na Lola m’ha deixat i de seguida ha vingut amb na Raquel que s’estava asseguda a un banc mentres nosaltres parlàvem.
- Però, mira-la, pobreta meva, no et preocupis, véns amb mi i amb na Lola i que provi de dir res aquest pocavergonya, que el denunciaré per maltractar-te. Au anem!- ha dit na Raquel mentre m’agafava en braços, som bastant petita, i seguides per na Lola, giràvem el cap de cantó més proper fins que hem arribat al seu pis. Què bonic! Té moltes plantes i coixins per tot, na Lola té un d’especial per ella i na Raquel m’ha deixat triar el meu. A partir d’ara dormiré devora na Lola i ja m’ha dit que demà anirem a fer una volta pel barri perquè el vagi coneixent i acompanyarem na Raquel al supermercat, quina il•lusió, no he anat mai!, però diu na Lola que no hi entrarem, que la esperarem a fora, bé no m’importa, ja veig que aquí m’espera tota una altra vida.
No hi ha hagut manera que na Raquel entengués el meu nom i per això ara en lloc de Greta nom Rita, però ja em va bé perquè des de que visc aquí és ben bé com si fos una altra, més sana i més feliç.
Ara vigilo amb na Lola davant l’habitació de na Raquel quan s’hi està amb els seus amics. Ella mai tanca la porta del tot i na Lola, com que és una pastora alemanya ben grossa està sempre atenta per si na Raquel la necessitàs per fer fora a algun d’aquells amics, en cas que es posàs pesat. Si un dia fes falta, jo, com que no som més que una cocker spaniel, l’ajudaré mossegant-los els turmells!
Na Lola em diu que no li he de consentir que em pegui, que quan un home t’estima ni et pega ni et crida i et deixa una mica de llibertat, que el que he de fer és deixar-lo... però no, a veure, on podria anar jo sola si no sé fer res? I és que si ell no tengués aquests “prontos” seria un company extraordinari. Jo sé que m’estima, a la seva manera, però m’estima. Amb ell som feliç, perquè què faria jo sola? A on aniria? Com em guanyaria el menjar, eh? Ell se’n cuida de tot, surt prest de casa, fa feina i du tot el que necessitam. No em deixa sortir sola i em passo el dia a casa fins que ell arriba, de vegades encara és de dia, però quasi sempre torna de nit. M’avorreixo tant sola a la casa! De vegades ve content i té paraules agradables, però quan arriba de mala lluna... ai! llavors no hi ha qui l’aguanti, em renya, em crida i si no vaig viva m’arriba qualque galtada. Jo intento parlar amb ell, però res, ni m’escolta. Jo ja sé que no parlo gaire bé el seu idioma, però és que ell no fa cap esforç per entendre’m! Però m’estima, m’estima tant que cada dia sortim a fer una volteta. Els dies que està emprenyat no passam dels carrers de més a prop i mentre jo vaig tan contenta respirant l’aire fresc dels carrers, aturant-me per observar-ho tot bé, ell em dona presses amb no molt bones paraules o em deixa i em fa córrer darrera ell, em fa tanta por quedar-me sola! Els dies que està de millor humor anam fins a un parc que està una mica lluny de casa i allà em deixa tranquil•la una estoneta. He fet un grupet d’amigues amb les que puc parlar de qualsevol cosa, bé, no de gaire, perquè a veure de què he de parlar si estic tot el dia sola a casa? Del color de les parets? Del que he menjat, si sempre és el mateix? Llavors no parlo, més que res escolto i aprenc. Elles tenen vides molt més entretingudes que les meves, cases plenes de nins, graneres, fregones, aspiradores, roba estesa, planxats, cuinats... i gent amb qui parlar! Això és el que més m’agradaria, estar acompanyada! Com na Sara que té a la casa un home gran, els fills i tres néts, ella sí que no s’avorreix mai! Primer estava sola amb l’home però ara han vingut a viure al pis els fills i els néts, estan una mica estrets però ella diu que ha guanyat molt, sobretot amb els nins, perquè s’hi entén perfectament. Ara està una mica preocupada perquè es veu que no hi ha manera que el fill trobi feina i s’estan acabant els estalvis, a més mengen poquíssima carn, quina llàstima, tant que li agrada! O com na Lola que viu sola amb una dona que no surt gaire de casa, sols l’imprescindible per a les compres i tot això, perquè es veu que la feina la fa a casa, és una dona molt guapa i molt pintada que s’està també al parc mentre na Lola i jo xerram. Diu que té mooolts amics, que venen d’un en un i s’estan una bona estona amb na Raquel, perquè la companya de na Lola nom Raquel, a la seva habitació i desprès se’n van. I és que aquesta Raquel a més de guapa és simpatiquíssima, no m’estranya que tengui amics, també xerra amb jo i m’abraça i em fa carícies, ben igual que fa amb na Lola. Llavors ella em diu, “ho veus, això és el que fan les persones que t’estimen, no com el teu home, mira’l allà cridant-te, hala, vés, vés.. però t’ho torno a dir, no has de deixar que et tracti així, planta-li cara, deixa’l ja d’una vegada!”. I jo no li faig cas a ella sinó a ell i m’hi acosto i l’acompanyo a casa.
Ahir em va pegar fort, quan va arribar la casa estava bruta i es va posar fet un nero, crits, potades, fins i tot em va apallissar amb el pal de la granera! Avui ni tan sols tenia ganes de sortir de casa, però m’ho ha ordenat amb tan males maneres que he sortit darrera ell, amb el cap cot, amb mal als ossos, retuda i vençuda, així em sentia fins que he parlat una estona amb na Lola
- Fins aquí podíem arribar!- m’ha dit- mira’t, estàs feta una pelleringa, sense pentinar, amb un ull morat, no pots seguir ni un minut més amb ell, un dia et matarà!
Si hagués sabut hauria plorat, na Lola tenia raó, però què podia fer?
Na Lola m’ha deixat i de seguida ha vingut amb na Raquel que s’estava asseguda a un banc mentres nosaltres parlàvem.
- Però, mira-la, pobreta meva, no et preocupis, véns amb mi i amb na Lola i que provi de dir res aquest pocavergonya, que el denunciaré per maltractar-te. Au anem!- ha dit na Raquel mentre m’agafava en braços, som bastant petita, i seguides per na Lola, giràvem el cap de cantó més proper fins que hem arribat al seu pis. Què bonic! Té moltes plantes i coixins per tot, na Lola té un d’especial per ella i na Raquel m’ha deixat triar el meu. A partir d’ara dormiré devora na Lola i ja m’ha dit que demà anirem a fer una volta pel barri perquè el vagi coneixent i acompanyarem na Raquel al supermercat, quina il•lusió, no he anat mai!, però diu na Lola que no hi entrarem, que la esperarem a fora, bé no m’importa, ja veig que aquí m’espera tota una altra vida.
No hi ha hagut manera que na Raquel entengués el meu nom i per això ara en lloc de Greta nom Rita, però ja em va bé perquè des de que visc aquí és ben bé com si fos una altra, més sana i més feliç.
Ara vigilo amb na Lola davant l’habitació de na Raquel quan s’hi està amb els seus amics. Ella mai tanca la porta del tot i na Lola, com que és una pastora alemanya ben grossa està sempre atenta per si na Raquel la necessitàs per fer fora a algun d’aquells amics, en cas que es posàs pesat. Si un dia fes falta, jo, com que no som més que una cocker spaniel, l’ajudaré mossegant-los els turmells!