Grasses

Un relat de: TAF5759

Eren les set del matí. En Martí prengué seient en el bus. Una altra jornada s'obria a una ciutat atrafegada. El nostre personatge es dirigia a la dura feina diària. Emperò, en Martí, gaudia d'aquells minuts que el manaven al seu lloc de feina. De fet, en Martí es delia pels trajectes amb bus, cap a la feina o cap a ca seva de tornada. En Martí veia cada dia com una oportunitat nova que se li brindava; l'atzar, tal volta, estaria de la seva part i aquells tres quarts escassos d'anada i tornada serien el súmmun del dia.

En Martí era casat amb na Mercè, dona bruna i prima. Era prima a desgrat de tota la seva família, i d'en Martí, i la seva morenor, gràcies a "l'Oreal". En Martí troba a faltar en la seva dona aquell plec sota la barbeta que amb tanta gràcia du l'Ester, la germana gran de na Mercè; o aquelles cartutxeres tan maques de na Júlia, la petita; i fins i tot de n'Olga, la cunyada de na Mercè, amb aquelles mamelles que li desborden de greix per tots els costats. Malgrat això, s'estima de bon de veres la seva dona, car sap que ella ha fet tots els possibles per engreixar. En veure que no ho aconseguia anaren al metge i aquest els digué que ho sentia, però que el seu metabolisme mai, el de na Mercè, li permetria engreixar ni una unça. En Martí es deleix pel greix, pel greix de les dones, estratègicament situat.

El bus brinda a en Martí l'oportunitat d'atansar-se a dones que duen el greix, greix que tant li agrada, amb elegància. Com l'altre dia, de bon matí, que s'hi assegué al seu costat una mulata que el féu estar tot el trajecte com un flam. Ai, per déu, quina dona! Els seients del bus són estrets de debò. La dona, d'uns trenta anys, tenia uns braços molsuts; el braç esquerre es refregava contra el seu a cada sotrac del vehicle. En Martí serrà els ulls i s'imaginà aquella donassa, amb ell estès boca dalt, atansant-li les popes dels seus braços cap al seu ego masculí i empresonant-lo al bell mig. S'imaginava com aquell greix tan selecte li feia un massatge deliciós, i, com s'escorria deixant la dona amarada amb la seva saba. De sobte, un sotrac més fort del vehicle féu adonar-se a en Martí que la dona ja havia abandonat el seu seient per baixar a la propera parada. El seu sexe estava humit, però en Martí no se'n preocupava, car ja havia tingut prou previsió per utilitzar una de les compreses de la seva cunyada gran que el preservaven d'aquestes incomoditats. O l'altre, quan una senyora, ja propera a la cinquantena, s'assegué al seu devora, i aquell cul tan gran com una plaça de toros l'empenyia contra la paret del vehicle i ell, com sempre amb els ulls tancats, suportava estoicament l'estretor amb cara de pòquer, mentre pels seus dedins en gaudia d'aquell greix femení que estava a punt de fer-lo arribar al cel. O avui mateix, quan aquella adolescent d'uns quinze anys, a l'hora de la sortida de classe (quan l'autobús és una llauna de sardines) que dreta al seu darrere li encastava el seu pitram greixós i adolescent, mai manyuclat. Oh, quin plaer tan sublim! Com hi ficaria el seu ferro roent!

En Martí molt de pics ha tingut la fantasia de fer-s'ho amb n'Olga. Quan pensa amb les cartutxeres de la germana petita de sa dona, s'excita de bon de ver. Pensar en l'al·lota al seu damunt, donant-li l'esquena, amb aquelles natges tan exuberants - natges tendres amb tot de cel·lulitis, pell de taronja amorosida, entramat de greix amb delicades gotetes d'aigua - empresonant-l'hi la seva masculinitat encabritada, el posa a cent. I sovint li confia la tasca d'ajudar-lo a arribar a l'èxtasi, car la seva dona amb tants d'ossos no ho aconsegueix; i en Martí no vol fer-la sentir-se culpable, a na Mercè. Així que, en Martí, es val de les seves cunyades i de les desconegudes del bus per tenir una vida sexual satisfactòria que no traumatitzi la seva muller.

A la feina d'en Martí ha començat a treballar una noia molt simpàtica: na Montserrat. Els companys no li en fan gaire de cas, perquè, a més de ser dona, és més bé grassa que grassoneta, i una dona, ja és sap, no pot ser-ho, de grassa. En Martí sempre hi és al seu costat - i no perquè li faci pena, no!, com es pensen els seus companys - En Martí, des que na Montserrat ha entrat a treballar a la oficina, sempre és el primer a arribar-hi i el darrer de partir-hi.

Na Montse voreja la trentena, és una al·lota baixeta i simpàtica com poques; té un pitram generós, una sotabarbeta molsuda i un cul arrodonit - fruit dels pastissos de merenga que es menja, acompanyats d'una xocolata desfeta, cada dia, invariablement, per berenar - En Martí, que se n'ha adonat de tot això, fa dies que ha substituït les cunyades per na Montse a les seves fantasies nocturnes.

En Martí ja no frueix com abans dels encontres al bus amb dones grasses. Això, el té preocupat i el neguiteja força. No vol acceptar que totes aquestes il·lusions han estat substituïdes per una altra: na Montse. La companya de feina és ara la seva llum d'inici i de final del dia. Només sap Déu quant hagués durat aquesta situació, tan desficiosa per en Martí, si la fortuna no li ves llençat una mà.

En Martí solia sortir a berenar amb els companys. Tots homes. Na Montse, malgrat ser l'única al·lota de l'oficina, no va ser mai convidada a unir-se a la berenada diària dels companys d'oficina. En Martí, un dia, després d'assistir a la bandejada diària, per més d'una setmana, ja no ho va poder aguantar més; així que a l'hora de berenar va excusar-se, ja que encara l'hi faltava una mica de feina per traure. Na Montse, com cada dia, es posà a berenar tota sola en front de la seva taula. En Martí, que estava a la taula d'enfront, mentre feia que treballava, l'observava: a la fi havia trobat una dona amb les qualitats que ell desitjava. La noia amb delicadesa i amb un punt de golafreria tragué el termos de la seva bossa, el posà sobre la taula i vessà el seu contingut dins la tassa; desembolicà les merengues amb cura, a poc a poc. Na Montse, amb una serenitat que només una dona delicada pot desplegar, començà a devorar les merengues: passava la seva llengua, amb un suau fregadís, pels nubuls blancs, enlairant-los cap a la boca. A cada llepada que pegava, en Martí sentia una punyida insofrible a l'entrecuix, el seu ferro roent ja no podia tibar-se més; sentia una necessitat imperiosa d'abocar fora tota la llet, llet que la seva lleteria havia anat acumulant des que la seva companya havia començat a llepar les merengues. Amb un gran esforç, pogué concentrar-se amb escenes desplaents, i fer minvar la urgència del seu sexe. Na Montse patí un suau tremolor, fruit d'un calfred que li recorregué l'espinada en donar la darrera llepada a la merenga que tot just s'havia acabat. Per a na Montse les merengues eren el substitut d'aquell sexe no fruit mai amb cap mascle que l'interessàs.



Tot bon punt acabat el seu àpat, la dona se n'adonà que aquell pic tenia companyia i que el seu suculent berenar no s'ho havia pres en solitud. Aixecà la vista d'amagatotis i pogué comprovar com els ulls del seu company s'adreçaven amb urgència cap els papers de feina. Na Montse es posà vermella com una tomàtiga. En Martí se n'adonà que la seva companya passava vergonya, i molt hàbilment li digué, com si res, que mai havia vist unes merengues que fessin tanta mengera. La jove aflorà un somriure alleugerit. I d'aquí es passà a altres coses. Total, que en Martí li confessà que ell trobava que les dones entradetes en carns era les més femenines, que l'estereotip imposat per la moda de dones magres, no li feia el pes. A poc a poc, l'amistat entre els dos companys se n'anà enfortint. En Martí ja no anava a berenar amb els altres, sinó que es quedava a fer-ho amb na Montse, aquesta compartia amb ell la xocolata i les merengues.

A poc a poc, l'amistat entre els dos companys, forjada amb les confidències afavorides per la xocolata i les merengues, anà derivant cap a un desig mutu d'atracció sexual. La dona comença a comprendre que aquell home era el seu príncep anhelat, tan esperat, i substituït per les xocolates i merengues. Tenint això ben clar, s'hi abocà en cor i ànima, al seu estimat. Na Montse, que abans se sentia una mica culpable en afuar-se als dolços, ara esperonada pel seu estimat Martí, s'hi afuava amb deler. Per la seva banda, en Martí, a cada tassa de xocolata i a cada mos de merenga que na Montse es regalava, fruïa d'allò més pensant en què es convertirien en unes gotetes més de cel·lulitis. Ai, com podria assaborir aquell greix, aquella adipositat meravellosa, passant-hi per sobre el seu membre de foc!

En Martí, a la fi, havia trobat la dona desitjada, tota greix ella. Féu posar sobre la Montse tant de greix com ossos hi havia en la seva muller. La vida se li havia posat de cara. I tant satisfet estava, que la seva dona es pensà que al seu marit ja no li agradaven les grasses, que els seus gustos havien canviat, que ara es plaïa amb els ossos i les pells de les magres com ella, dones veritables, models de la bellesa femenina. I tant tranquil·la es quedà que començà a engreixar, i, sense adonar-se'n - perquè a més no ho sabia, això de l'existència de la companya de feina- competència va fer a na Montse. Però, ja es sap, el que s'amaga, el dimoni surar fa; i aviat se'n adonà del seu error. Però el miracle ja estava fet, i, apart d'ella mateixa, el que més beneficiat sortí fou en Martí. En Martí ara gaudia de dues donasses de més de cent seixanta lliures cadascuna. Hi tant havia estat que ho havia desitjat, això de gaudir d'una dona amb greix, el pobre home, que complia amb les dues i cap d'elles li podia fer cap retret.

Comentaris

  • benvingut un altre mallorquí ..[Ofensiu]
    Conxa Forteza | 13-04-2005

    abans d'arribar a la paraule al.lotes ja havia ensumat que eres mallorquí/na, això d'un cul com una plaça de toros ... i xerrant de popes ...
    m'he aturat de llegir el teu relat per fer-te el comentari, vaig a continuar ...

    Una aferrada

    Conxa Forteza