Granges i Conreus

6-1

A dins la granja la llum els regalava uns pocs minuts al dia, quan els petits finestrals del sostre d'uralita deixava passar uns eixarreïts raigs de llum a partir de les onze.
- Quina porcada de vida aquesta nostra de pollastres. Ens engreixen sense mesura per posar-nos a taula algun dia, o per fer brou per la sopa. Penso en les meves carns acompanyant els fideus amb el seu suc i m'agafen esgarrifances, i això que aquí dins fa sempre molta calor, deu ser aleshores que m'esborrona pensar en la mort. A tothom li ha de fer respecte la mort, suposo.
- Tu sempre amb aquestes filosofades. Què m'importa a mi la mort? És una cosa llunyana i que arriba a tothom. Ara mateix m'importa el pinso escampat pel terra que em donarà moments de goluda felicitat. Perquè pensar en coses que pertanyen al futur, que no han d'arribar avui ni demà? Aquestes coses cal tenir-les com més lluny millor, com si es tractés d'una hipoteca o un diposit a termini. Tenir-les en el futur, esperar el dia que arribin amb paciència. Quan veig aquesta prolifesia de pollets creixent tots alhora, bessons d'un part immens de centenars de gallines, penso en totes les coses bones que ens pot donar la nostra vida. No cal ser llaminer per adonar-se que aquest pinso és de primera qualitat.
- Què dius ara? Et conformes amb aquestes engrunes que ens escapen, com si fossin un menjar exquisit. Seriem molt més feliços tots plegats corrent pels voltants d'una granja ecològica, admirant la sortida i la posta de sol, fugint del gos i cruspint-nos de tant en tant un cuc despistat. Tanmateix hem de passar els dies en mig d'aquesta promiscuïtat, a sobre dels nostres excrement, atapeïts com llibres a una biblioteca al despatx d'un bibliòfil, llibres que no s'obriran mai més, comprats pel pur plaer de la possessió. Potser penses que el pagès que ens posseeix és una bona persona. És el mateix diable. Només pensa en els guanys i en queixar-se per un munt de coses. Una persona tan sorruda no pot ser bona.
- A mi em sembla entranyable. Sempre ens té el dinar a taula, el pinso deliciós que ens empassem, el meu bec necessita d'aliment i d'exercici, per poder créixer cal menjar assíduament.
- T'has aturat a pensar en la poca estima que ens té aquest home, el pagés. Només ens veu rostits, amb la pell esplomada daurada per la cocció de l'oli per sobre, envoltats de patates, amb cebes i alls, tomàquets, uns brins de julivert. Això no és amor, només interès. El nostre és un matrimoni de conveniència, quan arribi l'hora ja m'ho explicaràs. No arribarem a gallines nosaltres, ens quedarem en pollastres. Ja em veig girant lentament al costat d'un caliu, amb les carns enrojolades, entendrint-se per no ofendre els paladars dels clients amb massa durícia. Pensar en aquesta mena de coses em colpeix.
- Doncs no hi pensis. Ningú no t'obliga. Tu mateix et tortures. Amb aquests pensaments agres que fan que pateixis. No pensis i menja't el pinso, que per alguna cosa ens l'han posat. No paga la pena fer-se mala sang per coses que no es poden evitar. Menja't el pinso i calla.

6-2

- Tots aquests camps de farratge ja verdegen. Aviat serà el moment de la sega. Preparem les dalles i els temporers. O la màquina recol·lectora, que escau més als moments tecnològics que travessem. Després ja serà temps de negociar el preu dels excedents i d'assignar una proporció per al nostre bestiar. Per això mateix conreem el farratge, perquè s'ho mengin les bèsties. Nosaltres en podríem fer sopes o amanides si tinguéssim el musell d'un porc. Però no el tenim.
- Vols dir que no exageres? El nostre païdor amb dificultat s'empassaria aquestes herbes dures i fibrades. Millor les deixem per les vaques.
- Ja remuguen, les sents al llunyedar? La granja estarà en bones mans ara mateix, mentre nosaltres admirem el progrés dels brots damunt la terra terrossada? Potser hauríem de tornar ja.
- Feia estona que t'ho anava a proposar, al capdavall no guanyem res d'observar el creixement imperceptible de les plantes. Seguiran creixent encara que no ens les mirem. És lo bo de les plantes, que no cal donar-lis corda per que creixin, ho fan de motu propi, perquè nosaltres ens poguem alimentar, dels seus fruits directament o del l'engreix que produeixen en les vedelles, o en la llet de les vaques que al capdavall no ve sinó del procés d'aquest farratge. Tot plegat és la cadena tròfica. Ha de ser així i no cal donar-li més voltes.
- Jo no li donava pas. Has estat tu qui ha descabdellat tot aquest discurs del trànsit dels aliments. Jo només he vingut aquí per admirar la verdor dels camps, no per disgregar al voltant dels usos alimentaris. Mira quin sol més ufanós llueix en aquest més d'abril on sembla que la vida reclami el seu nínxol. Les espècies es barallen, la vida continua.
- Nosaltres també haurem de continuar. La granja no es cuidarà sola, a saber que estan fent les vaques totes soles? S'ho deuen passar d'allò més bé sense la nostra vigilància. Bramulant al seu aire per donar-se importància. Aquestes vaques nostres són unes bones peces. El millor és que tornem a veure que fan. Si es mengen el farratge sec de l'any passat o si s'estimen més de fer el manta i moure les orelles i la cua. Aquestes coses cal tenir-les en compte molt curosament. Sinó pot ser que tot se'n vagi en orris. No ho volem això, oi que no?
- Estic convençut que les vaques es mengen el que han de menjar i bramulen el que han de bramular, i remuguen tantes vegades com calgui. Les nostres vaques són responsables, coneixen el seu comès. No ens trairien per res del món, ens són fidels, com els vells al seu banc a la plaça, o com els coloms al seu fil elèctric. No em siguis cagacalces, que no està passant cap daltabaix a la granja. Tot segueix com sempre, el seu curs natural. No cal amoïnar-se per coses que no són més que cabòries i suposicions.
- Trobo legítim preocupar-se pel que pot estar passant al que és la nostra font d'ingressos. Hom ha de tenir cura dels seus interessos. Ningú més no en tindrà. Les coses van com van, les vaques mengen palla seca i els pagesos tenen cura de les seves explotacions. Així va tot. Ho has d'acceptar. Ara tornem-nos-hi a la granja. Hi ha una pila de feines per enllestir abans no acabi el dia.

6-3

- En aquesta llotja no vull coses estranyes. Aquí es venen verdures i hortalisses, fruites dels arbres i coses per l'estil. No m'interessa que es venguin aparells de noves tecnologies, per molt que estiguin molt de moda i que tothom en vulgui. Una parada de telèfons portàtils aquí on hi pinta res. Es pensa vostè que pot anar amb les seves vendes a tot arreu sense tenir miraments. D'alguna manera m'ofèn que pretengui que a la llotja que dirigeixo es vengui una altra cosa que els productes del camp. Aquí ens prenem molt seriosament la nostra feina, i no ens agraden els estranys amb les seves idees extravagants.
- Però una botiga de mòbils seria molt és el que necessiten per rellançar el negoci. No veig que facin gaires calers per aquí.
- I tu que saps? Tros d'enze! Fem el negoci que cal fer, el que podem amb les fruites i verdures, els productes del camp. Seria un insult per a tots aquests esforçats pagesos que veus aplegats els complementar-lis la feina amb la venda de productes tecnològics. Seria tot un antagonisme, com una invitació a plegar veles, a deixar-ho estar tot. Com si els diguéssim que no calen, que la seva feina no val per a res. Jo mai no faré una cosa semblant als pagesos. Mereixen el màxim de respecte.
- Hi estic d'acord, i no se m'acut en que pot ofendre una botiga de telefonia els seus pagesos. Ells també en deuen tenir de mòbil. A més amb aquesta feina tan campestre seva, sempre als camps, amunt i avall pels camins. Bé que han d'estar localitzables per si sorgeix una urgència, alguna cosa que requereix la seva presència. La botiga que li proposo els donaria moltes solucions, no només en comunicacions sense fils, també en localització precisa i en control a distància. Pensi que els que tenen una granja podrien vigilar els porcs o les vaques des del saló del seu mas, sense haver-se de moure, amb tota comoditat.
- Es pensa que aquesta gent cerca la comoditat. Això ens importa un rave als que vivim del camp. Aquestes coses són per la gent de ciutat. On s'és vist un pagès que perdi el temps mentre llueix el sol al sofà de casa seva. Quan ja no hi ha llum i no es pot treballar el camp és quan s'ha de fer servir aquest sofà. Una estona abans d'enllitar-se. De cap manera durant el dia. Vostè es pensa que els pagesos són uns mandrosos ronsejaires com tots els de ciutat. Nosaltres treballem la terra i nodrim les bèsties. Feines dures. No necessitem a la llotja cap botiga poca-solta. El que vulgui telèfon que se'n vagi a la capital de comarca i se'l compri.
- Trobo que vostè posa pals a les rodes del progrés. Amb aquesta actitud no podrà rellançar la llotja.
- Què vol dir rellançar? Si va vent en popa. No pot haver més varietat de fruites i verdures, d'hortalisses. Miri quines carbasses, de Can Oliver. Portades avui mateix que han fet la collida. Tenen potser mal aspecte? És que vostè hi entén de carbasses? Es pensa que els tomàquets i els enciams amb que fa les amanides, i les pastanagues i l'oli que es fa de les olives, tots aquests productes es fabriquen a partir del petroli? No senyor, no. Es fan de la terra. I sense aquestes andròmines modernes que no serveixen per a res d'utilitat. Li torno a repetir per darrera vegada i deixi'm ja en pau. No ens interessa la seva proposta.

6-4
- Que bé que s'està en aquest camp, estimada. Mira quina estesa de verd, totes aquestes espigues groguenques. Els animals d'aquesta granja estaran contents de cruspir-se menges tan selectes. Trobo que els teus ulls tenen una lluïssor especial avui, que fas una olor exquisida que es barreja amb el flaire que ens arriba dels camps. Tot plegat és tan idíl·lic. No trobes que som afortunats?
- Sí, m'ho estic passant molt bé al camp.
- La natura cal estimar-la. S'ha de mimar, tenir-ne cura
- aquí l'enamorat feu un petó a la seva estimada - es pot aprendre molt de la natura, per mitjà de l'observació, de la paciència i l'estímul. Mira aquells estornells com s'enlairen. Tot plegat em fa sentir especialment xamós avui. Et cobriria d'afalacs i manyagueries. Trobo que ets la dona més bonica que hi ha en aquest món. No hi ha res, cosa o persona, que se't pugui comparar. Sóc feliç al teu costat. I aquests camps tan verds, l'onatge de les espigues enterques, enravenades com un príncep, es mouen com fils de vellut en passar-hi la mà, quina bellesa apelfada.
- Tens raó en que tot és molt bonic. M'agrada que m'estimis així.
- No tinc més ulls que per a tu. Tu ets la meva vida, i podries ser la meva mort si ho volguessis. Per sort per a mi ets tan bona que no ho vols. Hi ha moltes males dones al món, traïdores, múrries. Sempre pensant en el benefici, en el que es pot treure, en el que roman. Aquestes dones no volen viure el moment, sempre capficades amb el guany i amb els plaers i les riqueses. Tu ets tan diferent. Només penses en l'amor, amb aquest esguard dolç i compassiu. Sembla que sentis el batec de la natura dins el teu pit. Quina fortuna de trobar una dona així, amb la que poder matar la tarda escoltant el trontolleig de les branques, que tremolen com els llavis a punt de fer el primer petó. T'haig de dir tantes coses!
- Ja saps que t'escolto. El que m'hagis de dir m'ho pots dir. Segur que les teves paraules sones dolces en aquest entorn que convida a l'oblit i la sopitesa. Em venen ganes d'ajeure'm. Potser faré una becaina.
- Estaràs dolcíssima amb els ulls tancats. Jo et protegiré del món mentre dorms, i t'observaré embadalit. Mira allà! Hi ha unes vaques. Deuen de ser de la granja propera. Elles tenen una vida envejable, com la que tenim nosaltres aquesta tarda però sempre. Sense haver-se de preocupar, sense maldecaps, sense competències ni jerarquies. Totes les vaques són iguals davant la llei. Com els enamorats davant l'amor. No obris encara els ulls, vull observar-te, tan indefensa, tan bella.
- Noto el sol a través de les parpelles. Avui llueix amb ganes.
- Per il·luminar la teva bellesa. Trobo que el vestit que t'has posat t'escau d'allò més. A tu tot t'escau, el teu cos equilibrat fa bones les peces més mal tallades. T'envejo per ser feliç. El patiment no condueix a res, només a tenir arrugues i cabells blancs, a quedar-se calb potser. Jo no vull ser calb. Vull ser sempre com ara, viure la felicitat de la bellesa i la joventut. Esquivar el temps i romandre als moments feliços. Només cal que ens quedem a la vora d'aquest camí, sense moure'ns. Així per sempre. Llàstima que no pugui ser. M'agradaria tant congelar l'instant i poder-lo viure per sempre. Ho canviaria per una vida sencera.