Gràcies

Gràcies

La doctora ha dit que no havia vist mai ningú com ell, que tot el que ha fet durant aquests últims 10 mesos és admirable. Realment, sí, jo tampoc conec a ningú com ell.
Quan era petita jo era la nineta dels seus ulls; ell ho donava tot per a mi, tot. Recordo que cada matí em portava a l'escola i de tant en tant em comprava alguna alternativa al tradicional entrapà de l'esmorzar.
Són poques les vegades que l'he sentit cridar, és tranquil, agradable, una mica fet a l'antiga però només amb la mirada veus la persona més sincera que he conegut mai.
El 31 de març va ser l'últim dia que em va acompanyar a l'escola.
El meu germà, en Jaume, em va venir a buscar a mig matí quan jo estava fent un examen d'història. Em va dir que el pare era a l'hospital, vaig recollir les meves coses i vaig marxar amb ell. Què havia passat? Què estava passant? Què podia passar?
Tanmateix jo no recordo fer-li gaires preguntes al meu germà mentre anavem amb cotxe a l'hospital.
Quan vaig arribar a urgències la mare m'ho va explicar, però encara haviem d'esperar el diagnòstic del metge. L'estona abans que el metge parlés am la mare i en Pere (el meu germà gran) va ser com un malson: ens imaginavem el pitjor amb l'esprança que no ho fós. No podia ser, el pare no havia fet res per marèixer una cosa com aquesta, les bones persones tenen dret a ser felices! Tot i que de situacions com auqesta el món n'és ple. La Gloria, la meva cunyada gran no s'allunyava del meu costat i ni de donar-me esperances, tot iq ue veia en ella la mateixa por i tristesa que tenia jo.
El metge ens va dir que el pare estava estable, que no havia perdut la memoria però que físicament li quedarien seqüèles. Això ens va "tranquilitzar".
Primer van entrar la mare i en Pere a veure'l, després en Jaume, en Simó (el meu altre germà) i més tard jo.
Per anar on era ell havia de passar per un passadís ple de gent gran malalta. Em sentia desconcertada, com estaria el pare? Estaria com aquella gent? Estaria pitjor?
Quan el vaig veure em va caure el món a sobre, sense més ni menys. L'havien conectat a un munt de màquines amb un munt de cables: com a les pel·lícules.
La seva mirada, aquells ulls transparents com l'aigua, que sempre m'havien aportat esperances, que sempre m'havien tret les pors i que havien estat tan segurs d'ells mateixos; ara deixaven caure unes llàgrimes tímides, que jo mai hi havia vist, en veure'm entrar a l'habitació. Llàgrimes d'incertesa, de por, d'amor. Llàgrimes d'un pare que t'he por de no veure créixer a la seva filla. Llàgrimes d'un pare que pateix més per la seva familia que er ell mateix fins hi tot quan qui té la vida en joc és ell.
Hi ha imatges a la vida que són per sempre, i aquesta és una d'elles.
Les primeres hores van ser insoportables,
Els primers quatre dies van ser un patiment constant; els metges ens havien avisat que si l'embòlia es repetia no sabien com ho soportaria el cos.
Durant el tres mesos que va estar a l'hospital no hi va haver dia que no l'anés a verue, no volia que pensés que no me'n recondava, tot i que adonar-me que durant el primer mes no savia dir el meu nom li feia més mal a ell que a mi.
Però és valent i s'estima pru a ell mateix i a qui té al voltant com per no deixar d'esforçar-se ni un moment.
Ha après a llegir i a escriure. Ara torna a caminar, i de ben segur que algun dia tornarà a anara comprar el pa i el diari tot sol cada matí abans que els carrers siguin formiguers.
Ens ha donat una lliçó, i jo li dóno les Gràcies per no deixar-se vencer.
T'estimo.