Gràcies Mario (primera part)

Per fi vaig entendre que havia de marxar. No per por, ni per necessitat, ni tant sols per escapar, simplement perqué el món se'm feia petit, no geogràficament, tan sols mentalment, les ments se'm feien petites, estaven plenes de covardía; retrassats morals!
Per sort, havia aconseguit rodejar-me de gent desperta, que dominava les circumstàncies, als quals, estimava per sobre de tot, però ara entenia que el carinyo d'aquells herois m'havien retingut massa temps o potser sabia que el amor era massa fort com perqué la distancia deteriorés la nostra amistat.
Ja havia marxat una vegada, però va ser per amor a una dona. La bogeria del cor entregat estava per sobre de la meva pròpia vida. No va ser una partida, va ser una clàusula més en un contracte d'enamorats.
Em sentia lligat i encara que no em desagradava, em feia por que el meu esperit tan lliure s'acabés ofegant.
No era un gran canvi geogràfic, deixava Barcelona per Girona i encara que no fos una gran metamorfosi, va resultar una oferta excelent per retrobar el carinyo els caps de setmana i buscar-me a mi mateix, la meva autèntica vocació.
No tenia parella ni hipoteques que m'esclavitzessin, ni casa pròpia, ni tant sols cotxe, tot aixó era el que no desitjava. Aspirava a la senzillesa, tan sols la senzillesa: dificil elecció!. Feia temps havia descobert que en la búsqueda de la simplicitat havia escollit l'elecció mes complicada de totes.
L'amor em lligava a la gent, però la gent es mantenia fidel a uns horaris que m'impedien expresar els meus sentiments. La meva era una guerra contra les agendes, el meu lloc en les amistats eren els buits que l'agenda deixava en blanc i allà apareixia jo, entre entrevista i reunió, entre reunió i comprar, entre comprar i viatges.
Aspirava a molt pero no exigia massa. Entenia que tots estem sotmesos per la nostra pròpia vida, que les necessitats externes son poderoses, fins al punt d'aconseguir fer oblidar els desitjos mes reals, els interiors.
Tenia pànic de trobar parella. La il.lusió dels primers dies moria quan s'evidenciava que ella buscava en mi la seguretat. No volia ningú dèbil al meu costat. Desitjava trobar aquella dona que volés amb mi, que no em tallés les ales, com sempre havia succeït.