Gràcies, mare.

Avui fa quinze anys que vaig deixar d’estar dintre teu, que vaig deixar de formar part de tu. M’has fet el millor regal que ningú em podia fer, m’has donat la vida. El dia 30 de novembre del 1996 vaig començar a viure-la, a créixer. I encara que ja no estigués dintre seu, que no pogués sentir els batecs del seu cor com ningú els ha sentit mai, i que ja no notassis les meves potadetes, tu ha estat al meu costat, i m’has demostrat dia a dia, l’importància de estimar a algú com a la teva mare, que ho donarà sempre tot per tu, sense demanar res a canvi. M’has ensenyat coses que a l’escola no t’ensenyen. I sempre, i repeteixo sempre, m’has ajudat. Aquí, ara, o més endavant. Avui es sumen 365 dies més al calendari de la meva vida i no només és el meu dia. Avui no hauria de ser jo la protagonista, sinó tu, mare. Tu, que ets la que m’has portat aquí, una de les persones amb qui més felicitat he compartit, i també alhora una de les persones amb qui més he discutit. Per això et dono les gràcies, encara que sé què a canvi del regal que m’has fet tu, és ben poc… No saps el plaer indescriptible que és estar amb tu, avui que em faig gran.