Gràcies Jerry Lewis

Gràcies Jerry Lewis

Tot llegint el llibre de Paul Auster, ha sortit el nom de Jerry Lewis en els records d'infantesa d'un dels protagonistes del seu llibre.
Bufff, al meu cap han vingut records d'infantesa. Quan érem a Toralla amb la família, al Pallars, aquells dies d'hivern, normalment vacances de Nadal... O també alguns dies de setmana santa...
Debia tenir 10 o 11 anys i m'encantaven les pelis d'aquest humorista americà. Recordo tot el que vaig arribar a fer per veure les seves pel.lícules. Una autèntica prova de valor i coratge en aquella edat.
De fosca nit, poble poc habitat de muntanya (potser 6 o 7 cases de veïns), carrers poc il·luminats plens de sots i pedres de diferents mides...
Recordo sortir corrents esperitat de la porta de Cal Mestre (nom de la casa familiar) per tal de fugir de totes les pors i temors que la foscor portaria a la meva ment infantil...
Històries com la del "penjat" a la figuera que trobava només sortir per la porta enfilant el camí passat el paller de la cistellera, a la paret de l'era del "Coixet", un veí que sempre havia fet por a tots els nens el poble, d’aspecte descarnat, amb un ull sempre tancat i una boca que només deixava anar renecs (....)
... imaginant que trobaria uns peus penjant d'entre les fulles d'aquell fosc i frondós arbre que clavava les seves arrels a la paret de pedres centenàries.
‎La por era tal que encara accelerava més el ritme endimoniat de la meva cursa, els peus em tocaven el cul amb el risc d'una caiguda al terra polsegós ple de pedres i terra barrejada amb excrements de xai... Un mal pas i la meva boca podia quedar plena d'aquella combinació fastigosa.
‎Quan començava la baixada del carrer, la velocitat augmentava i el cansament disminuïa un pèl, a l'esquerra quedava l'era del "Ramonic" tranquilitzadora amb la única llum que il·luminava el meu agosarat camí. Una llum groga i esporuguida que donava un respir a la meva por i força a les meves cames per seguir corrent... A a mà dreta del carrer hi havia un terreny amb forta pendent, el camp de conreu del vell de Ramonich, just davant la seva era... Un home sinistre, d'esquena encorbada, gorra que tapava la seva mirada i de poques paraules. Recordo quan li demanàvem amb un amic del poble de pujar al seu carro a canvi d'acompanyar-lo a un dels camps que menava i ajudar-lo a pujar pesades bales d'aufals al carro... Era tota una aventura viatjar en aquell artefacte de dos rodes enormes al pas del ruc que el tirava i notant tots els esborancs i rocs del camí que ens haurien llençat a l'abisme si no ens haguéssim agafat molt fort a les fustes que feien de barana.

Tot seguit a l'esquerra del cami m'apareix el safareig i la font del poble, amb la seva entrada fosca amb la bombeta fosa feia temps i el soroll de l'aigua gotejant lentament amb un so metalic de llauna.
El carrer es torna fangós per l’aigua que fuig d’alguna canonada trencada, entre restes de fems i palla molla. A la meva cursa s'afegien ara salts precisos sortejant obstacles no desitjats...
Amb una mica de sort arribava sa i estalvi a la baixada cap a la plaça, on el risc era relliscar amb l'empedrat arrodonit ple de fems i pixats de les ovelles que dormien a les quadres que allà hi havia. Quatre gambades i ja era a la plaça major amb la seva bombeta sempre fidelment il·luminant el final del meu temerari camí.
Només quedava empènyer la porta de Cal Miquel i empassar-me la vergonya i les poques ganes de parlar amb aquella família, m'esperaven al voltant de la taula, l'Alfredo ( el pare) amb unes grans mans on hi mancaven dits, la vella Júlia trafiquejant per la cuina, la Julieta (la mare) sempre amable i carinyosa amb mi i amb moltes ganes de xerrar i la Montse (la filla) una nena rossa i amb pigues de la meva edat i companya d'algun joc de tant en tant.
M'acollien calurosament per veure aquell espectacle televisiu a l'única Tele que hi havia al poble... Encara que fos en blanc i negre i amb una mala recepció d'antena els riures que ens provocava en Jerry feia oblidar les meves pors passades i les que havien de venir per tornar al casa tot sol dins la fosca i freda nitl... Gràcies Jerry Lewis!!
‎