Gràcies Bella Gaia

I va ser aquell despertar, en aquella matinada a l'esclat de l'alba del cel d'Eivissa, on vaig entendre que. L'acció no calia estar legitimada ni fonamentada per la ment.

I va ser allà, dalt del Machu Picchu, caminant per pedregosos corriols inques, entre niguls i rocs que vaig entendre; Que la puresa no necessita poder.

I va ser allà dalt, entre núvols, al gravity Bar, a la Irlanda eterna, entre cerveses gaèliques, on vaig entendre i veure, immers en fluir i fruir del gaudi, com un dolç flum fluctuant, rebent el permís de jugar amb les filles de la terra.

I va ser allà a Xiraz, curull de sufisme persa, sobre el deure personal constant d'embellir el que veiem i ens envolta.

I va ser allà a la Torre Galatea, de l'antiga Constantinoble, que vaig entendre que la por, sols ens fa esclaus de les nostres misèries.

I allà i més enllà, dels casquets àrtics, passat el passatge Drake, vaig entendre, que d'un senzill punt, va néixer el Big-big bang, i la bonança per això, de dissoldre'ns i descompondre'ns sovint, per néixer de bell nou pulcre i virginal

I va ser allà a Katmandú, on em parlaren de la beutat de la diferència i d'unir contraris.
I també a l'antic Tenochtitlán mexica, a llençar-me al buit sense xarxa.

Gràcies Bella Gaia
Concedeix-me més temps
Per a seguir contemplant
El cant d'espais que m'em bressolen

Gràcies Bella Gaia
Transmutadora constant
Que ets molt més del que sembles
I molt menys del que pensem

Gràcies Gaia Eterna
D'aquest fill que t'honora
I que és la perennitat
si no sentir l'eternitat
del teu l'accent mudadís