Grabiela enamorada

Un relat de: Daniel N.

De la badia estant s'observaven els llums surant sobre les aigües. La Grabiela escrivia unes notes per al seu enamorat, a l'altra banda del riu. El marge era ample i les idees volaven sense aturador.

Paraules per a un estimat llunyà, separat de mi per adversitats conegudes, que ens fan patir del nostre mal, que no es pot curar.

Estimat Llunyà, et desitjo la sort i la benaurança, que tot et vingui de cara, i que tinguis les millors oportunitats, jo t'esperaré. Per sempre més, tot el que duri la nostra separació, tot el que es perllongui l'estat d'emergència, les hores que hagin de passar, dies, setmanes, tot el que convingui jo t'esperaré, decennis. El que calgui, perquè lluny de tu em desfaig com el gel que s'aventura agosarat vers el sud, cercant la calor que li ha de dur la mort, jo cerco el caliu de la teva proximitat, el que desprèn el teu cos, i t'enyoro, des del marge de la badia, on no hi ha més que silenci, i remor d'onades. La suor m'amara, la repetició em cansa, els dies s'assemblen, tots arrenglerats, des del començament del més, des del dia en que ens va separar un abisme. No hi ha forces que puguin emplenar-lo, ni construir-hi a través un pont, ni el pugui empetitir. Perquè tot el que cridem és inútil, fútil, debades. I jo crido, al vent i a les onades, perquè puguis retornar al meu costat, a escalfar-me amb el teu cos pelut, a fer-me gaudir de moments indescriptibles, que només es poden escriure amb la tendresa de les notes de l'amor, les gotes de líquid sublim que ragen dels meus ulls, que traspuen, galta avall. Perquè t'enyoro amb intensitat, i sento que no ha de passar ni un instant que no mori per tu, per la teva olor, pel color de la teva pell, color de fruites a l'arbre, color canviant, mutable, que no es conserva estàtic, que s'obstina en transformar-se. Vull que sàpigues tot el meu sentiment, el que em conserva lluny de tu, Llunyà, que ets la força de la meva desesperança, el tinent del meu defalliment, el que em fa aixecar-me ensopegada. Vull que sàpigues que només per tu escric en aquests termes, que ningú altre no pot aixecar-me l'ànim.

Les notes eren sempre fragmentàries. No les enviava mai, només les escrivia. Perquè no volia atabalar el seu enamorat. Només volia que l'estimés, res més, no pas que fos un romàntic. Per això les notes sempre anaven a raure al calaix de les notes, d'on no sortien mai. Potser algun dia formarien una família, quan el tingués ben lligat aleshores li podria ensenyar, sense perill que s'escapés del seu control. Mentrestant havia de ser cauta, aconseguir de no empipar-lo massa. Havia de fer el que calgués per tal de retenir-lo, per tenir-lo al seu costat en quan acabés la guerra, perquè tornes sa i estalvi, sense haver patit mal i sense que el seu cor s'hagués abocat a una altra dona. Aquesta sospita la feia crepitar d'esgarrifança. Pensava que podria ser que en aquell moment mateix estigués en braços aliens, desconeguts, fruint d'un plaer al que no tenia dret, perquè ningú més que ella no podia estrènyer'l contra el seu pit. Escrigué algunes notes més.

La follia m'arrabassa. Estic esfereïda pel teu comportament. Penso en totes les coses que pots fer lluny de mi, Llunyà, que pots arribar a flirtejar amb desenes de dones. Totes et desitgen, perquè ets alegre i ben plantat. Totes et persegueixen, ja quan érem junts a cada cantonada hi havia perills amagats, dones malignes que pretenien allunyar-te de mi, fer-te seves, com una joguina que es pugui furtar en silenci, mentre ningú no mira. Tu no ets una joguina. Ets el meu futur, el nostre futur, ets tot el que tinc, el que tindré mai, no permetré que aquestes meuques et facin canviar de parer, t'omplin el cap d'esperances, que no s'han de veure complides. Jo et dono tot el que necessites, tot el que em demanes. Perquè aleshores m'has de trair? Perquè s'ha de complir el destí que ens ha unit, has de saber que mataré amb les meves mans, no m'importa la sang esquitxada, totes les que et posin un ull a sobre. Jo mateixa ho faré sense remordiments, sense sentiment. Perquè tot el meu sentiment és per a tu. Aquestes altres que et poden donar? No res, només prometences enganyoses. Jo et dono la veritat, i a mi has de tornar perquè no hi ha altre descans que en el bressol dels meus braços. Les meves mans amorosides t'han d'acaronar els cabells perquè sentis el pessigolleig que et faci adormir. Lluny, Llunyà, de les que et volen utilitzar per al seu plaer i la seva vanitat. Adona't que totes les que t'envolten ara per ara només pretenen obtenir serveis de tu, que no t'estimen amb el cor, com jo, que no els travessa cap fusta estellada, com a mi, que no senten el que poden perdre lluny del teu costat, que no observen el compliment de l'enyorança que jo sento amb intensitat. No se'm poden comparar, no ho provis, perquè seria un error, per a tots dos. Aquestes dones que pretenen col·leccionar-te. No has de seguir el seu joc. Algun dia t'ho confessaré tot, et diré el que realment sento, tot el foc que em consumeix, tota la cremor que se'm menja. Perquè ho has de saber, t'ho mereixes. Un amor com el meu no el trobaràs arreu, només buscant molt i molt, i no et cal, perquè ja em tens. Allunya't de les dones que't volen amb un desig pervers, que pretenen jugar amb els teus sentiments, fer-te mal per plaer. Això és el que volen. No pas fer-te créixer com jo, ni veure reflectit el seu amor en els teus ulls. Només volen humiliar-te, sotmetre't, cansar-te per poder mofar-se de tu quan estiguis derrotat. Volen conquerir el teu castell, entrar-hi travessant la fossa, amb cavalls i escuders, per tal d'instal·lar-se i participar del teu esforç. Elles no et volen amb despreniment, com jo, per això les has d'ignorar, allunya't d'elles, Llunyà, només em tens a mi, en ningú més no pots confiar. Només en la meva fidelitat, que és molt més gran que la badia, molt més gran que el riu, que el món sencer. Ni que t'anessis a l'espai no faries empetitir la meva gelosia.

Tal com això deien les notes en altres seccions del que era una mena de diari emocional. La Grabiela imaginava el seu Llunyà amb tota mena de dones, de mala reputació, de casa bona, de totes les faisons imaginables, fetes només per allunyar el sentiment del seu costat, per fer-lo inaccessible, per fer-lo oblidar el que tenia. No hi havia raons per pensar que pogués estar-se'n d'una altra, però això no l'importava amb ella, que veia a tot arreu amenaces, persones que volien la seva dissort, dones horribles que pretenien arrabassar-li de les urpes el seu enamorat. Seguia escrivint en relació al seu esperit maternal, que creia assegurat.

Quants infants no correran per casa nostra. Aleshores t'adonaràs que tot plegat ha valgut la pena, que hi ha un sentit, que nosaltres som alguna cosa més que les nostres individualitats. Pensaràs que el soroll, l'enrenou al menjador, serà un moment anunciador de la nostra felicitat. Perquè hem de fer una legió del meu ventre, i hem de tenir-ne deu o quinze, per tal de demostrar a tothom que la nostra combinació val la pena. I tu has de treballar com un ase si cal per tal de fer-los créixer, amb el que necessitin. Així aconseguirem la felicitat, amb molta feina i molt de sacrifici. I el nostre amor. Però tot això no ho has de saber encara, perquè et faries enrera, perquè no tens imaginació, i penses amb negritud, sempre mirant el costat negatiu de tot. Tens un egoisme que et perd, et fa perdre les coses més agradables. La canalla escampada sobre l'estora del menjador, la tindrem encatifada de dalt abaix, perquè hi hagi caliu. I la teva feina no s'acabarà mai, sempre demanant més, sempre havent de fer un esforç suplementari. La teva condició baronívola et mostrarà el camí. Ja saps que no hi crec en Déu, però has de saber que si hi és està del nostre costat, perquè ens ho mereixem, perquè els nostres plans són una exaltació de la seva obra. Perquè nosaltres no ens aturarem amb una mostra. Farem el que calgui per exaltar la vida, pel nostre amor, pel que ens uneix. Ara ens separa la badia, però aviat ens ajuntarà una nissaga de la que sentirem orgull i vanitat, merescuda. Ells ens les faran sentir, amb la seva disposició. Jo t'estimo amb el cor, i per això no ho has de saber. No encara. Ja t'ho faré saber quan arribi el moment, quan estiguis preparat, o sigui inevitable, quan t'adonis que has de compartir al vida amb mi aleshores ja no podràs fugir, ningú no et donarà aixopluc, només jo, només els meus braços, els meus pits tendres. Aquí trobaràs recer. Ara ja compto les felicitats que ens donaran tants petits, marranejant per qualsevol cosa. Nosaltres els donarem el que necessiten, els hi caldrem, per seguir endavant, i tindran cura de nosaltres, quan nosaltres mateixos no poguem fer-ho. Però de tot això tu no has de saber res, només que t'estimo, i que vull el millor per a tu, per ara no has de saber res, no vull que et facis enrera, que vulguis allunyar-te del teu destí, Llunyà, perquè només trobaràs la tristor allunyat dels meus plans. Jo et donaré la felicitat, quan arribi l'hora, quan ja et tingui atrapat, quan no puguis escapar de cap de les maneres. Ordiré la meva teranyina en al que quedaràs atrapat, sense aire, asfixiant-te, nomé l'aire que jo et deixi passar et donarà la vida. Llavors m'ho deuràs tot, el que tens i el que no tens. Tot el que jo et demani m'ho hauràs de concedir, perquè tindré la teva vida als meus fils. No desistiré. T'enxarxaré tant sí com no, de la manera que sigui, perquè m'hagis de servir, a mi i als meus fills, perquè em donguis el que necessito. Sense tu tot estaria perdut, res no seria factible, només amb tu.

Els plans de futur de la Grabiela eren lluny de poder-se complir. Ella ho sabia en el fons. El seu enamorat no volia compromisos, era refractari al sacrifici. No volia tenir ni un fill. N'havien parlat. Ella ho vivia amb desencís. Per una banda tenia el seu amor i per altra el desencís, la desesperació, la realitat dels fets contraposada a la dels sentiments. Sabia que d'una manera o al
tra havia de sortir-se amb la seva, però veia amb claredat que no se'n sortiria. Què podia fer? No el podia convèncer. Ara era lluny, a l'altra banda de la badia, estimat de totes les femelles ardents de la ciutat, un jove ben plantat i alegre com ell. Podia fer moltes coses. La Grabiela es consumia, la gelosia la cremava. Escrivia en els següents termes a les seves notes.

T'he de matar. Ningú altre no et tindrà. No permetré que segueixis amb la teva vida dissoluta, lluny de mi, a prop del pecat i de la condemnació, que seria trair-me, els meus plans, el meu sentiment. Algú t'ha de matar. Tan de bo siguessis a prop meu ara mateix, podria fer justícia, acabar amb tu, evitar-te el patiment. Perquè quan t'adonis perquè has canviat la cosa més gran i més excelsa que has tingut a les mans, per una vida desencisada sense futur ni al·licient, per un grapat d'aventures. No t'ho puc permetre. T'he de matar, o ferir-te de mort. He de fer el que sigui per tal de fer-te patir. Vull el dolor instal·lat al teu cor. Et tinc recança, t'odio. Per això mateix he de fer-te patir. Tot el que pugui, amb totes les meves forces. Perquè no puc suportar que estiguis amb altres dones, lluny de mi, i que facis amb elles el que no goses amb mi, i que permetis que hi hagi frivolitat en la teva existència. Jo et volia pels meus plans, tu ho has espatllat tot. Amb la teva manca de responsabilitat. Penso en tu i veig un ésser immadur, no estàs preparat per a la meva ambició. Només penses en tu, no pas en el que tenim en comú. Has matat tota la nostra nissaga, els has ofegat al riu, com cadells de llop, els has traït, i a mi també. Per això has de pagar, potser no amb la vida, però si amb una part. Has de caure molt avall, he de fer de tu un dissortat, que no pugui remuntar el vol. Perquè no et perdono que hagis jugat amb els meus sentiments. Els únics que tinc, els que tenia, tu eres inclòs, Llunyà, i ara t'he de matar, he de fer que et parteixis en dos, esberlant-te, i de les teves despulles he de fer brou, per menjar-me'l lentament, el temps que em quedi, per tal que puguis saber el que jo he patit. Perquè no és fàcil renunciar als somnis, fer-los desaparèixer, perquè tu has estat amb altres dones, has estat lluny de mi, i no em segueixes en els meus plans. Vols tenir la teva vida, lluny de mi, al marge de mi, de les meves decisions, del que penso. Per això t'he de fer patir, perquè tu m'ho has fet a mi. Jo t'ho torno.

Aquestes rancunioses paraules sortien del llapis de la Grabiela. Esperava que s'acabés la separació per iniciar la seva revenja, per fer-li saber d'una manera o una altra l'avorriment que li tenia. Però la recança li passava, i aleshores tornava a escriure.

Quan tot això s'acabi, i ens tornem a veure, aleshores potser et perdonaré. He pensat molt en el que ens uneix, en les coses que podem fer plegats, en tot el que tenim en comú. I penso que seria una bajanada que et deixés, perquè d'alguna manera estic lligada a tu, i penso en el teu cos, i en les teves mans fortes, i en tot el que em pots oferir, i m'adono que lluny de tu estic perduda, que hauria de començar des de zero, ex-nilo, i no estic disposada a fer aquest esforç. Verament et necessito, i sense tu no puc fer res de positiu, perquè ara que no et tinc al meu costat, només en l'enyor, no sóc capaç d'actuar, ni la meitat que abans, i no sóc capaç d'empènyer la meva vida. Només espero retrobar-te aviat, quan tot això acabi, quan poguem gaudir l'un de l'altre de bell nou, quan estiguem junts potser per sempre. Però tu no has de saber res, perquè t'espantaries de les meves paraules, i potser voldries fugir, lluny del meu costat. No m'ho puc permetre. Tu no has de saber res, res de res, tot m'ho he de quedar per a mi, i tu ja t'ho trobaràs, quan sigui l'hora.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Daniel N.

375 Relats

86 Comentaris

273952 Lectures

Valoració de l'autor: 9.68

Biografia:
Tinc aquesta mena de bloc

Espero que t'agradin els meus relats. A mi m'agraden, tot i que no sempre.