GR- 31 (XI)

XII. SÉGOU- DJENNÉ

Deixem Ségou i aquella tarda continuem la carretera en direcció a Djenné.
Djenné és un poble considerat patrimoni de la humanitat segons la UNESCO.
Però ens equivoquem de carretera i, quan arribem al riu Níger i el volem creuar amb el transbordador, ja és de nit.
Ens hem d'esperar fins l'endemà al matí i decidim acampar allà mateix per pujar a la primera barcassa que creui el riu.

En aquest moment el viatger té dues opcions: desesperar-se o resignar-se.

A Àfrica les sorpreses es transformen en quotidianitat i nosaltres ens hem adaptat bastant bé a aquest efecte (sospitem que ens costarà molt més l'adaptació contrària), així que en un moment ens organitzem i muntem les tendes de campanya i en un altre moment ja tenim la taula i el fogonet de càmping a punt pel sopar.
Ara només ens falta un llum, però d'això s'encarrega el conductor que ens impressiona amb les seves habilitats desconegudes i construeix un farolet!

Les granotes canten amb un to tan alt que es fa difícil entendre'ns entre nosaltres, la lluna plena es deixa veure a través de les nostres ninetes i quan pensem que aquesta serà una nit per patir i no dormir, l'entorn és fa silenci i la lluna sorgeix majestuosa reflectint els nostres somnis en el Níger.
I sense quasi respirar preparem els espaguetis precuinats que ens han acompanyat fins ara i que ens salvaran en moltes més ocasions.
I de cop, però ja sense sorpresa, algú esclata a riure..... la felicitat ens envolta i els altres no podem fer res més que acompanyar-la.

La lluna ens protegeix, les granotes han emmudit i la nostra ànima ha decidit que el riure era el millor que podíem reflectir aquella nit.

La veritat és que quan el viatger pensa o decideix embarcar-se en aquest viatge, no pot ni sospitar què li depararà el destí i, aquella nit, confirma el que acabo de dir.

I amb la impossibilitat de descriure la vivència, els primers rajos de sol ens van llevar l'endemà al matí (o matinada).

Una cosa és certa, és impressionant obrir la cremallera de la tenda i trobar-te amb un "mercadillo" davant.
Encara no has obert ben bé els ulls i ja t'estan venent pedres brillants convertides en joies africanes!!
Recomano prendre el primer cafè abans de negociar.
A partir d'aquí i fins que no es marxa de Djenné, tot és una negociació: la barcassa, el guia i el poble en general.
Djenné és un poble per recordar: molta pols, carrers estrets, cases fetes de fang, cloaques impossibles ( tots els residus van a parar al mig dels carrers des de la part més elevada de les cases ), nens trepitjant fang barrejat amb l'aigua de les cloaques per convertir-lo en material de construcció, nenes transportant peix dins un cubell de colors sobre el cap, homes que t'escridassen cada cop que et veuen fent una foto, mestres d'escola vestits d'un blanc immaculat i amb un paraigua negre passejant per aquells carrerons bruts, portes decorades, antenes parabòliques, cadires de rodes abandonades entre les cases, nens estudiant l'Alcorà mentre esquiven els residus que cauen per les canonades, venedors de postals i de música, el somriure d'un grup de nens quan els hi compres una pilota... tot és possible a Djenné.
Quan el viatger deixa en darrera el poble, navegant pel riu Níger i negociant el preu per un "soubenir" pot arribar a tenir la sensació d'angoixa al estar atrapat en una barca aprofitada fins al darrer cantó per encabir-hi tots els vehicles que es pugui. Si passa això, el millor és recordar el somriure de cada un dels rostres que ha vist fins ara i que han aparegut pel sol fet de realitzar un gest tan simple com l'abraçada posterior a la compra d'un cd pirata.

Amb Djenné encara al retrovisor del cotxe, el viatge continua en direcció a Sanga i els cotxes ens anem perdent i retrobant pel camí.
A aquestes alçades ja se'ns ha fet habitual viatjar sols i a falta d'adjectius adequats només puc dir que.......... és diferent (sorprenentment diferent).