Gotes de pluja

Era un dia plujós, fruit de la llarga sequera que el poble havia patit. La pluja, com pedres que cauen del cel, colpejaven lleugerament el fred vidre de la finestra. Sentia aquell soroll que tant i tant m'agradava, el xim-xim que en deia la mare. Constant, indemne, monòton, preciós. Segurament a una altra persona aquell soroll l'hagués molestat, però a mi no. Davant la finestra, escoltant i gaudint d'un dia com aquell, recordava les hores que havia passat amb la meva dona. Ella, tan agradable en la mirada, tan expressiva en el somriure, tan infantil en les seves maneres. Me l'estimo i me l'estimava. Sempre l'he estimat. I ara és quan més la trobo a faltar, en aquests dies de pluja on l'aigua ressegueix el paisatge, desdibuixa els traços més precisos i barreja els colors més vius. Ara, que tot sembla tan trist, recordo els dies més feliços que vam viure. Els plàcids banys a la platja, les divertides excursions amb bicicleta, les llargues visites als museus o les càlides estones a la biblioteca. Que lluny queda tot això, però. Més lluny que la última muntanya que, des de la finestra estant, retalla el paisatge com si fos un quadre. Em fixo en les gotes i no les veig totes iguals. N'hi ha algunes de molt grans que a l'encontre amb la finestra s'esberlen en moltes gotes de mides més petites que no gosen despertar-me. Hi ha gotes de color més negre, fruit de la barreja amb la terra i gotes totalment transparents que volen passar desapercebudes. En definitiva, però, sempre em deies el mateix : totes mullen. I jo et contestava amb un somriure persistent i del tot amorós.
Recordo i encara hi penso quan et vaig explicar aquella història des de la finestra estant. Et deia que nosaltres som unes gotes de pluja, grans o petites, negres o transparents, valentes, tímides, de la forma d'una moneda o d'un globus que ha expirat l'últim gas que li quedava i emprèn el seu camí cap per avall, però tots i totes fem el mateix, que és mullar, estimar-nos. Llavors, com el cicle de la vida, ens endinsem en un viatge propi de Jules Verne cap al centre de la Terra per passatges abruptes i camins desfets, fins arribar al riu més gran que és tot un. D'allí ens crida el cel i ens convida a fer un viatge cap als Déus de l'Olimp i allà, enviats per Tláloc baixem en picat altre cop cap a la terra. Tot això t'ho deia gesticulant, movent les mans per la finestra i imaginant-me que tu i jo estaríem sempre junts. Recordo, però, com em vas somriure quan t'ho vaig explicar i com m'abraçares.
Qui sap si tu i jo, empeses per l'amor que ens uneix, ens tornarem a trobar dins el riu que t'explicava. De moment, estimada, estic asseguda veient la pluja com repica al vidre fred de la finestra, pensant en tu i en tantes gotes de pluja. M'ha semblat veure el teu somrís desdibuixat en el paisatge, en aquest dia plujós, fruit de la llarga sequera que, fins ara, havia assolit el nostre poble.