Cercador
Gos, tortuga, balena i home
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
Un gos més que es refrescava nedant pel Mediterrani i cap endins. Nedava com un gos i, amb tot, no es cansava. Sabia respirar. No mirava enrera, cap a la platja. Cap amo, cap fals amic l'hi esperava. Havia esdevingut ell d'ell mateix. Aquell tast desconegut l'havia descol·locat, l'havia fet vagarejar per carrers i no carrers, per perifèries i encontorns. Havia conegut flancs de camins, però ara estava centrat i en el centre, el seu centre. Per això s'havia llençat al mar, l'element líquid, la transformació i la retrobada. Quan va deixar de tocar de potes a terra no li va importar. Sentia el peix que un cop havia estat, potser?
És clar que al cap d'unes hores el cansament va imposar-se. El sol tustava, les ones havien crescut i s'havien d'escalar o passar-hi per sota amb perícia.
Una tintorera va provar de menjar-li la cua. Sort que pelut com el gos era, l'esqual només va arreplegar pèl que li va obstruir la gola. De resultes quasi hi perd la vida. Va girar cua, emprenyada i havent après la lliçó.
El gos ni se'n va adonar. No estava per a res que no fos avançar en aquell món alleugeridor, de tons blaus, verds, grisos, depenent de la llenca marina i dels núvols.
Va creuar-se amb una barca on un mariner de nusos interiors tocava un banjo amb mestria i treure's del cap que al setè mes d'atur a casa seva -i eren sis- s'hauria de passar amb 530 euros. Caldria malvendre l'embarcació i l'instrument...aleshores com navegaria esquivant més nusos?
L'home no va fixar-se en el ca.
El gos va seguir, però feia figa. Es rendia.
Una tortuga malalta s'hi va apropar. El queloni tenia tantes substàncies tòxiques al cos que no duraria gaire. Anava mig a la deriva. Es deixava dur. Si topava amb troncs vomitats pels rius arran de pluges intenses intentava comunicar-s'hi creient que eren companys.
La tortuga s'aguantava amb una aleta a un tros de fusta d'aquestes amb la qual, si més no, anava compartint meditacions.
Salvació oportuna, el gos també s'hi va agafar.
Quan vesprejava s'endevinaven: aquella taca rara a l'horitzó.
No massa lluny, el pescador augmentava el nivell del mar plorant sense aturador.
Aleshores va aparèixer aquell mamífer gegant, la balena. Fora d'aigües que li eren conegudes, desviada i delirant. Ferida.
-Sóc teca per a gossos de luxe. Per això haig de morir.
Era el missatge que el cervell dels que les mataven darrerement transmetien, sers inconscients i involutius.
El gos es va posar a llepar-la per acaronar-la. La tortuga li feia massatge amb dues aletes.
Quan van topar amb la barca i l'home van sentir una escalfor que era la suma dels somriures de tots ells. De la llum que emanaven, abans no tornessin allà on el sofriment no existeix.
És clar que al cap d'unes hores el cansament va imposar-se. El sol tustava, les ones havien crescut i s'havien d'escalar o passar-hi per sota amb perícia.
Una tintorera va provar de menjar-li la cua. Sort que pelut com el gos era, l'esqual només va arreplegar pèl que li va obstruir la gola. De resultes quasi hi perd la vida. Va girar cua, emprenyada i havent après la lliçó.
El gos ni se'n va adonar. No estava per a res que no fos avançar en aquell món alleugeridor, de tons blaus, verds, grisos, depenent de la llenca marina i dels núvols.
Va creuar-se amb una barca on un mariner de nusos interiors tocava un banjo amb mestria i treure's del cap que al setè mes d'atur a casa seva -i eren sis- s'hauria de passar amb 530 euros. Caldria malvendre l'embarcació i l'instrument...aleshores com navegaria esquivant més nusos?
L'home no va fixar-se en el ca.
El gos va seguir, però feia figa. Es rendia.
Una tortuga malalta s'hi va apropar. El queloni tenia tantes substàncies tòxiques al cos que no duraria gaire. Anava mig a la deriva. Es deixava dur. Si topava amb troncs vomitats pels rius arran de pluges intenses intentava comunicar-s'hi creient que eren companys.
La tortuga s'aguantava amb una aleta a un tros de fusta d'aquestes amb la qual, si més no, anava compartint meditacions.
Salvació oportuna, el gos també s'hi va agafar.
Quan vesprejava s'endevinaven: aquella taca rara a l'horitzó.
No massa lluny, el pescador augmentava el nivell del mar plorant sense aturador.
Aleshores va aparèixer aquell mamífer gegant, la balena. Fora d'aigües que li eren conegudes, desviada i delirant. Ferida.
-Sóc teca per a gossos de luxe. Per això haig de morir.
Era el missatge que el cervell dels que les mataven darrerement transmetien, sers inconscients i involutius.
El gos es va posar a llepar-la per acaronar-la. La tortuga li feia massatge amb dues aletes.
Quan van topar amb la barca i l'home van sentir una escalfor que era la suma dels somriures de tots ells. De la llum que emanaven, abans no tornessin allà on el sofriment no existeix.
Comentaris
-
Hola[Ofensiu]tapisser | 18-07-2015
És preciós aquest teu conte, m'ha agradat molt.
El que jo crec és que cada dia serem més els que ens tirem mar endins i menys els que facin peu a la sorra buscant la seguretat antiga que no ensenya a nadar.
No saps com agraeixo els teus comentaris d’ahir, jo no vaig estudiar en català i tot el que "gargoto" en aquestes històries de "relats en català" em fa aprendre cada dia una micona.
Sense cap intenció de fer-me el xulo, crec que ara ho faig una mica millor (el relat que vares llegir és de Febrer)
M'ha fet molta gràcia que hi vegis una pinzellada moooooooolt llunyana d'en Pera Calders, tinc una amiga del poble (Ripollès) que també m'ho diu. Voldria recordar la seva ironia dolça en escriure, però no tinc la més mínima intenció (Al·là ens en lliuri) d'imitar-lo. Senzillament no puc. Que mes voldria.
Albert
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
435621 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com