Gos bo

Un relat de: allan lee



Obro l’armari. La roba penja inert dels filferros retorçats. Olors velles que ja no se’n van. Penso en clavar-me un ganxo a la tràquea per penjar el que queda de mi, l’embalum pesant que porto, els braços penjants a un cantó i a l’altre. De genolls dins de l’armari, perquè dreta no hi cabria. Estic exhausta, el cap em pesa, el pit m’esclata de tristesa. Què faig aquí. Si deixo el meu cos en pau aquí amb l’altra roba potser podré descansar. El cos em pesa. El porto per tot arreu, el faig caminar, mastegar, dibuixar esquemes, l’obligo a parlar, el duc posat fins quan som a les fosques i ningú ens pot veure. El meu pobre cos que s’alimenta d’escenes d’amor imaginàries i de pastissos de sucre filat, si és de color rosa millor, el sucre vull dir. L’amor, com que no és gaire res, el veig en blanc i negre, en gris primordial. Oh oh. El meu cos està cansat de gastar energia imaginant escenes entre el xinès i jo. Ja prou, sento que diu, amb una veu de barboteig d’aigua, amb tot de bombolletes en filera que naveguen per la canal profunda que ens separa. Tinc una bassa als pulmons, aquí a dins, una estígia que només es travessa quan el barquer va mamat. Un dolor negre com un gos malalt. Vull viure, diu el meu cos, marxem d’aquí. Però aquesta altra cosa sense veu tiba tots els meus muscles endintre, em tatua les venes amb signes furiosos, em fa quedar aquí per sempre. Vaig venir aquí perquè era boja i m’atreia, ser absorbida pels meus iguals? Em vaig tornar boja en el contagi? O estic tan lúcida enmig d’aquest desastre que no puc suportar-ho i imagino que enfolleixo simplement per sobreviure...? El mal, el mal m’envesteix a les palpentes i em clava una urpa verinosa, i sento que crema i crema, oh, crema abastament, amb gran dolor, algun indret de dintre meu. He aprés quelcom de l’expiació, aquí dins. No pots sortir indemne de viure i de glatir. No pots posar-te la jaqueta i i cordar-te-la com si res, i dir, és una experiència, una cosa, això que passa, i somriure i anar a fer un cafè. Explicar que vens de Port Aventura. Quan viure et sotraga els fonaments, i no et mata de seguida, has de tremolar, mormolar, perdonar-te. Has d’acceptar nits que no s’acaben, has de permetre que el dol faci el seu curs. I quan encara no saps això, i no et sotmets de grat, el dol es redreça sobre teu i es torna formidable, una bèstia enfollida que ni escolta ni hi sent. Jo penso que totes les bèsties enfollides han estat un gos bo al que han lligat amb un metre de cadena i han deixat abrusar-se al sol i podrir-se de pluja i fred i no li han donat ni una engruna de bondat i l’han mantingut viu en aquest turment temps i temps; que no ha pogut córrer per l’herba que veu enllà ni gratar-se el llom contra la pedra ni rebre l’alegria per cap cantó. I llavors aquest gos bo emmalalteix de dolor i de pena i es torna un gos agre i malvat. Jo no tinc cap gos d’aquests però els he conegut i els deploro i els temo, tot junt perquè he vist els seus ulls. I els meus ulls es giren a banda i banda de l’armari obert i aliè, amidant on podria posar-me. Desar-me, treure’m els ulls. Treure’m això que em fa sofrir. Eh! Què m’ha passat? Per què estic tan sola...? Què vaig ser jo: el gos lligat, o l’amo de la finca que no sospitava ni volia saber que va manllevar-li tota llum i tot goig...?
Oh, oh. Malsons de matinada. Em desperto, perduda i tremolant. Molla i freda.

Comentaris

  • No és el gos[Ofensiu]
    rautortor | 13-02-2012

    Després del diagnòstic del doctor Carles poques coses es poden afegir a la definició de l’statu quo del relat.
    El que sí es nota és una necessitat desesperada de deixar enrere els espectres del mal que no paren de burxar i reobrir les velles ferides. La llista de referents és gairebé exhaustiva: “olors velles, penjar el que queda de mi, si deixo el meu cos potser podré descansar, dolor negre, quelcom sense veu que tiba tots els músculs endintre, el mal, el mal, crema i crema, treure’m això que em fa sofrir...”; fins que no queda cap més remei que l’acceptació, com fa el gos de la faula que es mostra transigent amb la cadena a què el lliguen cada vespre per tal d’assegurar-se el menjar.
    No és el gos –pobre animal!- són els fantasmes de la por, emboscats sota el coixí.
    I, mentrestant, l’amor es queda en gris primordial, els pulmons són l’estígia fatal, hom enfolleix potser per sobreviure, la vida és una aventura perillosa, sotrac mortal però no definitiu... En fi, malsons de matinada. “Em desperto perduda i tremolant; molla i freda”; però viva!

    Una cosa més. D’ençà que vaig llegir el teu comentari al relat de Lindgren, començo a lligar alguns caps. O tal volta m’equivoco.

    Excel•lent relat. Demostres una habilitat extraordinària a l’hora de marcar els temps i les pauses necessàries per aconseguir una narració dramàtica intensa i creïble.

    Raül

  • Purificacions[Ofensiu]
    franz appa | 04-01-2012

    Tenia raó Rousseau? Som tots gossos que neixem bons i que esdevenim dolents davat les inclemències de la societat? Pot ser l'amor una experiència emancipadora?
    Tenim tantes preguntes i tan poques respostes!
    Aquest conte interroga, ens interroga, sobre la gènesi del mal, sobre el dolor, sobre la soledat. No busca sortides. La literatura marca preguntes, no proporciona respostes.
    Com fa l'allan, de nou construint un paisatge asfixiant on es catalitzen els temors, les angúnies, els traumes quotidians, bastits en un paisatge, una atmosfera, d'asfixiant clima oníric.
    Aquest cop ens en sortim, perduts i tremolant, molls i freds, buscant en la llum del voltant l'esperança. Potser el dia ens portarà a la purificació, com en la catarsi de la tragèdia grega haurem sobreviscut per trobar una nova possibilitat de viure.
    Una abraçada,
    franz

  • Negra angoixa [Ofensiu]
    bloodymaruja | 30-12-2011 | Valoració: 10

    El terror en estat pur. Recordo la sensación un cop que vaig tenir uns horrorosos atacs d'ansietat..i que no sabia de que em venien.L'angoixa era tan colpidora com la que descrius .
    Em vaig refugiar en un bar i tant i tant vaig plorar sense saber el perquè que em vaig inventar que se m'havia mort la mare doncs la gent no em podia consolar. glubsss

    El gos bo fa tanta pena com la vaca cega que sempre i sempre em posa un nus a la gola amb alló de "ella cauria". Relat per a llegir i re-llegir i cada cop trobar-li nous matissos.

  • Jo, disculpa, és que faig la ...[Ofensiu]
    Vicent Llémena i Jambet | 29-12-2011 | Valoració: 10

    ... meua interpretació, una mica dadaista, però de ben segur que arriba, tard o d'hora, recorda això, per a mi i ja sé que pensaràs que estic boig, passat, present i futur no tenen sentit, la veritat és que et demane una miqueta de paciència, una forta abraçada.

    Un fort petó i unes Bones Festes de tot cor de Vicent.

  • T'he comentat aquest increible conte...[Ofensiu]
    Vicent Llémena i Jambet | 29-12-2011 | Valoració: 10

    ... "el gos bo" per a dir-te que la vida rau en tenir en el millor dels casos dos deutes, t'ho diré en castellà dues "deudas", sempre per perdonar una de nosaltres cap a una persona i una altra d'una altra persona cap a nosaltres, té això sempre en el cap Sílvia, hi ha coses que una mare a una dona no es que no vulga perdonar, es que no vol, es que no...
    No tot es pot dir.

    Bon Nadal i Pròspers (ja es pot dir) molts Anys Nous.

    Vicent Adsuara i Rollan

  • Molt bo[Ofensiu]
    brins | 23-12-2011

    Gairebé tots els teus relats contenen una bellesa pròpia que els fa inconfusibles; una formosor tenyida per la crua realitat de la vida que arriben a l'ànima del lector com foc que crema, però alhora escalfa. Tens molt de vocabulari i molta imaginació. Felicitats!

    Desitjo que passis unes Festes molt felices i que el 2012 t'empleni de joia.

    Pilar

  • Encara que no haguessis posat el teu nom[Ofensiu]
    Nonna_Carme | 20-12-2011 | Valoració: 10

    sabria sense por a equivocar-me, que el relat ve signat per allan lee.
    Els teus relats , o la majoria, són estranys,diferentes, savis , cultes i de una bellesa extraordinària.

    Mollt bones festes, estimada Sílvia,. Que, si aquest any no s'han complert tots els teus desitjos, ho facin el proper 2012.
    Petons a dojo.

    Nonna

  • Un text ple de simbolismes[Ofensiu]
    copernic | 17-12-2011

    Ens ofereixes un relat estremidor, lacerant, ple de conceptes i frases a cavall entre el malson i i l'inconscient col.lectiu. Furgues en el més recòndit de tu mateixa per trobar les imatges més rebutjables, les que no vodríem que formessin part del nostre conscient però que malgrat tot ens assalten a la nit o en la vigília com una mosca empipadora que torna una i altra vegada a posar-se en el nostre cos. I en sofereixes una metàfora, la del gos bo que es torna agressiu mancat de cura i afecte. Una magnífica aproximació al món de les tenebres en el qual t'enfonses de tant en tant i en surts amb una perla de les profunditats com aquesta. Una abraçada!

  • La cadena[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 17-12-2011 | Valoració: 10

    Realment aquest relat és la cadena d'un món angoixant que ens envolta. La protagonista el viu, el somia amb deliris i paranoies reals i no tant. Meravella d'unió entre la por, l'angoixa i la bellesa descriptiva. Fas de l'angoixa un monument literari. Fantàstic! Una forta abraçada i fins aviat!

    Aleix

  • Saps de sobres què penso[Ofensiu]
    Frèdia | 17-12-2011

    I també t'ho he dit moltes vegades. Per tot hi ha un temps sota el sol, Sílvia. És temps que en comptes de bocinets de la teva magnífica prosa ens donis un text llarg, llarg, molt llarg, una història que ens encongeixi el cor, ens el faci bategar de pressa i, també, ens faci sentir un bri d'aire fresc, de felicitat inusitada. Mentre ens haurem de conformar amb aquests trossets tan lúcids, encara que, d'entrada, semblin tot el contrari. La meva admiració que ja fa temps fas fidelitzar per sempre.

  • Angoixant bis.[Ofensiu]
    Carles Ferran | 13-12-2011

    Ei, que se'm ha anat l'olla. Volia dir "No es por esperar més". Ho sento.

  • Angoixant.[Ofensiu]
    Carles Ferran | 13-12-2011 | Valoració: 10

    Has fet una descripció admirable, i angoixant, d’una depressió extrema, amb deliris paranoics, desitjos d’autòlisi, tota la patologia possible d’un intern en un centre psiquiàtric. Lliga amb les teves darreres produccions. I està descrit tan acuradament, tan real, que ens arrossegues al malson i ens contagies les pors, l’angoixa, el dolor, la nàusea. Ens fas patir i ens fas gaudir. No es pot esperar menys.

  • De gossos bons que se'n veuen l'11 de desembre[Ofensiu]
    llacuna | 12-12-2011 | Valoració: 10

    Davant de casa hi ha un bon gos que està emprenyat perquè els amos l'han deixat a fora i es veu que és molt sociable i vol estar sempre acompanyant-los i borda i borda i el meu gos li dóna suport bordant també, però fa tant de soroll que li he dit que calli, que això no va amb ell, el gos s'ha d'acostumar a estar també fora, potser els amos estan netejant la caseta i els destorba, i el gos ha estat una bona estona movent la cua i reivindicant que vol entrar, reivindicant no, suplicant que vol entrar, i mira a una banda i altra i no entén perquè no el deixant entrar a ell que és tan bo i els estima tant, i no es mou de la porta, ja no sap si és que no el senten, o és que no l'estimen, s'apropa a la porta i a través del vidre veu que els seus amos s'obliden d'ell. No hi pot fer res, més que esperar, confondre el seu cor i donar voltes pel jardí mentre passa el temps.

  • Deliri espatarrant![Ofensiu]
    Mercè Bellfort | 11-12-2011

    Escenes horripilants, neguits nocturns, abismes delirants, bèsties ferotges, vida morta.
    Ets única, allan lee!
    Petonets, i tota la meva admiració/estimació,

    Mercè

  • ma dernière compagne[Ofensiu]
    Onofre | 11-12-2011 | Valoració: 10

    Pour avoir si souvent dormi, avec ma solitude,
    Je m'en suis faite presque une amie, une douce habitude.
    Elle ne me quitte pas d'un pas, fidèle comme une ombre.
    Elle m'a suivi ça et là, aux quatres coins du monde.

    Non, je ne suis jamais seul, avec ma solitude.
    ...

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de allan lee

allan lee

52 Relats

669 Comentaris

188925 Lectures

Valoració de l'autor: 9.94

Biografia:
Em dic allan lee per Geddy Lee, Alan Lee, Edgar Allan Poe ( music, il.lustrador i escriptor respectivament).
També em dic Silvia Armangué Jorba.


allan.armangue(arroba)gmail.com