Cercador
Girs que no giren enlloc
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
Somriu en despertar-se i diu bon dia al coixí i el besa. Ha matinat i això el fa estar així. Besa les parets escrostonades i tacades de sang. Besa els llençols del llit, que fan una fortor que mareja. I esclafeix a riure i a acaronar-se i a abraçar-se. Obre la finestra i el cel és ben blau. Una oreneta passa i en veure'l accelera el vol. I el dia transcorrerà serè i ple de llum, de flors de colors als prats, d'insectes d'ales quasi transparents que fan que els dediqui mirades embadalides i que li pengin babaies d'admiració. No s'adona que flors i insectes tremolen. Ni deu suposar erròniament que sigui el vent.
Fins que arriba al corriol fosc per l'ombra d'arbres patidors mil·lenaris, geperuts pel pes del temps i del que han vist i sentit i guardat dins la soca en òrbites concèntriques.
I allà canvia. El cervell perd l'ànima. L'acció de matinar ha perdut tota validesa i efecte. No ho repetirà. Perdre els costums! Gira i torna a casa. Es posa al llit i s'aixeca. La malignitat vessa en la mirada i en el gest. Apunyala el coixí, com cada dia. Amb les ungles desdescrostona les adolorides parets. Es bufeteja i es fueteja. Pixa al jaç. Encalça amb un hàbil moviment un ocell massa confiat, prem el puny i el trenca. I li ve el plor-rialla d'intermitència malaltissa habitual. D'aquesta manera surt a fora i trepitja l'herba i la masega. Destrossa vida petita que pul·lula en forma de papallones, libèl·lules, marietes...
Mira el corriol i amb els ulls quasi grocs agraeix el recordatori. Ell és cruel i solitari i no pot canviar. No vol.
Si matina...té el dia girat. No ha de passar més!
Fins que arriba al corriol fosc per l'ombra d'arbres patidors mil·lenaris, geperuts pel pes del temps i del que han vist i sentit i guardat dins la soca en òrbites concèntriques.
I allà canvia. El cervell perd l'ànima. L'acció de matinar ha perdut tota validesa i efecte. No ho repetirà. Perdre els costums! Gira i torna a casa. Es posa al llit i s'aixeca. La malignitat vessa en la mirada i en el gest. Apunyala el coixí, com cada dia. Amb les ungles desdescrostona les adolorides parets. Es bufeteja i es fueteja. Pixa al jaç. Encalça amb un hàbil moviment un ocell massa confiat, prem el puny i el trenca. I li ve el plor-rialla d'intermitència malaltissa habitual. D'aquesta manera surt a fora i trepitja l'herba i la masega. Destrossa vida petita que pul·lula en forma de papallones, libèl·lules, marietes...
Mira el corriol i amb els ulls quasi grocs agraeix el recordatori. Ell és cruel i solitari i no pot canviar. No vol.
Si matina...té el dia girat. No ha de passar més!
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
436280 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com