Girona està maquíssima

Un relat de: nariananthi
Ep. Vés a saber si realment les soles dels peus trepitgen el cel i les pedres dels camins per on passes buscant bolets son part de les estrelles que albires aixecant la mirada. Si el mar en veritat és un reflexe i les balenes volen menjant-se els núvols. I que a pesar d'això tot marxi bé encara que no ho sembli. A més tu com sempre estàs guapíssima. Petons. Abraçades. És que crec que en general va molt més que bé. Que som l'hòstia. I no és una ximpleria. T'he de dir que et veig molt guapa. Que fas aquesta nit? O demà? Jo ara treballo de vespres o si no a les tardes. Si ens veiéssim un dia que plegues aviat, aleshores podríem sopar en algun restaurant. Però si acabo tard, hi ha una botiga vint-i-quatre hores davant de Correus on venen menjar, mitges llunes, entrepans, hi podríem comprar una cerveseta i passar una estona agradable a un lloc que conec i que segurament pocs saben, ja que em sé la ciutat com el palmell de la mà, aquest racó que et dic està molt amagat, a més és maco perquè des d'allà es veuen els edificis dormir, les teulades antigues abrigar-nos, veus com respira la població mentre la Catedral, no la Catedral típica, sinó la Catedral d'arbres de la Devesa, deixa anar un llençol preciós per sobre la cúpula que aguanten els centenars de troncs, la humitat de l'aqüífer que corre per sota, d'on beuen les seves arrels i que mulla l'escorça deixant-los platejats, brillants, molt bonics, desplega un vel fi per sobre els somnis dels ciutadans. Aquesta cortina és com si a nosaltres també ens hidrates la pell igual que si estiguéssim davant la brisa del Mediterrani. Perquè aquí sembla com si visquéssim sota el nivell del mar, entre corals, eriçons, entre muntanyes tan altes que els pics sobresurten a la superfície. Vivim envoltats de peixos amb escates brillants i de cavallets que floten alegres. Però quan sovint la melangia se'ns acumula al ser-ne tants que ens posem tristos en el mateix moment al final acaba per provocar unes pluges fortíssimes i unes crescudes tan bèsties dels quatre rius que les avingudes ens queden gravades en el record tota la vida. En ser tan importats i impressionants és com si ens modelessin el caràcter, el moviment de l'Onyar, el del Galligants, el del Ter, i el que té el Güell, que són tan afligits a vegades quan baixen sense gaire cabal, persisteix en nosaltres. Som apagats, callats, fins que un dia qualsevol, sense saber la raó, de cop i volta, ens sentim molt vius, ens creixem tant que anem desitjant a tothom que tinguin un bon dia, toquem l'espatlla de la gent gran amablement, diem coses agradables a un amic amb la intenció que aquestes les acompanyin quan desaparegui dins la ciutat. Sílvia..., sopem qualsevol cosa i dormim en el meu raconet, i coberts d'heura i de flors i de versos i de paraules boniques, quan ens llevem, quan obrim els ulls, quan la bruixa hagi llançat la primera llum del Montnegre, declarem tu i jo amb un crit la llibertat.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: