GHOST IN TRANSLATION

Un relat de: Israel Satienz
Senyores i senyors...
els parla la veu en off.
Posin mans i crispetes
on les pugui veure
i no facin cap soroll en fals.

A continuació els oferirem
un curtmetratge multipremiat
en festivals de tot el món
a tres quilòmetres a la rodona.

El podran seguir en català
o seguir-lo sense ser vistos
amb unes ulleres d’invisibilitat
que trobaran sota els seients
senars i múltiples de tres.
En cas d’emergència també
disposem d’armilles salvavides
i d’una farmaciola d’últims auxilis,
per si el guió se’ls ennuega.

Perquè sembli més seriós,
hem inclòs pel mateix preu,
uns subtítols blancs en castellà,
escrits amb Times New Roman.
La banda sonora ha estat del tot
insonoritzada pel prestigiós
compositor de grans silencis,
el japonès Miyavi Mutsuhiro,
mort abans de començar-la.

Els preguem que encenguin
els telèfons mòbils per donar
la màxima cobertura al film
i que tanquin l’ull esquerre
per no perdre’s cap “dretall”.

Qualsevol cosa que necessitin,
no dubtin en cridar ben fort
a l’acomodador invident
o al domador de nens pesats
o trucar al cent dotze (112)
o també al u, u, dos (112)
i preguntar pel Ramonet
de Can Cridòries.

Al club “El Setè Cel” d’aquí al costat,
podran comprar estupefaents
per amenitzar-los eixes palles
que amb bona traça es facin
a dins mateix del cine ix.
Res més, ara els deixem tranquils
amb el setè art, al darrer dia
de la setmana heptòpoda.
Ens tornarem a veure al setè
replà, abans que l’ensopit gat
es precipiti amb la setena vida
en l’asfalt de la setena avinguda,
sense que ningú l’empenyi
a traïció per darrera vegada.

La pantalla Dolby Surround,
Universal i Movierecord,
s’obre del negre al primer pla
d’una parella encantadora,
mirant-se l’un a l’altre
de cap per avall, penjats
a d’alt d’un precipici...,
i el títol cau com un prepuci,
sorprenent-nos de sobte
entre els crèdits inicials,
fins que comença a rodar
ja la cosa, en ferm i de veritat:

- T’estimo.
(Te quiero.)

- Això els ho diràs a totes.
(Eso se lo dirás a todas.)

- És cert, els ho dic a totes.
(Es cierto, se lo digo a todas.)

- Veus...
(Voces)

- Deixa’m explicar-t’ho.
(Voces)

- Ets un malparit.
(Voces)

- La veritat és que sóc poeta.
(Voces que son luz en la tiniebla.)

- Oh amor, jo també sóc poeta!
(¡Oh amor, yo también soy poeta!)

- Això els ho diràs a tots.
(Eso se lo dirás a todos.)

- És cert, els ho dic a tots.
(Es cierto, se lo digo a todos.)

- Veus...
(Voces)

- Deixa’m explicar-t’ho.
(Voces)

- Ets una malparida.
(Voces)

- La veritat es que ambdós som un parell d’idiotes.
(La verdad es que ambos somos un par de idiotas.)

- És cert, estem fets l’un per a l’altre.
(Es cierto, estamos hechos el uno para el otro.)

- Diguem-ho a tothom ara mateix!
(¡Digámoslo a todo el mundo ahora mismo!)

- Som uns idiotes enamorats!
(¡Somos unos idiotas enamorados!)

- Veus que som llum en la tenebra?
(¿Voces que son luz en la tiniebla?)

Suau fos a negre... i el ressò
final d’aquesta inquietant frase
resta flotant en l’aire de la sala,
com volent-se quedar per sempre
habitant entre tots nosaltres.


THE END

Comentaris

  • Ei gràcies pels teus comentaris...[Ofensiu]
    llamp! | 17-02-2017


    ... veig que ets força original a l'hora d'escriure poesia.

    Una salutació.




    llamp!

  • Poestafador[Ofensiu]
    Israel Satienz | 28-12-2016

    En realitat... és un poema mediocre, com la majoria dels que faig, però s’intenta fer l’interessant amb quatre pinzellades típiques de la tècnica publicitària, que sempre resulten efectistes i juguen amb la percepció de la gent, amb una mica de mala baba manipuladora. Però bé, res que no formi part de l’entramat emocional de persuasions i dissuasions que acompanya tota conducta humana. El cas és inquietar consciències, experimentant i exprimint l’art del tipus que un creu que sap fer (ni que s’autoenganyi), per això, si intentés fer un altra cosa, ja no seria jo. Així que m’afalaga que almenys, tu hagis pensat que tinc quelcom de diferent que et ve de gust tastar. Doncs... Montses gràcies.

  • Montseblanc | 21-12-2016

    I pel treball ens comentem tots dos simultàniament... Això no pot ser bo... Deu ser culpa de la contaminació...

  • Poeta[Ofensiu]
    Montseblanc | 21-12-2016 | Valoració: 10

    No he conegut mai ningú amb un cervell com el teu. I em sap greu no tenir la suficient capacitat per captar tots els matisos del que escrius...
    Surrealista. És el que m’ha vingut al cap quan t’he llegit. I he rigut, però també m’he inquietat per si no acabava d’entendre el que vols transmetre.
    El que em sembla més important de tot és l’error en la traducció que emparella les dues sentències claus del teu escrit:
    “- La veritat és que sóc poeta.
    (Voces que son luz en la tiniebla.)”
    I saps quina sensació m’ha quedat? Que totes les lletres eren palla i fullaraca, per posar-nos davant dels ulls, les úniques paraules que t’importaven, dir que ets poeta i que els versos (de tots) són llum entre tanta negror que ens envolta, tot aquest “sense sentit” de normes, instruccions, regles (ovelles al ramat)... I entremig la poesia i el poeta. Com un anacronisme, com una verdolaga que creix en una vorera esquerdada per la que passen milers de peus anònims que no la veuen... Però ella floreix igualment...
    Un món tan deteriorat en que les pel•lícules que parlen de poesia es projecten a cinemes ix, un món tan perdut en que per parlar de poesia i fer un crit d’angoixa has de dissimular con si fos un error de traducció...
    Ara diguem que no, que anava de sexe i prepucis que cauen... jajaja.
    Ets massa brillant per a mi, m’enlluernes i potser no veig el que haig de veure...
    Per cert, bones festes, Israel, que les pampallugues de colors que tant t’agraden t’acompanyin junt amb les nadales a tot volum, i que no et faltin els torrons i els polvo-rons jajaja.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Israel Satienz

Israel Satienz

40 Relats

135 Comentaris

8320 Lectures

Valoració de l'autor: 9.84

Biografia:
*PETITA APRECIACIÓ PER ENDAVANT (DE BON ROTLLO):

Vinga! ho has d’admetre, tu també t’has adonat massa tard que “relatsencatala.cat” és en veritat un coi de xarxa social, una web de contactes per a "escriptors" mediocres (m'incloc); bé, en realitat, tu que m’estàs llegint ara mateix ets l’hòstia, precisament ets l’excepció que confirma la regla, per descomptat, i la resta, és que no tenen criteri. Jo t’entenc, serà el nostre petit secret.

Si t’agrada passar el temps mirant vídeos de gatets a Internet... NO sóc el teu home, però em pots trobar miolant sense pietat, al següent enllaç:

http://lavozalreves.blogspot.com.es/

ALTRES ESPAIS QUE CONREO A TEMPS PARCIAL:

http://capturasilustradas.blogspot.com.es/
http://musilenciosysilenciegos.blogspot.com.es/

Per ubicar-nos una piga: Actualment, em faig el viu, just al mig de Barcelona; concretament a la e.

BIOGRAFIA EGOCÈNTRICA MICROSCÒPICA O DE PER QUINA RAÓ ÉS MILLOR TENIR UN BON BIÒGRAF QUE ET FACI LA FEINA BRUTA (BASADA EN FETS IRREALS):

Porto clínicament viu aproximadament 333792 hores (i pujant). D’aquestes m’he passat 96360 adormit. Al voltant de 35040 he estat ingerint aliments i m’ha dut 840 hores cagar-los. Davant la tele m’he tirat 26280 hores; sí, jo també em sorprenc que siguin tantes, sobretot si tenim en compte que únicament he emprat unes 3600 per llegir llibres. He viscut enamorat (no sempre correspost) 8760 intenses i malenconioses hores. 6000 fent l’amor amb mi mateix masturbant-me, i 1200 fent-lo amb d’altres éssers vius, majoritàriament del sexe contrari amb alguna excepció puntual, més que res per experimentar. Tal com es pot comprovar, el repartiment del plaer acostuma a ser injust i encara no conec ningú que tingui més hores acumulades de sexe compartit que d’onanisme.
Lluint un sincer somriure per coses que m’han fet gràcia gairebé he estat 3500 hores, mentre que vessar llàgrimes només m’ha ocupat 400 (però déu n'hi do quina tristor em sortia d’algunes d’elles). La resta de les hores les he passat intentant treballar poc temps en feines que no m’agradaven gens ni mica; o contemplant horitzons evocadors d’alguna dona, bocabadat davant la immensitat nocturna del cel, estremint-me mentre escoltava melodies prodigioses que eriçaven les meves emocions fins a límits addictius i perillosos per la meva trencadissa sensibilitat. He practicat supervivència de poeta piròman, cremant boscos de poesia per saciar el meu esperit aniquilador de paraules, deixant-ho tot inert i amb les mans quasi bé buides de mi mateix. Ara com ara, omplo el meu cap amb versos que mai s’escriuen o intento escriure coses que acostumo a deixar inacabades. Però avui prometo que miraré d'arribar al final d’aquesta petita història.

Tinc totes les edats menys la meva. Mai em reconec adult per un problema crònic de diòptries. No em considero d’intel•ligència turbo, però tinc un atrotinat cervellet dièsel amb el que puc fer bastants quilòmetres sense aturar-me a repostar les idees. Sóc més aviat de lletres: a, e, i, o, u. De pensament alfabètic i de llenguatge introvertit. Tartamudejo amb la mirada si una dona bonica em traspassa amb la seva. Quan escric també tartamudejo i per això tinc tan mala lletra. També tinc mala llet, s’admet i no passa res.

Em fa por la gent comú i en canvi no m’espanten gens ni mica els éssers atípics. Tot i així, jo sóc un tipus típic bastant contradictori. M’agraden els insectes i crec que jo també els agrado; sempre he sigut una mica com el Gregori de la Metamorfosi de Kafka. Tinc molts vicis pertorbadors i més secrets inconfessables, però ni bec, ni fumo, ni esnifo res pel nas, excepte conys si em deixen acostar-m’hi. Però el que més m’enorgulleix de la meva salut mental és que no miro “Telecinco” i que mai porto ulleres de sol per tapar-me la sinceritat dels ulls, davant ningú que sàpiga llegir-me’ls. Tampoc no m’agrada portar rellotges ni a ells anar penjats del meu canell. Les hores les miro passar a pèl, sense cap mecanisme que les contingui o sotmeti entre dues agulles compassades, com si fossin navalles o tisores per tallar el temps. Escric poesia des de fa segles, quan vivia reencarnat en Lord Byron, fins a l’actualitat, que he anat degradant-me intel•lectual i moralment en el Sergi present (o Israel Satienz pels meus fans). En el fons, penso que els poetes son uns cabrons mentiders, capaços d’escriure mentides reversibles tan precioses, que de sobte la veritat ja no té importància i l’univers cau a sobre els homes indefensos i sensibles que es deixen penetrar el cul per obtenir un plaer regalat en forma de versos encisadors. A la resta de la gent, que són la majoria, la poesia els importa una merda i no cauen al seu dolç parany. En qualsevol cas, a mi m’estimula escriure versos, i violar-me les pròpies idees a les fosques em proporciona molt de gustet.

No m’agrada la naturalesa de la majoria dels meus congèneres i a vegades la menyspreo en la meva pròpia persona, sobretot quan sento brollar de manera esvalotada el meu mascle pretensiós i estúpid reivindicant-se. Tanmateix prefereixo a les dones com amigues abans que els homes, però mai aconsegueixo mantenir-me al marge de la seva pell delicada i tendra, ni dels mugrons arrugats que culminen els pits amables. En aquest sentit, he d’afegir que porto un tatuatge invisible, n’he vist pocs com el meu. Només diré que té nom de dona i que no s’esborra quan el llepes. Ho sé, sóc molt groller quan es tracta de parlar de formatge.
He tingut mullers que m’estimava (o elles m’han tingut a mi, segons es miri) i també amants que sempre estimaré per dins. No he fet fills amb ningú, ni tinc notícia d’haver-ne fet cap sense adonar-me’n. En realitat sempre he cregut que no sóc fèrtil, l’esperma tarragoní tradicionalment ha estat de baixa qualitat per culpa de la indústria química que assola l’aire que allà es respira. D’altra banda, visc amb molta esperança de vida perquè mai m’he mort abans; suposo que ha de ser dur morir-se abans de morir. Pel carrer sovint veig a gent que li passa. A vegades... veig morts. Pel que fa a les creences, ser contar fins a Déu, però no em surten els comptes de la seva existència. A més, he desertat de la família, millor dit, de l’arbre genealògic sencer; tenim un ADN massa mediocre en general i no em ve de gust continuar sent còmplice d’aquesta mala jugada de la naturalesa. Per tant, puc dir que sóc un incrèdul de moltes convencions i costums apresos a dins el nucli domèstic-catòlic d’estar per casa. En canvi, sempre he volgut tenir la meva pròpia secta, però els adeptes necessiten menjar, un lloc per viure, material didàctic..., tot plegat ara mateix no m’ho podria pas permetre. Potser puc recórrer al micromecenatge, ja ho veuríem, tot es posar-s’hi.

No tinc capital, sóc de la platja girant a mà esquerra en la boia groga. Només duc les butxaques plenes de valuosa sorra daurada i molta sort immerescuda. Surfejo onades de tedi amb el meu llapis kamikaze, que se la juga en cada arriscat rengló escumós que arriba per tombar-lo. M’encanta l’esport de la música clàssica, sóc defensa melòman, tot i que jugo a tercera regional. L’alineació del meu equip favorit seria la següent: Chopin, Liszt, Schubert, Ravel, Debussy, Mhaler, Rachmaninov, Mozart, Haydn, Satie i Beethoven, tot i que sovint afegeixo fitxatges aleatoris de contrastada i reconeguda qualitat. També crec aferrissadament que tinc un futur prometedor com a pianista, en la meva pròxima reencarnació, és clar, però això és un altra historia.

Per anar acabant amb força, tot seguit llençaré una primícia d’interès mundial: És una llàstima, perquè demà precisament tenia pensat inventar la màquina del temps, i ara ja no podré dur-lo a terme perquè ho acabo d’escriure a la meva biografia, i això provocaria indefugiblement un desajust asimètric de greus conseqüències en la dimensió espai-temps que possiblement destruiria la humanitat per sempre. No ho puc permetre i per tant demà ja no la inventaré la màquina del temps. Volia que fos la primera màquina del temps amb “full equip” de sèrie: direcció assistida, de baix consum i zero emissions, amb detector dels radars de la DGT integrat, ja que amb aquestes velocitats llum, les multes podrien ser estratosfèriques. Però en fi, si ja no pot ser, doncs no pot ser. Què hi farem. Suposo que per a no ser ningú important, serà suficient amb aquesta biografia maldestra, bastant fidel a l’original. Aviso que hi ha l’opció de llegir-la a l’inrevés si se volen escoltar versos satànics. Per la part que em toca això és tot, ara em ficaré a la dutxa per acabar de passar-la a net i llestos.