Gestos

Em vaig encongir d’espatlles tan bon punt aquell desconegut em va fer l’ullet. Què volia aquell ganyotaire? Avui dia, qualsevol enze abusa del dret a la llibertat d’expressió, vet aquí! No cal que et conegui perquè t’apunti amb l’índex, et tregui la llengua o et faci pam i pipa, o, pel contrari, t’abraci perquè sí o t’enviï un beset volador. Davant d’aquest panorama tan surrealista, un ja no sap si engegar-lo a passeig amb un gest de menyspreu o regalar-li una encaixada de mans i agrair-li la deferència amb un somriure. No serveix de res tapar-se la cara o posar-se les mans al cap en senyal d’estranyesa i és inútil que ajuntis els palmells demanant comprensió o que els aixequis cap al cel implorant protecció. Cal estar tocat del bolet, penses, mentre t’ajustes els cargols de les temples i arrugues ostensiblement el front o entretanques els ulls com qui rumia que coi pretenen aquesta gent.
I això sense esmentar el reguitzell d’obscenitats i amenaces que alguns conductors, si no els plau el que fas, t’etziben, dits amunt i mans avall de l’anatomia, botifarres incloses. Per molt que moguis el cap disposat a demanar explicacions, qui més qui menys, abans que parlis, et farà callar amb un psssst! ben sonor. Així, doncs, com que no entenc res de res, el millor que puc fer és deixar anar un contundent tururut! ben dibuixat amb la trompeta de la mà, girar cua i anar-me’n cap a casa tot fent coixí amb les mans.