Germans

Un relat de: Georgina_rubio
M'aixeco a fora ja és fosc, he dormit tota la tarda, no em trobava gaire bé però aquesta migdiada m'ha anat de perles.
On és tothom? Faig un recorregut amb la mirada per l'habitació, estic completament sola i no sento a ningú. Res. M'estranyo.
Hauran marxat sense mi i sense avisar-me?
Camino cap a la porta arrossegant els peus, i apareix en Bobby el meu gos de l'infancia que és mort. Això no pot estar passant, és impossible.
Em giro i el meu germà està estirat a sobre el llit mirant una televisió que mai ha estat allà.
Dec estar somiant; penso.
No tinc por. Observo al meu germà, feia tant de temps que no el veia; d'ença de l'accident. Em sento al seu costat i l'abraço, em torna l'abraçada.
Separant-me d'ell li miro als ulls, l'expressió de la cara era tal i com el recordava, jove més gran que jo quan va marxar i es va quedar estancat a una edat que jo feia moltíssim temps que ja havia superat.
Em miro les mans, ja no tenen cap arruga són, joves.
Em veig en un mirall, torno a tenir 19 anys i era feliç.
El torno a abraçar contenta mentre les llàgrimes em cauen galta avall.

Em desperto amb el coixí moll, i amb la sensació encara vívida a la meva pell de la seva abraçada. Torno a sentir a tothom que m'envolta, torno a ser la dona gran que mai he volgut ser. Però també em desperto amb la certesa que cada cop falta menys per retrobar-me amb ells.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de Georgina_rubio

Georgina_rubio

4 Relats

3 Comentaris

2322 Lectures

Valoració de l'autor: 9.99

Biografia:
Sóc la que riu sense raó, la que plora quan esta deprimida, la que canta encara que pugui ploure, la que crida per qualsevol cosa, la que s’il·lusiona, la que viu en un mon ple de fantasia, la que salta, balla, disfruta la vida. La que creu que els petits detalls marquen la diferencia, la que creu en el contes de fades, la que s’il·lusiona amb qualsevol burrada… La que s’entrebanca dos cops amb la mateixa pedra, la nena que per molt que ho intenti no serà perfecte. Però la que sempre es pregunta, algú ho és? I si la resposta es sí, es torna a preguntar, i de veritat aquesta persona és feliç? Tenir defectes dels quals poder riure’s, és el que fa que la vida no sigui avorrida.

Últims relats de l'autor