Germanes

Dos parells de sabatetes ratades, adobassades i velles, van fent camí fins al poble que és el cor del veïnat de cases i masos escampats pels racons dels cims i les planes del territori.
Són na Raquel i la seva germana Dolors.
Esquiven com poden el pedram i els solcs del terra, que com venes carregades de varices abonyeguen el sòl perquè les sabates, facin la seva feina de defensa dels peuets de les criatures.
És d’hora. La majoria dels galls encara dormen i no saben res del concert que han de donar en uns minuts.
Són galls, i pobres animalons, no tenen criteri.
La idea de les germanes, és arribar a lloc abans que ho faci el sol, i en aquesta cursa la idea que més les preocupa és que les espardenyes arribin senceres fins a la plaça del poble. No fa un any, la mare els hi va fer adobar i no entendria que ja haguessin fet la seva vida útil.
Gran part de les ratadures del calçat eren degudes a la creixença, al nonet, la corda, el fet i amagar i qui fa temps que no tafureja, difícilment ho pot entendre.
Era el cas de la mare, vídua d’una Carlinada, i d’un amor que va venir de les Amèriques, vivia en la consciència que mai més, ni res ni ningú, li tornaria l’eina que millor llaurava, que millor munyia i que millor estimava. De cop, mestressa d’una casa amb molt de terreny i dues nenes que havien de sobreviure a tot el que ella i el seu “Americano” havien somniat per les dues.
Un mosso que venia un parell de dies per setmana, encara que una mica vell i xacrós, feia les feines més dures i li treia un bon escarràs en el quefer setmanal, i el més important per ella: li cobrava poc o gens, doncs havia conegut al pare de les nenes i com a veí tenia l'acceptada obligació de fer-ho.
Na Raquel i la Dolors carretejaven un gran pes per la seva edat, només la seva escassa alçada, dissimulava la curvatura de les esquenes, que encara que tendres en temps, n’entenien a la saó d'escarràs i feina forta.
Duien un carregament molt variat. Anava des de les coses que es podien vendre com a encàrrecs a veïns del poble (Mató, aviram, productes de l'hort, alguna herba remeiera que no es feia a la plana) fins a cistells de vímet que feien elles i que en aquell temps eren molt preuats. Assegudes davant de la llar, en companyia del foc a terra del mas, les dues germanes feien boniques peces amb acolorits dibuixos creuant els joncs amb una gràcia i una habilitat gens comuna en nenes d’una edat tan jove. En tenir les manetes petites...
De cistells en duien moltíssims, embolicats en draps, i per això potser, semblaven caragolins que duen la casa a coll-i-bé. Era graciós de veure-les: dues muntanyes enormes de farcells caminant amb unes cametes fines i al final unes espardenyes velles.
Se les podia seguir pel soroll gutural dels budells, els quals, haguessin fet Festa Major amb una mica d’aigua i no diguem amb unes sopes de farigola.
Molt lluny, hom intuïa, el poble. Només se sentien els sorolls llunyans, que fa la humanitat quan es desperta, entre carros que descarreguen, i lleixes de fusta que fan l’enunciat de la mercaderia a les botigues.
La gent del poble era esquerpa amb tot el que li era foraster i elles dues ho eren. No representaven cap amenaça per a ningú però no eren autòctones, venien de la muntanya, on la gent s’oblida dels veïns, creu en personatges diabòlics i viu només per això: per sobreviure.
Les petites eren desconegudes i estrangeres, a sis hores de casa seva. El que no coneixem fa por i l'algutzir i els seus homes tenien por de tot el que venia de fora- muralles i era forà en el seu reialme, creat, molt sovint, amb la imposició que dóna la força. No tenien cap control per part de les autoritats del municipi i havien fet una llei pròpia per tractar tot el que era estranger, o en feia olor.
Quan arribaren al poble, i després de fer el recorregut per dur els articles que tenien encarregats, principalment herbes remeieres, ja que gairebé tothom tenia hort i les seves dues o tres vaques per fer-se el propi mató i recol·lectar les hortalisses per al seu consum diari, es varen situar on varen poder.
Això va ser davant de la botiga més luxosa del poble, on es venien caríssimes sedes i teles que, sempre segons el senyor botiguer (Ramon Saxò), rebien de més enllà dels oceans i costaven, per metre, una gran fracció de les pecetes carolines, que era la moneda (si hom en veia alguna), en què es bescanviaven els articles més luxosos.
La Raquel i na Dolors es varen disposar a escampar la seva mercaderia. Havien dissenyat una xarxa de cordills que cosits en els cantells de cada drap els hi donava una maniobrabilitat extraordinària a l’hora de desplegar i replegar cada expositor, varen tenir cura de deixar pas a la botiga de teixits del senyor Saxò però ell no creia que fos suficient, car les seves clientes, vingudes sovint de capitals properes, eren molt senyores, i com a tals, feien un volum important de mirinyacs i altres coses que amagaven les abundoses teles de llurs vestits, i en molts casos, alguns kilograms de més.
Resumint: que no compartien amb el senyor Saxò el concepte de “prou espai per passar “, i aquest darrer, sense pensar-s’hi gaire, va enviar un dels aprenents a buscar l’algutzir perquè dirimís la qüestió. Val a dir que les germanes, en tot moment, varen restar alienes a les preocupacions per la longitud del accés a l’establiment del botiguer.
De cop una guerrilla liderada per l’algutzir, va començar a dir coses amb un volum altíssim de veu, com si na Raquel i la seva germana, foren molt lluny i no els sentissin, com si la cridòria no anés amb elles, cops, empentes, puntades de peu en els cistells, com les varen veure poc dispostes a tornar crits, no varen considerar que pagués la pena ni dirigir la veu cap on eren per donarl's-hi cap explicació, totes dues varen quedar en un racó esporuguides i només volien que acabés aquell instant, violent i desagradable.
L'escena, rebuda amb una mitja rialla pel senyor Saxò, deixava sentir paraules que sobresortien com: permís de l'Ajuntament, fer competència a les botigues establertes, que els hi havia de fer vergonya estar venent al carrer, que si ja ho sabien els seus pares, i en conclusió que recollissin la merda aquella de cistells i marxessin d’allà. Gràcies a l'argúcia dels cordills varen recollir a cuita-corrents i varen anar cap a un altre lloc, perquè era imprescindible vendre el màxim de mercaderia, ja que la mare els hi va dir que si no entrava algun calè a casa, ho tenien molt magre per a poder comprar les llavors que tant necessitaven.
Així que a l’altra punta del poble i després d’haver paït l’agressió rebuda, varen fer cap en un racó que, encara que no tingués la virtut de ser tan comercial com la plaça de la botiga del senyor Saxó, era una de les portes d’entrada de la ciutat i per tant molt concorreguda per gent, que com elles, no eren veïns habituals .
Els que entraven per aquella porta a la ciutat feien poca por, puix eren passavolants, d'aquells que venen, compren i marxen.
Aprofitant que davant seu hi havia el monument dedicat al prohom que va conquerir Amèrica i la va arrencar de les mans de salvatges, anys enrere, el lloc era molt concorregut per a gent forana que volia veure la cara del descobridor, que l'escultor havia cisellat (molts, deien que si semblava força a l’original -com si l’haguessin conegut-).
Allà, de nou ràpidament gràcies a l'invent dels cordills, varen escampar la mercaderia, i es varen reconfortar amb la idea de no molestar cap comerç doncs on eren no n’hi havia cap.
En un matí assolellat com aquell, no trigarien a sentir dringar alguna moneda en la butxaca dels seus davantals.
No varen transcórrer ni dues hores, que l’algutzir i la seva gent, atrets per la ferum màgica que semblaven desprendre els cistells, varen repetir l’escena anterior de crits, empentes, i violència.
Aquest cop na Raquel es va erigir una mica com a portaveu de les dues i va dir a aquells animals liderats per aquell sòrdid policia del municipi, que no feien nosa a cap comerç i precisament per això s’havien establert en aquest lloc.
El discurs de l’algutzir, ara, va estar més enfocat en l'aparent mendicitat que deixar-les posar allà, senyalava, i va dir que, veure cistells per terra donava molt mala imatge, i amb el temps el municipi se'n ressentiria d’allò. Va amenaçar de tancar-les al calabós, fins i tot.
Varen recollir tan ràpid com els hi varen permetre els cordills cosits en els draps, i a contracor, molt a contracor, perquè la necessitat mana, les dues germanes mulates van fer cap al camí que les tornava al mas.