Germana

Un relat de: franz appa

Germana,
no sents ja en el teu pit
l'ardorós batec juvenil?
S'ha esvanit avui la llum
que brillava ahir als teus ulls?

Em vas dir que no podies viure
sense arrels ni terra ferma,
lluitant cada dia per ser lliure
sabent que se'ns esmuny
tot el que deixem endarrera.

Germana,
potser torna cada nit
aquell sobtat impuls de fugir,
i robar-li a la perenne fosca
la peremptòria ira de l'instant?

Comentaris

  • Se'n va la llum dels nostres ulls...[Ofensiu]
    Vicent Llémena i Jambet | 15-07-2010 | Valoració: 10

    ...amb la maduresa, amb la vellesa i finalment acceptem l'inacceptable, la mort.
    La germana del poema ha perdut la lluminositat dels seus ulls, l'ideal, l'ideal d'un món millor, potser li manque una certa força física que li faça amb els anys tenir por del seu propi por, o tenir por de la feblesa del seu cos, o simplement ha topetat tantes vegades contra el mur dels rebels que vulga asseure's en el dels analistes i veure, només veure, i viure.

    No, no t'havia comentat tots menys un, es veu que em vaig deixar alguns Franz.

    Una abraçada.

  • gypsy | 12-01-2008 | Valoració: 10

    aquest deliri de fugir, de detenir el temps, l'instant i aquest desig assedegat de comprensió vital que mai no arriba.

    Un plaer llegir-te.

  • La fosca[Ofensiu]
    megane | 11-12-2007

    L'ardorós batec juvenil s'apaga. La llum dels ulls s'esvaneix.
    El passat s'esmuny. Vull fugir de la fosca perenne. Puc?
    T'admiro.
    m

  • són magnífics...[Ofensiu]
    Lolita | 24-11-2007 | Valoració: 10

    els teus poemes, de debó.
    encisen, no ho sé... em fas enveja (però de la sana eh!)..

    no estic gaire fina i per variar comentaré poquet (déu, deus pensar que sóc una rància, amb el que et curres tu els teus comentaris.. jajaja, ho sento, prometo ser més atenta)

    el que em priva de llibertat té una paraula molt típica i tòpica: exàmens

    fins dimarts no volaré amb ales de vagabundeig per les vies del món...
    però el dissabte al matí, evidentment, faig breaks.. amb el pal que fot!

    en fi..
    gràcies pels comentaris,
    i publica els poemes de parís, així em fas companyia :D



    moltes besades!

  • Germana de si mateixa[Ofensiu]
    Unaquimera | 16-10-2007

    M'he decidit a aturar-me en aquest poema perquè m'ha sorprès veure que no hi havia cap comentari encara… i perquè en llegir el títol m'ha tornat al cap el ressò d'aquell altre
    És perquè et sé germana que puc dir-te estrangera.
    És perquè et sé estrangera que puc dir-te germana.

    i se m'ha despertat la curiositat…

    Suposo que, en certa manera, la demanda cap a l'altra és sempre un interrogant cap a una mateixa, que es pot aprofitar la forma de la persona que tenim davant per fer-la servir de mirall… o a l'inrevés.
    En qualsevol cas, la pregunta endins, la mirada al món interior de cadascú sempre és, com en aquest cas, una bona reflexió poètica.

    Encantada d'haver descobert aquest autor col.lectiu, us envio una abraçada per celebrar-ho,
    Unaquimera

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de franz appa

franz appa

150 Relats

933 Comentaris

135664 Lectures

Valoració de l'autor: 9.90

Biografia:

Franz Appa és membre del Col·lectiu d'Antiartistes, que agrupa diversos autors compromesos amb l'art no professional.
Podeu saber-ne més al bloc antiartistes

Una part de les narracions publicades a RC, estan sent compilades i ampliades al web Històries de Tavanne , un projecte narratiu dinàmic i en evolució constant.

El Col·lectiu ha publicat també un manifest. . El podeu llegir complet a manifest antiart
Heus aquí un extracte:

(...) l'art i l'artista que proposem hauria de desprendre's de la professionalització i del reclam dels intermediaris que valorin i pregonin el seu art. En el domini de la utopia, es tractaria de pensar un món on cadascú podria obtenir les seves necessitats de subsistència pel sol fet de la seva existència, i per tant s'alliberés de la necessitat de guanyar-se el dret a la pròpia existència. En un món de la utopia marxista, doncs, no caldrien reconeixements ni professionals de l'art, ja que la dedicació sense retribució seria factible.
En l'actual món globalitzat, queden espais per a la creació artística no mercantil? Queda una possibilitat de democràcia a l'art -un art on la majoria creï i l'artista sigui un igual entre iguals? La sospita és que cada cop hi ha d'haver més marges i racons on la força del mercat es fracturi i concedeixi camp a l'autèntica creació. L'evolució de les tecnologies de la comunicació -només cal pensar en internet, en efecte-, però també el cansament i avorriment de la massa davant el producte artístic que emergeix avui del mercat, fan pensar que no estem desbarrant sobre un horitzó hipotètic però irrealitzable. Més aviat ens fa pensar que estem apuntant al que hi ha de més fecund ja en el nostre immediat entorn.
En definitiva, estem proposant un art:
-No professional, és a dir, creat per artistes que no en facin de la venda del seu producte el seu principal mitjà de subsistència
-Centrat en un medi d'intercanvi lliure de productes, fonamentalment gratuït, o en tot cas no dominat per intermediaris professionals del comerç
-Democràtic, és a dir, creat per una majoria envers una majoria.

Correu a: antiartistes@gmail.com