Germana meva

Un relat de: iong txon

Vàrem créixer jugant al mateix carrer
plegats empaitàvem coloms i gallines.
Estem destinats a ser marit i muller
des que així ho van acordar els nostres pares
quan tot just ens sortien les primeres dents.

Però com podríem endinsar-nos per un camí
que el Mestre no va obrir davant nostre?
Fins el dia que el Senyor torni
has d’ésser la meva germana.

Jo et protegiré, tindrem cura l’un de l’altre
dormirem en habitacions separades
i acollirem a casa nostra a qui Déu ens enviï.

El meu pare no entendrà
que refusem continuar el seu llinatge
el teu dirà que ens hem fet deixebles
d’un home trastocat.

Tant de bo no haguem d’envellir així, esperant;
que els nostres veïns no m’hagin de veure
com un home de ment insana,
a tu com una dona dissortada.

Quan tots junts celebrem les noces de l’Anyell
tindrem també les nostres.
Fins el dia que el Senyor torni
has d’ésser la meva germana.

Comentaris

  • gràcies[Ofensiu]
    JKR | 06-11-2005

    moltes gràcies pel teu comentari, aixo m'anima molt a seguir escrivint.

    tambe dirte que m'ha agradat molt el teu relat.

  • Fent una repassada en diagonal[Ofensiu]

    de la teva bibliografia, em permetràs, espero, fer-te alguns comentaris.

    - Els poemes m'han semblant molt acurats, escrits des de i amb humilitat, partint de l'experiència vital pròpia i amb molts elements espirituals que fan que els confereixis quelcom d'especial.

    - La vessant teològica està molt i molt marcada. No és un crítica, però!!! És una mera observació. De fet, jo sóc catòlic practicant, però admeto que sóc una miqueta, miqueta crític, amb la institució eclesiàstica tal i com està concebuda o estructurada actualment ("Casaldàliga for Papa!").

    No he escrit mai cap relat especialment religiós. Les connotacions religioses que hi ha en alguns dels meus escrits en prosa hi són més aviat perquè el context (la trama) ho requeria. Si has de descriure un poble de l'interior, per entendre'ns, no pots pas fer-ho sense parlar de l'església, la missa del diumenge o el mossèn de la parròquia. En tot cas, en algunes poesies que he escrit si que faig referència a aspectes més espirituals, però podria comptar-les amb els dits d'una mà. Suposo que no m'ho he plantejat mai, escriure relats de temàtica religioso-espiritual. Però com molt bé t'ha dit la Shu hua (una abraçada molt forta si llegeixes aquestes línies, també, ara et vinc a comentar!), RC és gran, gran, gran!

    Benvingudes hi són totes les maneres de pensar socialment acceptables, i la teva per descomptat!

    Doncs res, que he fet una parrafada molt llarga parlant de mi sobretot, mira tu! Encantat, però, d'haver-te conegut i a seguir escrivint, que per cert tens un estil molt correcte (des de tots els punts de vista: ortogràfic, gramatical, estilístic...) i això també s'agraeix, i molt.

    Salutacions,

    Vicenç Ambrós

  • En contestació al missatge del forum...[Ofensiu]
    RainBow_CoLouRs | 23-10-2005

    Sí, es possible, però jo em sento una especie de "mestra" que només serveix per això, per guiar i per restar sola fins que el proxim naufreg arribi al far.
    I sovint, em sento trista, perque potser vull significar més que això, però ja és massa tard, perque ells no són amb mi, i per molts no soc més que allgú que coneixen, o una amiga del passat com solen dir...
    La vida es dura, ja passarà...
    Merci per la contestació!
    Petons

  • L'escriptor mediocre | 21-09-2005 | Valoració: 10

    Això dels matrimonis concertats entre els pares doóna molt suc per exprimir... i n'has fet un bon batut!
    A més, l'ambientació de l'època està molt ben feta... "quan junts caçavem coloms i callines"
    M'ha agradat molt, és diferent.

    No t'aturis

    Juseph

  • març | 18-09-2005

    De lectura més que agradable, t'ho he dir. Però quant a contingut, crec que no l'he acabat d'entendre, sobretot per la part de Déu...No sé, ja me l'explicaràs, eh!!!


    Apa, petonarros! Intentaré ser millor en el proper comentari que et faci, ja buscaré un relat que em sigui més fàcil de comentar!

  • ostres[Ofensiu]
    tramuntana | 18-09-2005

    Hola Quim! M'ha semblat un poema molt dolç. M'agrada la teva manera d'escriure. Bé, avui no em sobren les paraules...xD! però bé, només dir-te que m'ha encantat. Felicitats.

    P.D: Miraré la lluna plena, i si em surt, hi escriure un petit poema.

    laura^^

l´Autor

Foto de perfil de iong txon

iong txon

130 Relats

269 Comentaris

107943 Lectures

Valoració de l'autor: 9.64

Biografia:
EL DIA

Quan arribarà el dia que esperem
-forjat en la nit llarga de la boca cosida-
al nostre crit de joia s'alçaran les muntanyes
i les aigües del mar ballaran la sardana.

El vent i la meva ànima, abraçats en la llum,
faran un sol ocell d'ales noves i immenses
que, volant amb el xiscle de tot el nostre poble,
obrirà l'avantguarda del cel sense tempesta.

Oh, quan arribarà el dia que esperem
-de tiges federades dessota un sol unànime-
arriarem les ombres dels anys i de la lluita
i el so de les campanes rodolarà per l'herba!

I no hi haurà repòs en les tasques diürnes
d'assegurar el futur i el pes de la collita.
Posaré el meu taló sobre la cançó antiga
i adreçaré més dolls devers l'home auroral.

Enterrarem la pedra del malastre i del dol.
Soleia teixirà potser el seu vel de núvia,
i les albes seran cabellera i espiga,
i, dempeus, els camins aplaudiran les branques.

Oh, quan arribarà el dia que esperem,
si cal m'obriré el pit i m'arrencaré el cor
per fer-ne un verd timbal i convocar les ales,
el silenci granat, les precursores marxes…

Agustí Bartra




LES TOMBES FLAMEJANTS

Fou una pàtria, va morir tan bella
que mai ningú no la gosà enterrar
damunt de cada tomba un raig d'estrella
dessota de cada estrella un català.

Tan a la vora de la mar dormia
aquella son tan dolça de la mort,
que les sirenes dia i nit oïa
com li anaven desvetllant el cor.

Un dia es féu una claror d'albada
i del fons de la tomba més glaçada
fremí una veu novella el cant dels cants:

"Foc nou, baixa del cel i torna a prendre
ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra
Oh pàtria de les tombes flamejants!"

Ventura Gassol




EL COMTE ARNAU

Ai, muntanyoles, degotants rieres,
arbres menuts, caminalets de pau,
tant que conec tesqueres i dreceres
i em costa tant de dir l'adéu-siau!…

És ben trist de girar sempre l'esquena
i ser bèstia de cau o de pendís!
És ben trist no mirar! Val tant la pena
d'estimar tot això del meu país!…

(…)

Jo quan vivia mai t'anomenava,
perquè jo creia que aquest nom que tens
o que m'havia d'escaldar la bava
o que m'havia d'esmussar les dents;

i ara no el dic, perquè si el cor s'aboca
a contemplar-te, em fa pensar la por
que en posar-me el teu nom aquí a la boca,
l'alè ha d'ennegrir-lo de carbó.

(…)

Arri, cavall, encesa companyia!
Tu, Comte Arnau, enceta la cançó,
sense parar, sense dormir ni un dia,
amb el nas dins del rastre del dolor!

I atabalant planures i muntanyes,
mort i viu, més voltant eternament,
amb la tenebra al fons de les entranyes,
amb la tenebra al moll del pensament!

Josep Mª de Sagarra




LE COLIBRI

Le vert colibri, le roi des colines
voyant la rosée et le soleil clair
luire dans son nid tisé d'herbes fines
comme un frais rayon s'échappe dans l'air

il se hâte et vole aux sources voisines
où les bambous font le bruit de la mer
où l'açoka rouge aux odeurs divines
s'ouvre et porte au coeur un humide éclair

Vers la fleur dorée, il descend, se pose
et boit tant d'amour dans la coupe rose
qu'il meurt, ne sachant s'il l'a pu tarir !

Sur ta lèvre pure, ô ma bien aimée
telle aussi mon âme eut voulu mourir
du premier baiser, qui l'a parfumée.

Charles Leconte de Lisle







Els Principis Divins, en català


Des que era nen, sento un gran desig de comprendre la realitat de les coses. Això era perquè havia de trobar la Paraula per recobrar la vida. Però no em sentia satisfet amb missatges pedagògics de paràboles i símbols, adaptats a la mentalitat de la gent de temps ja llunyans. Pas a pas, a través d'un curs difícil, el Cel em va guiar fins trobar el llibre dels Principis Divins. No sabeu la sort que teniu de poder accedir a una explicació ordenada i sistemàtica dels Principis Divins, la revelació donada per Déu pare i mare al nostre Pare, amb la facilitat d'un "click".




El meu primer poemari en paper:

Foc Nou - Reflexions del Tercer Mil·lenni




.