GEORGINA

A mi m’agrada molt la Maria, tant que la violaria.
Jo per a la Maria sóc menys interessant que un insecte pal amb penis.

Cada dia al sortir de classe, o de la feina, tant se val, l’espero bora l’entrada principal. Parlo amb alguns companys de classe, o de feina, tant se val, i hi parlo sense voler dir res. Sense tenir gens d'interès ni cap objectiu d’estrènyer els llaços d’una amistat que no existeix, d’una companyonia creada a raó de lo determinista de les nostres vides i accions. Jo parlo amb ells sobre coses que han passat a classe, o a la feina, tant se val, durant el dia. Coses insípides de les què demà ningú en parlarà. Però jo faig aquest acte de forma voluntària, no per obligació. Vull estar allà, davant l’entrada principal de l’edifici, parlant amb l’amic A, o l’amic B, o la colla β, només amb l’objectiu d’esperar. El fet de parlar per esperar no és res nou, de fet tan me àvia, de la generació passada, com els egipcis, o feien. Ara ho faig jo, aquí, en un poble de merda, sense piràmides, ni targetes de racionament, vestit amb roba de marca i ensenyant els logotips ben grans; sóc un paio esponsoritçat, que paga en comptes de ser pagat. I estic aquí parlant sense voler parlar, esperant. No sóc prou valent per a esperar a seques, esperar i ja està, estar-me quiet sense mirar ni dir res a ningú i així, a seques, sense entorn, esperar. No, no soc prou valent per a fer això, així que m’apropo a qualsevol company de classe, o de feina, i amb un mig somriure i un esbufec com excusa començo a parlar. Del que sigui, ja ho he dit, però parlo per a què passi el temps, un temps que vull que passi no per avorriment, sinó perquè estic esperant. ¿Què que espero? Doncs és clar el que espero: espero a la Maria.

La Maria m’he l’he trobat fa cosa d’uns 40 minuts, o 6 hores, ara no se ven bé, als passadissos de la universitat, o de la gestoria, tant se val. Duia una carpeta sobre el cap, horitzontalment i mantenint-la en equilibri, com aquelles noies de Nigèria, per exemple, que porten gerres d’aigua, matalassos o televisors CRT de 29” sobre la closca. Elles, i ells, ho fan des de ben petits, però la Maria no, vaja, almenys ahir no ho feia, poder de petita si, però de jove no, almenys que jo sàpiga. I com que jo no tinc constància llavors afirmo que això es una barbaritat. Que una noia de la seva edat, a precisament aquesta edat que ella té, es dediqui a aquestes coses aparentment tant estocàstiques però en realitat tan deterministes i que la fan d’allò més interesant, em sembla lo més normal del món. Però vaja, que duia la carpeta al cap, com fent equilibris però sense fer-ne, ja que la duia molt serenament i estàtica. I anava amb la carpeta, i el cap, el clítoris, i els ulls i tot, amunt i avall, passadís amunt passadís avall. Així que si, la Maria estava a l’escola o l’oficina, tant se val, jo l’havia vist i, que jo sàpiga, porto aquí a l’entrada principal unes 7 hores i encara no ha sortit així que, se’ns dubte, la Maria es dins i, veient l’hora que es, les 4 de la matinada, segur que està a punt de sortir... o d’entrar. Però que m’he igual si entra o surt, però faci el que faci te que passar per aquí on soc jo i llavors, per fi, ens creuarem i, qui sap, poder tindrem l’oportunitat d’intercanviar quatre paraules, una mirada, un somriure, el que sigui.

¿Què com es la Maria? ¿Què la descrigui? Bé, la Maria es com aquella noia que veus quasi cada dia laborable de la teva rutina, i que degut a aquesta empatia que has creat amb el seu personatge juntament amb el fet que et sembla terriblement atractiva i sexy, fa que te la pelis pensant amb ella quasi a diari. Es una persona accessible, del teu entorn (mes o menys pròxim o llunyà), que compartiu lloc de feina o estudi, tant se val, i que de tant en quant intercanvieu coses tals com mirades, paraules, el llapis, l’oxigen, consells… però mai fluxos ni líquids dels cos. Això es lo que tu voldries, però i ella? Es això lo que ella voldria? Això no ho saps ni tu ni ningú… bé, algú si que ho sap: la Maria, i poder les seves amigues. O no, poder la Maria no ho sap, poder no so ha plantejat mai, poder quan us trobeu es tant evident el caos determinista que ni s’ho planteja. Per això ara estàs aquí esperant com un esperador. De fet de la manera que ho estàs fent es tan poc estocàstica que en quant te l’ha trobis serà violent, molt violent. Tant violent que hauràs de prendre mesures, hauràs d’actuar perquè serà tan violent que ja te la rebufarà. Però el que deia, la Maria es com aquella noia que treballa o estudia, tant se val, amb tu. I que l’has idealitzat, que fantasieges amb situacions de la vida quotidiana on us trobeu i que, a partir d’aquesta troballa que heu fet cadascú de l’altre, surt una situació eròtica fruit del foc que ambdós teniu dintre i fruit del gel que sens cada dia a casa quan ejacules i despertes i la Maria no i es.

Situacions i/o fantasies com per exemple aquella a la que ja has recorregut mes de deu vegades al fer-te palles. Aquella que t’agrada tant d’imaginar, si, aquella que té lloc a la sala de tecnologia o dels tècnics, en aquella espècie de semi-taller amb taules de despatx on es fan petits projectes i/o maquetes amb electricitat, piles, fusta i quatre cargols. Aquella noia, la teva Maria, es la cap del projecte que heu de tenir a punt la setmana que be, i tu ets un simple peó que, sense ser un geni ni un tal•lós, va fent el que se li mana amb certa solvència. Un dia, just abans d’acabar la jornada, quan tothom ha apagat les llums dels seus respectius llocs d’estudi, o treball, tant se val, i ha marxat a casa, tu i la Maria encara esteu recollint. Degut a la tossuderia i ambició de la Maria en perfeccionar aquell petit sistema de politges per a la maqueta que esteu fent, se us anat el sant al cel i se us ha fet tard. Tant tard que esteu sols a l’edifici i us apresseu a recollir-ho tot i marxar abans que el vell (perquè es molt vell) de seguretat tanqui la porta principal. La Maria et diu cridant des de l’altre punta del passadís que, sisplau, agafis la maqueta i la portis fins a l’estanteria que hi ha allà on es ella, doncs aquella es l’estanteria que teniu assignada per a guardar les vostres coses. Tu agafes la maqueta, amb les dues mans ja que pesa una mica, i amb el braços mig alçats per tal que no impacti amb el teu pit (es una maqueta de dimensions considerables) camines passadís avall. Després de recórrer part del passadís, dos metres o dos metres i mig, veus que la Maria be cap a tu, en direcció contraria. Això et posa nerviós, es un passadís molt estret, sense taules ni petits mobles on fixar la mirada, simplement un terra, dos parets i un sostre, i tot ben llis i homogeni, pintat de blanc merda d’ocell i blau cel. I les bigues, que fan que tu i ella us mantingueu en peu a 200 metres sobre el terra, i que no saps de quin color son, ni t’importa. Cada cop esteu més a prop l’un de l’altre i ambdós porteu estona pensant en el moment de creuar-vos. Tots hem viscut situacions semblants així que no val la pena detallar un que tan trivial.

Però el que si val a la pena detallar es com la teva Maria patina o, ho fa veure, just quan es troba davant teu. Patina i, fent un gest reflex propi del caure, busca un lloc on agafar-se, on poder sostindré el seu cos per a evitar tal caiguda. La noia s’agafa als teus pantalons i com que sempre els portes mig caiguts i ensenyant calçotet, aquests no tarden a caure, juntament amb els propis calçotets als quals sembla ser han sigut pinçats per les llargues ungles pintades d’un negre-carbó passió de la que cau. Així doncs, de forma totalment accidental, et quedes davant la Maria, amb pantalons i calçotets als turmells i amb el penis dur i erecte com una parada d’autobús. Una sensació de plaer que s’apaga recorre el teu cos, i es que al caure, la teva Maria ha perdut una sabata: ha sortit volant; i també accidentalment un dels seus peus o, millor dit, la mitja de color clar que cobreix un dels els seus peus, ha fet contacte amb el teu glans en el moment en que ella queia o, millor dit, un cop ella ja havia caigut però parts del seus cos es re-col•locaven i tornaven a lloc. De fet, han passat moltes coses en aquest moment de caiguda no? A tres mil milions d’anys llum de la Terra un meteorit de 32 kilòmetres de radi ha destruït un petit planeta amb vida alienígena mes avançada que la nostra; infinites estrelles s’han convertit en supernova; en Martí s’ha fet una ferida al genoll; i la Jinbo Li s’ha adonat que ha perdut la targeta de transport que li permetia agafar al següent tren CRH3 que connecta on es ella ara, Pekín, amb Shanghai. I varies morts i naixements, com diria la premsa.

La Maria ha acariciat el teu glans amb el peu i ara ella es troba de genolls a terra, sense una sabata i amb un peu semi-nu les ungles també negre-carbó passió del qual toquen amb el terra i et deixen veure la sola d’aquell peu, que es ven arrugada i ben potent. La falda li fa quasi com de cinturó degut al fet de ser femella de cuixes generoses i també degut al fet de tenir-les bastant separades fruit de la caiguda que l’ha deixat espatarrada. I amb una de les seves mans, d’ungles negre-carbó passió, recolzant-se en el teu engonal pelut i, la seva cara, que passa d’enfocar el terra a enfocar la teva cara. Tres segons que passen molt lentament, un centelleig de sol molt meridià que impacta retina en dins i una Maria que en comptes de recompondre’s i disculpar-se ràpidament, decideix fer lliscar la ma del engonal pelut al teu penis. La Maria no que no ho es de peluda, no, gens, es ben fina, de pits generosos però ferms, que miren cap amunt, de braços i abdomen llisos i prims però si, cuixes generoses i peus d’infart. De mans pròpies del diable, innocents però punxents. Mans les quals una d’elles es troba ara agafant firmament el tronc del teu penis i que, poc a poc, puja cap al teu glans i, un cop arribat a aquest, s’hi queda. Com qui reclama allò que no pot ser seu, com la bandera dels Estats Units a la lluna.

I la mà està allà, tocant vora el 90% de la superfície del teu glans, i el cervell d’aquella, la teva Maria, decideix començar a fer petits moviments amunt i avall, sense deixar mai de tenir contacte punyent i invasor sobre el glans, tant seu com teu a hores d’ara. Tu, mentrestant, no pots escapar ni canviar de posició, de la manera en que han quedat els pantalons no pots córrer ni caminar, i la maqueta que encara estàs sostenint fa que no puguis canviar aquesta situació. La maqueta es molt important, s’hi li passes qualsevol cosa, el professor o el cap de secció, tant se val, s’enfadarien molt, i això no ho vols. Ara voldries poder-te-la posar sobra la closca, com fa la meva Maria amb la carpeta, però saps que no tens aquesta habilitat i que, a mes a mes, t’has deixat la roba dins el tambor i que quan arribis estarà tota arrugada i hauràs de tornar a posar la rentadora. Així que no tens mes remei que seguir aguantant la maqueta amb els braços ja que en aquell passadís blanc color merda d’ocell i blau cel no hi ha cap moble on poder-la recolzar. Sobre això hi has pensat fa uns deu segons i durant menys d’un segon, perquè just quan la Maria ha començat a masturbar-te la sang del teu cervell s’ha transformat en semen i ara les neurones copulen. Estàs posseït, la Maria t’ha posseït amb la seva ma i et mira. Et mira amb aquells ulls marrons tan grossos que te, amb aquells llavis carnosos humits, amb el clítoris excitat sota la falda, amb ungles color negre-carbó passió fent contrast amb el color pàl•lid del teu penis. Amb tot això la Maria et mira, se li accelera el cor i comença a gemegar, poder perquè te el braç molt cansat o poder perquè es mor de ganes de veure com t’escorres i el teu semen li regalima la ma i les ungles. Centímetre amunt, centímetre avall, la mà de la Maria ta deixat petrificat. Deixes de mirar-li l’escot i bona part dels pits que queden exposats a l’atmosfera per a enfocar la mirada en la seva cuixa nua (les mitges que porta li arriben poc mes amunt del genoll) i veus com la cuixa li tremola i sens que el penis set posa encara més dur. Saps perfectament que el seu clítoris està allà, i que aquella persona amb clítoris i vagina testa masturbant i ho està gaudint molt, realment molt. Notes que el semen es preparà per a sortir disparat, cap a la lluna poder o cap a mart, qui sap, la pròxima missió Apolo podria ser tripulada per un espermatozoide. El teu penis comença a tremolar, a vibrar, deixa anar petites i molt liquides pol•lucions que s’infiltren entre el teu glans i la ma de la Maria, pol•lucions que recorren els doblecs de la pell creats en aquella ma hostil, i es crea un so característic, buit, de batec i/o compressió de líquid, que associes a excitació i a orgasme. Un so al que ella ni s’immuta i segueix com si res, amunt i avall, amb la mà nua i el seu delicat braç sudaris treballant per pur egoisme per a el seu plaer personal de veure com sucumbeixes al plaer. Debilitat.

I com que ja sabem tots com acaba això, amb una escorreguda i fi del somni eròtic, passo pagina i aquí estem de nou, esperant. M’has preguntat que com era la Maria i ara ja ho saps. La Maria es aquella noia del nostre entorn amb la que pensen al masturbar-nos i amb la que rarament ens casaríem. Cadascú te la seva pròpia Maria, i jo estic aquí, fora l’institut, o la oficina, tant se val, esperant-la. Parlo per esperar i de tant que porto fent el borinot que es evident que això es molt violent, massa. El noi amb el que porto 7 hores parlant suposo que no deu tenir família, ni amics, ni coses a fer, o si, poder la cosa que te ha fer es esperar, poder ell també espera a la Maria, cosa que em posa nerviós, m’inquieta: tinc competència.

Sense mes dilació, passo de descriure els minuts restants d’espera i la violència ascendent que agafa la situació. La Maria apareix. S’està acabant de cordar-se els botons de l’anorac, surt de l’institut, o de l’oficina, tant se val, i camina amb les seves cuixes generoses, els mugrons segurament durs del fred i la vagina ven depilada, com sempre me l’he imaginat. Ens mira amb cara de poca confiança – Que hi fan aquest dos aquí a aquest hora? Deu pensar. Es tot molt evident, estem allà per ella, està claríssim, no val la pena dissimular, ni actuar (d’interpretació), ni intentar crear una falsa situació estocàstica, ara ja no: es tot massa clar: es tot molt violent. A més a més, ara tinc competència, això m’enfebra de mala manera, em fa embogir, em fa posar-me nerviós i avançar-me... corro cap a la Maria. Ella crida, jo la faig caure al terra, el meu amic ja no existeix, no almenys en el meu mon. Li espatllo la roba i si, violo a la Maria, la violo. Tot es molt violent, tant que ploro. Una dotzena o més d’ànecs sobrevolen l’escena, jo pensava que els ànecs nomes nedaven i menjaven trossos de pa però no, sembla ser que també volen. Volen i ara cauen, cauen com si tot just ara recordessin que no poden ni saben volar, i cauen a sobre meu, també molt violentament. Fa mal, pesen. Cau un ànec darrere l’altre sobre el meu ser, i surt sang, i em trobo malament, i veig clar que m’estic morint, i em poso el peu de la Maria a la boca abans que perdi el control sobre mi mateix i caigui estes al terra inconscient i mort. Em poso el peu de la Maria a la boca, mig nu, després de trencar-li la mitja com he pogut. Sempre m’ha agradat fer les coses amb estil i a mi, que anteposo el look al confort, se’m crea un somriure triomfador al adonar-me’n que aquella es, sens dubte, la millor mort de la historia. La meva, o la de la Maria, tant se val.