Gente corriente

Un relat de: Blanx

M'encanta la gent corrent. Si, la gente corriente. Estic segura que això és un símptoma de que, efectivament, m'estic fent gran.
Cada dia valoro més les petites coses, els amics sincers, que t'escolten i t'expliquen, sense embuts allò que els passa. Aquells que aprecien l'amistat, aquells que actuen tal qual són, aquells que són sincers amb ells mateixos i amb els que els envoltem, aquells que sempre tenen coses que explicar i sentiments que compartir. Aquells que són el que són i no pretenen ser altres.
La gent senzilla. Els que, de forma espontània, revelen tot allò que els amoïna, que els crida l'atenció, que no suporten, que els encanta, que els emociona, que els angoixa,...
Les persones amb les idees clares, fortes, sinceres, centrades, conscients dels seus errors i dels seus defectes, fervents defensores de les seves idees i, alhora, respectuoses amb el parer dels altres.
Aquelles persones que saben donar-ho tot encara que els sembli que no tenen res, les que saben apartar els seus problemes quan algú les necessita.
Les persones que escolten i entenen, les que no fingeixen, les que saben demanar perdó quan s'equivoquen, les que saben callar quan ho han de fer i diuen les coses clares quan toca sempre respectant els altres, les que expressen el que senten.
Les que diuen el que pensen sense perdre les maneres.
Les que demanen ajuda, les que saben dir gràcies, les que hi són quan cal, les que expressen el que senten sense vergonya.
Les que.....

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Blanx

7 Relats

9 Comentaris

7246 Lectures

Valoració de l'autor: 9.33

Biografia:
Vaig néixer, i no pas per casualitat, en el si d'una família nombrosa en una masia de gran tradició familiar, en un poble del Vallès Oriental (Barcelona) ón el Passeig té un encant tan especial, que el fa únic. Va ser un diumenge, 12 de febrer.

Ocupo la vuitena posició d'entre dotze germans, nou noies i tres nois, i sóc de caràcter obert, emprenedor i, sovint un xic fantasiós i irreflexiu. Tinc un fill de paper, disset nebots i un nombre tan gran de cosins germans que perdo el fil si intento fer el recompte, però que no deu distar gaire del centenar si afegim les parelles i els seus fills.

De petita m'agradava jugar al cuit i amagar entre els sacs d'avellanes que s'apilaven a l'entrada del Mas, al final del Passeig i que amb prou feines deixaven lliure l'accés a l'interior de la casa. Sovint frisava per fer cabanes als arbres o construir cases a l'era amb caixes de fusta (d'aquelles d'encaixar pomes grosses) i culminar els seus sostres amb cobertes de sacs d'arpillera i llits de canyes tot gaudint de les llargues tardes d'estiu, que s'omplien de jocs i aventures.

Fins que l'esport, cada cop més exigent, va anar substituint aquells jocs d'infància pel que seria una llarga carrera esportiva, lluny d'aquell Passeig, buscant sempre millorar cada dia; créixer en la cultura de l'esforç.

I segueixo el camí de la vida, ple d'experiències pròpies, i compartint les d'aquells que volen explicar-les.


Novembre de 2010