Genètica

Un relat de: Mena Guiga
"Ja tot és diferent ara que mous la ma/ per dir-me adéu i dius alguna cosa/just al moment que el tren comença a córrer./ (...) I ara penso/ que aquest adéu no és pas igual que els altres,/que no tornaràs més i, tanmateix,/no he deixat d'estimar-te." (M.Martí i Pol)

Aquells versos l'havien fet plorar oceans de llàgrimes. Els havia erosionat de tant llegir-los.

S'havia trobat dient-los en veu baixa, com un murmuri, per intentar somriure, també.

-...i, tanmateix, no he deixat d'estimar-te.

Fins que el dol es va anar suavitzant. Tot i que en els somnis, no obstant, de tant en tant, la figura de l'avi apareixia. El veia lluminós en un jardí curull de flors magnífiques de cromatisme astral. Darrere seu, el gat color crema, la gata siamesa, el gat gris i la gata negra. Aquelles mascotes que amb el temps havien anat marxant. El seguien i ell, afable, quan s'hi acostaven, els acaronava. Els felins, sí, en sentia el ronroneig... en el món oníric.

Llavors la Cristina es mirava el seu segon fill, l'Aciscle, qui havia batejat amb el mateix nom de l'avi matern que tant enyorava. Sí, aquell nen n'havia heretat la mirada neta i la senzillesa, s'interessava per les plantes i adorava els gats. També, com el difunt, era tímid i poruc.

Recordava quan una mà de l'ancià, en aquell llit de llarga estada, sobre el ventre d'ella quan ella l'hi va dirigir. Li va dir que adins hi havia un altre nét.

-Jo ja no el veuré.
-Tu no te'n vas. No veus que quan ell vingui tu tornaràs? I n'has de ser el seu àngel protector!

La mirada de l'avi s'il·luminà. Amb aquells mots quedaria lligat al món terrenal quan passés a esperit. Restaria.

Sí, aquell segon embaràs havia estat inesperat. Però 'demanat'. La Cristina estimava molt aquell bon home maltractat per la guerra i els temps difícils, aquell avi entranyable que li donava la maneta de petita, li ensenyava els noms de les flors, a plantar-ne, a fer-li saber que sota les fesoleres una herba anomenada 'frare' els xuclava la vitalitat i pobra la que se'l trobés, a posar bé els tomàquets en caixes abans que arribés el comercial... La dona de trenta-nou anys tenia un nus a la gola. I un dia anant (o tornant) amb cotxe a (de) l'hospital, esclatà a plorar:

-L'avi no podrà veure la Berta mai més.

-Pitjor seria que ella no pogués veure'l a ell mai més.

El seu marit tenia raó. Però la Berta era callada i seriosa, un xic esquerpa. Li mancava una habilitat artística que si no tenia, no tenia. Herència del pare, persones estàndar. Bones persones d'un piló normalet.

Durant aquells llargs mesos de preparació al comiat la Cristina quedà embarassada. El seu home no havia fet bondat amb els condons. Tocaria tenir la criatura. Tocaria? Llavors va entendre allò que es deia que quan hi ha una mort, en una família, sovint poc després s'esdevé un naixement. Sabé que seria un nen i que l'avi hi perviuria. I plorà, amb una alegria inusitada.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de Mena Guiga

Mena Guiga

879 Relats

930 Comentaris

434466 Lectures

Valoració de l'autor: 9.83

Biografia:
Sóc del 66.
I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.


La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).

Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.

'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.

L'escriure per què i per a què.

I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.

La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)

Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).



Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.

Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.

Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).

I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.

Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.

Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.

El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.



****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.

butxaca5@gmail.com